La Propina

Pura hipocresia

José Luís Rodríguez Zapatero té el que vulgarment se’n diu “una flor al cul“, i un jardí sencer també. En les dues legislatures i escaig en que ha estat president del govern ha hagut d’afrontar múltiples contrarietats, de tipologia molt variada, i sempre se n’ha sortit de manera brillant.

Podríem entendre que els seus governs estan replets de bons gestors, que s’ha sabut rodejar de la gent adequada i així solucionar tots els problemes que se li han anat presentant. Tanmateix ni el més idòlatra del president s’atreviria a afirmar quelcom així. I els més crítics diran que Rajoy, la classe política catalana, el terrorisme, Sarkozy, etc. Han contribuït molt més a l’èxit de Zapatero que el seu equip de govern, i fins i tot que ell mateix!

En l’actualitat, es podia intuir que la bona ratxa estava finalitzant. La crisi econòmica, especialment aguda en l’estat espanyol, i davant la qual el govern s’ha mostrat absolutament inoperant i ha respost sempre a les demandes populars amb evasives i mentides (com explica en Jordi Borràs en el seu article a Lapropina), semblava ser un obstacle insalvable. Tant és així que algunes enquestes començaven a situar a Zapatero per darrere del líder popular en unes hipotètiques eleccions.

Però, una vegada més, la ineptitud del PSOE governant ha quedat en segon pla gràcies a la debilitat, incapacitat i ridiculesa dels seus rivals. El PP sovint ha resultat ser més amic que enemic, sense que fos aquesta la seva intenció, lògicament. La fragilitat del seu líder Mariano Rajoy, les contradiccions constants dels líders populars actuals amb el carismàtic José Maria Aznar, les crítiques des de dins del partit (Maria San Gil, Montserrat Nebrera…), les sortides de to constants com en les afirmacions sobre el canvi climàtic, etc. Tot ha anat sumant en favor del govern socialista. L’última ajuda prestada ja és de traca i mocador: una trama d’espionatge dins del PP.

Meravellós! Un Watergate a l’espanyola! Amb la diferència que l’espionatge no prové del govern i no va dirigit a l’oposició, sinó que espies i espiats pertanyen a la mateixa plataforma política. És tan ridícul com sona. Aquesta situació desvirtua completament el significat del concepte partit polític. Queda clar que el PP no és un grup de militants amb uns trets ideològics similars, els quals debaten obertament les seves propostes per arribar a les millors solucions possibles dins del seu marc ideològic, sempre amb l’objectiu de dominar els poders públics i moldejar la societat al seu gust.

El Partit Popular més aviat sembla ser un partit polític, amb unes quotes de poder mínimes assegurades, en la que diferents personatges competeixen per ser el número u i aprofitar-se dels privilegis d’aquesta posició. És cert que la divisió entre els diferents sectors, des dels proclius a Esperanza Aguirre fins als partidaris de Rajoy, passant pels aznaristes, ja era més que evident. Però la informació apareguda recentment que afirma que Aguirre ha contractat espies professionals per investigar a polítics propers a Gallardón i Rajoy dóna una nova dimensió al problema, i deixa en molt mal lloc els protagonistes.

Pensem: si és cert que s’han utilitzat mètodes il·legals i roïns per obtenir informació provinent de companys de partit, què no faran per obtenir-ne sobre vertaders enemics? Amb aquesta hipotètica acció alguns populars han demostrat no tenir escrúpols alhora d’emprar mètodes per assolir la seva finalitat: el poder polític. Amb aquesta filosofia, si la qüestió fos mantenir-se en el poder, i gaudint dels mitjans que aquest proporciona, un té la sensació que podrien arribar a fer autèntiques barbaritats.

A més, la situació s’ha agreujat molt més arrel de les declaracions de la principal acusada. Primerament, la presidenta de la Comunitat de Madrid va respondre a la informació amb una negativa rotunda. Al dia següent, suposo que davant la impossibilitat de seguir negant la realitat, la presidenta no va desmentir els fets i va puntualitzar que els espies, que resulten ser membres dels cossos de seguretat de l’estat, actuaven per lliure. La lògica diu que un innocent sempre negarà haver comès un crim, excepte si és sotmès a tortures o si el beneficia l’acusació, i que qui nega un fet i després l’excusa és culpable.

En definitiva, el PP ens ha tornat a obsequiar amb un espectacle lamentable, i la seva imatge una vegada més s’ha deteriorat molt. Enrere ha quedat aquell partit tradicional de dretes, amb una doctrina forta i una unitat inqüestionable, valors bàsics en la consecució dels seus èxits. El PP, com els agrada dir als conservadors, està patint un procés de “balcanització”, és a dir, s’han anat fraccionant en diferents tendències i entre elles estan havent-hi hostilitats.

De tot plegat, qui en surt beneficiat és el PSOE de Zapatero, que no es veu obligat a res per seguir ocupant el Govern. Senzillament no tenen rival, ja que els opositors no són ni l’ombra del que eren i estan més centrats en barallar-se entre ells que en fer front comú contra l’adversari. En canvi, Zapatero ha elegit l’opció radicalment contrària: la de ser amic de tothom, la del “talante”. Està clar que la seva tàctica està resultant molt més encertada, ja que si les coses segueixen així només haurà de jeure i esperar que es vagin succeint les legislatures.