La Propina

Querido Miguel;

A finales del mes de diciembre, en esas fechas donde irradia una creíble pero falsa felicidad por todos lados y los niños como yo esperan con ansia que llegue el día señalado para abrir esos regalos que tanto desean, usted dijo una cosa no podré olvidar fácilmente: “Hay que comprar juguetes españoles”.

Por lo que entendí, de repente ustedes, la gente más importante del país, le pedía a los Reyes Magos que satisfacieran la ilusión de los niños españoles con productos fabricados en nuestro país. Yo (que soy más espabilado que el resto de niños de mi clase) rápidamente me pregunté: ¡¿pero cómo van a comprar productos españoles si vienen de Oriente!?

Al cabo de unos días, cuando sólo faltaban 2 semanas para que vinieran a visitarme esos tres pintorescos personajes que recorren todo el mundo en una sola noche, me alarmé: ¡No había hecho la carta!

Me pasé un par de horas intentando recordar el máximo de anuncios de televisión que habían bombardeado mi cabeza durante las últimas semanas y esa misma noche terminé de redactar la carta antes de ir a dormir con una sonrisa de felicidad e impaciencia en mi rostro. Pero a medianoche resonaron en mi cabeza las palabras que había pronunciado usted unos días antes y me desperté de golpe. ¿Cuántos de los juguetes de mi lista serían españoles?

En ese momento me puse a buscar en Internet y descubrí que solamente 1 de los 57 juguetes que quería que me regalasen era español.

Y recé. Recé durante unos minutos porque los reyes siguieran mis deseos y no le hicieran caso  a usted por muy importante que fuera. Mientras rezaba recordé aliviado que era casi imposible que los Reyes pudieran conseguir juguetes españoles de ahí donde venían, así que dejé de hacerlo y volví a sumergirme en mis profundos e inocentes sueños.

Pero fui muy iluso…me habían enseñado que los Reyes podían hacer milagros y por eso eran Magos, ¡¿cómo no iban a poder conseguir juguetes de otro sitio por muy lejano que estuviera?!

Así que como se puede imaginar Sr. Miguel, sin aún entender cómo, este año los Reyes (aparte de traerme menos regalos que en años anteriores) le han hecho caso y como usted quería en las etiquetas de mis nuevos presentes pone: Made in Spain, que según creo entender significa algo como “caro de cojones”.

Al cabo de unas semanas cuando ya se me había pasado el enfado (es lo que tenemos los niños, se nos olvidan rápidamente las cosas) y cuando ya había dejado apartados en mi baúl todos esos juguetes, usted volvió a salir por televisión: “hay que comprar productos españoles” dijo esta vez.

En ese momento me puse a temblar…con eso no se juega pensé…

Sin más que decir, sólo espero que sepa lo que está haciendo, pero por si acaso me despido deseándole mucha suerte que al fin y al cabo creo que la necesitará.

Firma: uno de los tantos niños que odian a los Reyes Magos y un votante más (futuro, pero votante si más no) que se siente estafado por los políticos.

El perquè de tot plegat: Sense ànim d’ofendre a ses Majestats els Reis Mags no vull més que expressar la meva profunda preocupació per un fet que reflecteix perfectament la incongruència de les mal anomenades mesures anticrisi del ministeri d’ Indústria, Turisme i Comerç dirigit pel senyor Miguel Sebastián així com de tot el Govern espanyol.

Senyor ministre; temorosament em pregunto què proposaria si no forméssim part d’una àrea de lliure comerç, tancar les fronteres com van fer els nostres avantpassats potser?

Pura hipocresia

José Luís Rodríguez Zapatero té el que vulgarment se’n diu “una flor al cul“, i un jardí sencer també. En les dues legislatures i escaig en que ha estat president del govern ha hagut d’afrontar múltiples contrarietats, de tipologia molt variada, i sempre se n’ha sortit de manera brillant.

