La Propina

Barack Obama al Despatx Oval de la Casa Blanca

Ara sí, ja és una autèntica realitat, la Casa Blanca està habitada per un president afroamericà. Si Malcolm X aixequés el cap! Ni el mateix Martin Luter King era tant optimista quan lluitava per la igualtat racial. En altres paraules, ell lluitava per objectius molt menors. I és que no hem d’oblidar que el racisme segueix sent una realitat en els Estats Units del segle XXI, i en tot el món.

Essent així, com és possible que el líder polític mundial pertanyi a una sector racial de la població que pateix una discriminació a nivell planetari més que evident? La raó és la promesa del canvi, l’esperança que encara podem fer d’aquest món un lloc millor. Aquí rau la clau de la qüestió: les guerres, els desastres humanitaris, els fanatismes, la mala salut del medi ambient, la crisi econòmica… L’espècie humana està en ple procés de degeneració, i molts comencem a dubtar si serem capaços de sobreviure a la nostra pròpia barbàrie.

Enmig d’aquest context de confusió i constant convulsió, Obama s’ha erigit com a el líder mundial que la humanitat necessita. Buscàvem un heroi, algú que més enllà de les intencions i els missatges esperançadors tingués quelcom que el fes més creïble, potser una major càrrega simbòlica. I d’això el d’Illinois en té, i molt! D’una altra manera seria impensable que més de dos milions de persones, famosos inclosos, testimoniessin de primera mà un acte tan avorrit com el jurament d’un càrrec.

Doncs bé, confiem-nos: tenim líder! Però significa alguna cosa això? Margaret Tacther i Angela Merkel també han estat símbol i resultat d’una llarga lluita, la de la igualtat de gènere, i no crec que aquests fets simbòlics hagin convertit la societat mundial en un pou de felicitat. Que Obama sigui president és un gran pas cap a la igualtat de drets, ha d’haver suposat una alegria enorme per a les comunitats negres de tot el món, però no té perquè voler dir que els problemes del món s’aniran solucionant.

Ara bé, s’ha de reconèixer que els primers dies d’activitat presidencial del nou president estan responent a les expectatives. Sembla que la justícia i el sistema penitenciari de la CIA, representats per la presó i els mètodes de Guantánamo, desapareixeran. També se’ns ha dit que EEUU s’arremangarà per pacificar la situació a la franja de Gaza. La promesa de retirada de les tropes d’Iraq ja s’està fent efectiva i conclourà en 16 mesos. Diuen que s’està ideant un nou pla global per estabilitzar l’economia mundial. I un llarg etcètera.

Serà veritat que Barack Obama té la intenció de posar fi als errors que s’han anat cometent en l’última dècada? Potser sí, i gran part de la societat nord-americana no dubta en il·lusionar-se. Però és sabut que com més alt voles més gran és la caiguda. Menys mal que el propi president és més conscient que ningú arribaran moments en que haurà de prendre decisions difícils que es contradiran amb les promeses formulades. Ell avisa, i qui avisa no és traïdor.

Els Estats Units no renunciaran a ser la potència hegemònica del món. De fet, la majoria de seguidors d’Obama no el recolzarien si sabessin que tot el que proposa, si es dugués a terme, implicaria desestimar les comoditats que comporta ser el número u mundial. No es pot tenir tot: o el món és just i som tots igual de miserables, o el món és injust i només les societat econòmicament poderoses assoleixen nivells de vida decents. Fer creure que seguirem vivint bé i que mentrestant ajudarem a la immensa majoria de països subdesenvolupats, o que estan en conflicte permanentment, a millorar, no és altra cosa que enganyar.

Sovint els sectors progressistes de les societats capitalistes tenen mala consciència perquè saben que la seva comoditat comporta que altres persones pateixin molt. Està ple de personatges públics que demanen la pau mentre els seus automòbils consumeixen abundants quantitats d’uns carburants que han costat vides. Ho saben, però no són capaços de renunciar-hi, i això els dol. El vot per Obama els ha estat molt útil. Els ha donat l’excusa per seguir amb el mateix tren de vida, ja que els problemes tenen solució, no tot és culpa seva.

I en aquesta situació estan: creuen que el canvi és possible sense renunciar a res. Qui no ho celebraria si n’estigués convençut? A més, els nord-americans tenen una enorme capacitat per il·lusionar-se, són molt emotius i tenen l’extraordinària habilitat d’escenificar la seva emoció amb formidables celebracions, i gairebé ho fan de manera espontània. En canvi, aquí no som així, veiem el mal abans que sigui creat, no celebrem per precaució.

Podria ser envejable l’actitud de la societat dels Estats Units, però no ens ho sembla perquè sabem que probablement les coses no milloraran tant, i menys d’un dia per l’altre. Però sobretot sabem que la seva alegria no és real, sinó que és una recreació que necessitaven per afrontar que el món està en decadència per culpa seva. El que han fet és agafar-se on han pogut per poder-se il·lusionar de nou, per poder seguir estant orgullosos de ser nord-americans. Els símbols no perduren, perquè en si no signifiquen res, i és a això al que s’han agafat: al color de pell d’un home.     

El último conflicto diplomático (y energético) entre la Unión Europea y Rusia ha dejado dos cosas claras: la primera es que las zonas centro y este de la UE tienen una fuerte dependencia energética de Rusia; y la segunda es que Rusia está dispuesta a utilizar cualquier pretexto para dejar en evidencia a Europa y ensalzar su creciente afán de protagonismo. Tras la polémica de estos días, en los que Rusia ha dejado sin gas natural a una decena de países europeos, poco a poco parece que las aguas van volviendo a su cauce y en breve se firmará un acuerdo de supervisión de la líneas de suministro.

