La Propina

Tots els grans equips del Barça han acabat amb una imatge com aquesta

Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, l’eufòria és la sensació de benestar de qui està perfectament bo. També és la manifestació exagerada de joia, de satisfacció, d’alegria. Per altra banda, en el mateix diccionari trobem el significat de depressió. Estat emocional caracteritzat per un afebliment o una disminució de les forces anímiques, intel·lectuals i àdhuc físiques de la persona.

La història del FC Barcelona és una continua i traumàtica transició entre aquests dos estats d’ànim. Poques vegades el culer es troba en un terme mig entre els dos estats. Aquí no hi han mitges tintes. O som la hòstia i arrasarem amb tot, o no servim ni com a menjar pels coloms del carrer. Per aquest motiu les victòries aquí es gaudeixen molt més que en qualsevol altre lloc. Però també les derrotes es prenen com un autèntic apocalipsi. De l’eufòria a la depressió a ritme de muntanya russa.

Tot els grans cicles de l’equip (que per altra banda tampoc han estat tants) s’han acabat de cop, i el que era una eufòria total, en un segon ha passat a ser la més profunda de les depressions. El Dream Team de Cruyff va ser un meravellós somni que va durar quatre anys, i es va acabar a la nefasta i fatídica final d’Atenes, on el barcelonisme va despertar violentament i es va instaurar en una melancolia que duraria 13 anys. El grandíssim Barça de Ronaldinho i Rijkaard havia de marcar una època plena de lligues i Champions però, de cop, sense que ningú sàpiga encara perquè, es va anar tot a pastar fang i la ciutat del carnaval amb Carlinhos Brown va passar a ser un indret gris i sense alegria. Una vegada més de l’eufòria a la depressió en un segon.

Aquesta és una de les característiques tan particulars que té aquest club. Sembla que el fet de ser “més que un club” provoca que les derrotes siguin més que derrotes, i les victòries siguin més que simples triomfs. Això ha provocat molts cops al llarg de la centenària història de l’entitat que no es prenguin les decisions adequades per culpa d’algun resultat, ja sigui bo o dolent, i que amb el còctel explosiu que representa un entorn ferotge i uns dirigents casi sempre mediocres ha portat al club a contínues crisis. No és casualitat que molts dels grans jugadors que ha tingut aquest club hagin marxat de males maneres. Els que havien estat absoluts ídols de l’afició han marxat insultats, menyspreats i amb el record de les seves gestes pràcticament enterrat. La muntanya russa una vegada més.

L’exemple del que seria el contrari del Barça el podríem trobar en el Milan, que casualment és el club que ha guanyat més títols en el futbol modern. Allà normalment mantenen un estat d’ànim tranquil, sense grans pujades ni baixades, que barreja la prudència més pràctica, amb una gran confiança en les pròpies forces. No és d’estranyar que de les últimes 18 finals de la Champions, el quadre italià n’hagi disputat 7, guanyant-ne 4. Tots recordem les dos finals que van jugar en tres anys contra el Liverpool. Si el Barça hagués perdut una final com la que va perdre el Milan el 2005 a Istambul, segurament haurien fotut fora fins al que ven els entrepans. Però el Milan no es va desesperar,i aquella final no es va convertir en un drama institucional. El resultat va arribar només dos anys més tard, a Atenes (si, Atenes) on van poder guanyar als anglesos i van sumar la seva setena copa d’Europa. I ningú va parlar de començar un cicle de cinc Champions seguides, no ho pensen això, només pretenen ser competitius sempre, sota qualsevol circumstància.

Ara sembla que el Barça té la capacitat per, una vegada més, iniciar un llarg període d’èxits. Tot són flors i violes, i sembla que no hi ha ningú que ens pugui guanyar. Els jugadors són admirats i segur que si ens els trobem de festa, serà un honor convidar-los a una copa. Ja veurem com acabarà. Espero no tenir que tornar a veure com, sense cap motiu aparent, tot el que semblava meravellós se’n va a la merda i, una vegada més, hem de tornar a començar.