Podríem entendre que els seus governs estan replets de bons gestors, que s’ha sabut rodejar de la gent adequada i així solucionar tots els problemes que se li han anat presentant. Tanmateix ni el més idòlatra del president s’atreviria a afirmar quelcom així. I els més crítics diran que Rajoy, la classe política catalana, el terrorisme, Sarkozy, etc. Han contribuït molt més a l’èxit de Zapatero que el seu equip de govern, i fins i tot que ell mateix!

En l’actualitat, es podia intuir que la bona ratxa estava finalitzant. La crisi econòmica, especialment aguda en l’estat espanyol, i davant la qual el govern s’ha mostrat absolutament inoperant i ha respost sempre a les demandes populars amb evasives i mentides (com explica en Jordi Borràs en el seu article a Lapropina), semblava ser un obstacle insalvable. Tant és així que algunes enquestes començaven a situar a Zapatero per darrere del líder popular en unes hipotètiques eleccions.

Però, una vegada més, la ineptitud del PSOE governant ha quedat en segon pla gràcies a la debilitat, incapacitat i ridiculesa dels seus rivals. El PP sovint ha resultat ser més amic que enemic, sense que fos aquesta la seva intenció, lògicament. La fragilitat del seu líder Mariano Rajoy, les contradiccions constants dels líders populars actuals amb el carismàtic José Maria Aznar, les crítiques des de dins del partit (Maria San Gil, Montserrat Nebrera…), les sortides de to constants com en les afirmacions sobre el canvi climàtic, etc. Tot ha anat sumant en favor del govern socialista. L’última ajuda prestada ja és de traca i mocador: una trama d’espionatge dins del PP.

Meravellós! Un Watergate a l’espanyola! Amb la diferència que l’espionatge no prové del govern i no va dirigit a l’oposició, sinó que espies i espiats pertanyen a la mateixa plataforma política. És tan ridícul com sona. Aquesta situació desvirtua completament el significat del concepte partit polític. Queda clar que el PP no és un grup de militants amb uns trets ideològics similars, els quals debaten obertament les seves propostes per arribar a les millors solucions possibles dins del seu marc ideològic, sempre amb l’objectiu de dominar els poders públics i moldejar la societat al seu gust.

El Partit Popular més aviat sembla ser un partit polític, amb unes quotes de poder mínimes assegurades, en la que diferents personatges competeixen per ser el número u i aprofitar-se dels privilegis d’aquesta posició. És cert que la divisió entre els diferents sectors, des dels proclius a Esperanza Aguirre fins als partidaris de Rajoy, passant pels aznaristes, ja era més que evident. Però la informació apareguda recentment que afirma que Aguirre ha contractat espies professionals per investigar a polítics propers a Gallardón i Rajoy dóna una nova dimensió al problema, i deixa en molt mal lloc els protagonistes.

Pensem: si és cert que s’han utilitzat mètodes il·legals i roïns per obtenir informació provinent de companys de partit, què no faran per obtenir-ne sobre vertaders enemics? Amb aquesta hipotètica acció alguns populars han demostrat no tenir escrúpols alhora d’emprar mètodes per assolir la seva finalitat: el poder polític. Amb aquesta filosofia, si la qüestió fos mantenir-se en el poder, i gaudint dels mitjans que aquest proporciona, un té la sensació que podrien arribar a fer autèntiques barbaritats.

A més, la situació s’ha agreujat molt més arrel de les declaracions de la principal acusada. Primerament, la presidenta de la Comunitat de Madrid va respondre a la informació amb una negativa rotunda. Al dia següent, suposo que davant la impossibilitat de seguir negant la realitat, la presidenta no va desmentir els fets i va puntualitzar que els espies, que resulten ser membres dels cossos de seguretat de l’estat, actuaven per lliure. La lògica diu que un innocent sempre negarà haver comès un crim, excepte si és sotmès a tortures o si el beneficia l’acusació, i que qui nega un fet i després l’excusa és culpable.

En definitiva, el PP ens ha tornat a obsequiar amb un espectacle lamentable, i la seva imatge una vegada més s’ha deteriorat molt. Enrere ha quedat aquell partit tradicional de dretes, amb una doctrina forta i una unitat inqüestionable, valors bàsics en la consecució dels seus èxits. El PP, com els agrada dir als conservadors, està patint un procés de “balcanització”, és a dir, s’han anat fraccionant en diferents tendències i entre elles estan havent-hi hostilitats.

De tot plegat, qui en surt beneficiat és el PSOE de Zapatero, que no es veu obligat a res per seguir ocupant el Govern. Senzillament no tenen rival, ja que els opositors no són ni l’ombra del que eren i estan més centrats en barallar-se entre ells que en fer front comú contra l’adversari. En canvi, Zapatero ha elegit l’opció radicalment contrària: la de ser amic de tothom, la del “talante”. Està clar que la seva tàctica està resultant molt més encertada, ja que si les coses segueixen així només haurà de jeure i esperar que es vagin succeint les legislatures.       

El món globalitzat d’aquest nou segle necessita d’institucions internacionals que vetllin pel bon funcionament de l’economia, malgrat que el nostre sistema estigui predestinat a patir crisis cícliques.  Una d’aquestes institucions és el Fòrum Econòmic Mundial, que un cop a l’any es reuneix a Davos (Suïssa) i que any rere any va acompanyat de ‘manifestacions antiglobalitzió’. Aquest passat cap de setmana va tenir lloc la cimera d’enguany, i la manifestació s’ha saldat amb trenta detinguts i la policia suïssa llançant gasos lacrimògens.

Donat que es tractava d’una manifestació que les autoritats suïsses ja havien procurat prohibir, és normal que l’ambient estigués enrarit i que es cometessin excessos durant la manifestació. Quan es prohibeix una manifestació pacífica, el més normal és que els no pacífics hi vagin per acabar de liar la troca. Però com salta a la vista, el primer que ha llençat la pedra ha estat el govern suís, ja que no hem d’oblidar que les pedres que es llancen a la opinió pública en forma de censura tenen el mateix valor que les altres.

Perquè aquesta precaució? Quin és el motiu que motiva a un govern a desplegar tota una acció policial per resguardar un Fòrum? Doncs és evident: el convenciment que aquest Forum no agrada al ciutadà, en definitiva, que és impopular. Com ja hem dit abans, el nostre planeta necessita d’aquests tipus d’institucions però, a més, han de tenir una sèrie de característiques en la seva configuració que són vitals tant pel seu bon funcionament com per garantir la seva legitimitat.

Una característica bàsica és que la seva configuració ha de tenir certa representativitat popular. Establir mecanismes per configurar eleccions per aquest tipus d’òrgans és certament complicat, així que la presència de representants governamentals sembla la opció menys dolenta per assegurar aquesta representativitat. Però en aquest Fòrum no només hi van representats governamentals, també hi són presents membres de la Organització Mundial del Comerç (OMC) o del Fons Monetari Interbnacional (FMI), organismes que presenten grans dèficits democràtics, en tant que l’elecció dels seus membres es fa des de l’elit, molt lluny del ciutadà.

Aquest tipus d’institucions també han de procurar assimilar les preocupacions i les demandes de la població, però no sembla que les muntanyes suïsses siguin el millor lloc per pensar en les necessitats d’una població que veu com dia a dia perd capacitat adquisitiva. I, en cas que m’equivoqui i que realment aquest fòrum tingui mecanismes per assimilar i treballar sobre els problemes del ciutadà, arribem a la darrera característica que ha de tenir una institució com aquesta: eficiència.

Sembla evident que una reunió periòdica d’any en any és insuficient per dur a terme propostes concretes. La funcionalitat d’aquest tipus de cimeres anuals queden francament en entredit, i l’exemple més clar son els acords de Doha del 2001, un impuls pel lliure mercat en favor dels països en desenvolupament, que oblidats de l’agenda dels països desenvolupats, només surt a la llum un cop a l’any i per parlar del seu incompliment. A la manca de mecanismes d’aquest tipus d’institucions per a fer efectives les seves decisions s’hi han de sumar a la periodicitat precària, pel que el resultat és una institució ineficaç i insuficient.

Si a sobre, li sumes poca representativitat i ideologia neoliberal elevat a la enèsima potència, el resultat és un clamor popular que demana posar fi a la presa de pél de les elits. Tot plegat, actors previsibles dintre d’un món que repeteix periòdicament els errors del passat.

Tots els grans equips del Barça han acabat amb una imatge com aquesta

Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, l’eufòria és la sensació de benestar de qui està perfectament bo. També és la manifestació exagerada de joia, de satisfacció, d’alegria. Per altra banda, en el mateix diccionari trobem el significat de depressió. Estat emocional caracteritzat per un afebliment o una disminució de les forces anímiques, intel·lectuals i àdhuc físiques de la persona.

La història del FC Barcelona és una continua i traumàtica transició entre aquests dos estats d’ànim. Poques vegades el culer es troba en un terme mig entre els dos estats. Aquí no hi han mitges tintes. O som la hòstia i arrasarem amb tot, o no servim ni com a menjar pels coloms del carrer. Per aquest motiu les victòries aquí es gaudeixen molt més que en qualsevol altre lloc. Però també les derrotes es prenen com un autèntic apocalipsi. De l’eufòria a la depressió a ritme de muntanya russa.

Tot els grans cicles de l’equip (que per altra banda tampoc han estat tants) s’han acabat de cop, i el que era una eufòria total, en un segon ha passat a ser la més profunda de les depressions. El Dream Team de Cruyff va ser un meravellós somni que va durar quatre anys, i es va acabar a la nefasta i fatídica final d’Atenes, on el barcelonisme va despertar violentament i es va instaurar en una melancolia que duraria 13 anys. El grandíssim Barça de Ronaldinho i Rijkaard havia de marcar una època plena de lligues i Champions però, de cop, sense que ningú sàpiga encara perquè, es va anar tot a pastar fang i la ciutat del carnaval amb Carlinhos Brown va passar a ser un indret gris i sense alegria. Una vegada més de l’eufòria a la depressió en un segon.

Aquesta és una de les característiques tan particulars que té aquest club. Sembla que el fet de ser “més que un club” provoca que les derrotes siguin més que derrotes, i les victòries siguin més que simples triomfs. Això ha provocat molts cops al llarg de la centenària història de l’entitat que no es prenguin les decisions adequades per culpa d’algun resultat, ja sigui bo o dolent, i que amb el còctel explosiu que representa un entorn ferotge i uns dirigents casi sempre mediocres ha portat al club a contínues crisis. No és casualitat que molts dels grans jugadors que ha tingut aquest club hagin marxat de males maneres. Els que havien estat absoluts ídols de l’afició han marxat insultats, menyspreats i amb el record de les seves gestes pràcticament enterrat. La muntanya russa una vegada més.

L’exemple del que seria el contrari del Barça el podríem trobar en el Milan, que casualment és el club que ha guanyat més títols en el futbol modern. Allà normalment mantenen un estat d’ànim tranquil, sense grans pujades ni baixades, que barreja la prudència més pràctica, amb una gran confiança en les pròpies forces. No és d’estranyar que de les últimes 18 finals de la Champions, el quadre italià n’hagi disputat 7, guanyant-ne 4. Tots recordem les dos finals que van jugar en tres anys contra el Liverpool. Si el Barça hagués perdut una final com la que va perdre el Milan el 2005 a Istambul, segurament haurien fotut fora fins al que ven els entrepans. Però el Milan no es va desesperar,i aquella final no es va convertir en un drama institucional. El resultat va arribar només dos anys més tard, a Atenes (si, Atenes) on van poder guanyar als anglesos i van sumar la seva setena copa d’Europa. I ningú va parlar de començar un cicle de cinc Champions seguides, no ho pensen això, només pretenen ser competitius sempre, sota qualsevol circumstància.

Ara sembla que el Barça té la capacitat per, una vegada més, iniciar un llarg període d’èxits. Tot són flors i violes, i sembla que no hi ha ningú que ens pugui guanyar. Els jugadors són admirats i segur que si ens els trobem de festa, serà un honor convidar-los a una copa. Ja veurem com acabarà. Espero no tenir que tornar a veure com, sense cap motiu aparent, tot el que semblava meravellós se’n va a la merda i, una vegada més, hem de tornar a començar.