Sin embargo, los movimientos realizados por Rusia en los últimos meses hacen pensar que todo esto era una jugada planeada minuciosamente de antemano, ya que la respuesta de todos los actores ha sido más que previsible. Putin y Medvedev sabían perfectamente lo que pasaría si Gazprom aumentaba el precio del gas que vende a Ucrania en casi un 40% (el contrato de suministro se renueva anualmente y se acuerda un precio fijo, pasando este año de 180 a 250 dólares por cada mil metros cúbicos).

Aunque el precio sigue siendo irrisorio en comparación con lo que paga Alemania (500 dólares), Ucrania no tiene suficiente potencial económico para hacer frente a una subida tan desproporcionada y, tras asegurar que no pagará el precio exigido por Rusia, ésta le corta el suministro. ¿Resultado? Como los gaseoductos que van hacia Europa pasan por territorio ucraniano, pues que menos que desviar (otros lo han llamado robar) una parte del gas para hacer frente a las necesidades de la población.

Ninguna sorpresa. En los anteriores conflictos energéticos Ucrania siempre ha reaccionado de la misma forma, no porque crean que robándole el gas a Rusia van a solucionar su problema, sino porque saben que los rusos también reaccionan siempre igual: esto es, cerrando las líneas de suministro que se dirigen a Europa, con lo que Ucrania ha conseguido su objetivo de implicar a la Unión Europea en un conflicto que aparentemente era regional y no continental.

Por lo tanto, con un simple aumento de precios Rusia ha logrado que toda Europa y medio mundo estén pendientes de su próximo movimiento, ya que los medios de comunicación siempre se han sentido atraídos por la miseria y el sufrimiento, y en estas épocas del año que te dejen sin gas natural es poco menos que infame (por no decir una putada).

Al otro lado, la inoperancia de la Unión Europea ha quedado una vez más en evidencia, pues tienen miedo que si levantan mucho la voz Rusia se pueda enfadar. Pero claro, tampoco es nada nuevo. Hace unos meses, durante el conflicto con Georgia (por donde casualmente también pasan varios oleoductos que transportan petróleo desde Azerbaiyán hacia Occiente), el entonces presidente de turno de la UE, Nicolas Sarkozy, no fue capaz de gestionar la situación con eficacia y dejó patente que ahora mismo Rusia es intocable. Quizás estamos asistiendo al renacer de una gran potencia, que espoleada por la megalomanía del primer ministro Putin sigue con su intención de tener un papel cada vez más relevante en el panorama mundial.

Mapa de la red de gaseoductos en Europa © INOGATE

R.A.E.: “Alienación: 2. f Proceso mediante el cual el individuo o una colectividad transforman su conciencia hasta hacerla contradictoria con lo que debía esperarse de su condición“.

Versión contemporánea de David contra Goliath

«La táctica de aislamiento y muerte que practica Israel con respecto a los palestinos es cuando menos deleznable, además de muy poco digna teniendo en cuenta que el pueblo judío a lo largo de su historia ha sufrido varios intentos de exterminación total. Se supone (o, mejor dicho, me gustaría creer) que cuando una persona o una comunidad se ve envuelta en un suceso extremadamente trágico y doloroso, por el solo hecho de haberlo vivido debería ser capaz de extrapolar ese sufrimiento y verlo como algo negativo independientemente de quién lo padezca.

Sin embargo, con el tiempo el impacto emocional que provoca una gran guerra, una tragedia o un genocidio se va disipando lentamente. Año tras año, se pierde un poco de ese dramatismo y con cada generación se va atenuando más y más el sentimiento de repulsa, de execración y de vergüenza que generaba al principio. A veces ocurre, también, que esa sensación sigue viva pero se ha perdido la capacidad de identificarla en el sufrimiento ajeno; ya sea por odio, rencor o simple venganza, la cuestión es que no se ve como mala una acción que es objetivamente infame.

Desgraciadamente, los ataques a la población civil y la destrucción de infraestructuras son una constante en la política de Israel que dificulta sobremanera la supervivencia económica del pueblo palestino. Aeropuertos, sedes gubernamentales, puentes, nada está a salvo de los bombardeos del Estado israelí. Todos estos ataques serían considerados actos de guerra por cualquier país del mundo, pero la cobardía de las Naciones Unidas ha impedido una clara resolución de repulsa hacia Israel. En vez de eso, se han apoyado recientemente varias medidas de bloqueo comercial y económico que ahogan todavía más a la ya de por sí maltratada población palestina.

Debería darles vergüenza. Pero no se la da. Lamentable».

Este texto lo escribí hace aproximadamente 9 meses y por desgracia sigue siendo igual de vigente. En los últimos días Israel ha intensificado su ofensiva sobre Gaza, dejando en tres días alrededor de 300 muertos y 900 heridos. La impunidad con que se mueven algunos estados a la hora de gestionar sus conflictos (por utilizar un eufemismo cualquiera) hace pensar que la legalidad internacional es poco más que un chiste, y de los malos.

La sensación que da es que por un lado están la ONU, la Declaración de los Derechos Humanos y el Tratado de Ginebra, con su mundo feliz y utópico, y por el otro está la realidad, que discurre por un camino paralelo donde cada cual hace lo que le viene en gana sin tener en cuenta las consecuencias que eso puede acarrear para los demás. Libertad, igualdad, moral, ética, son palabras que cada día pierden un poco más de significado; conceptos abstractos que no tienen correspondencia en el mundo real.

Lo que de verdad diferencia al hombre de los animales es la capacidad de perjudicar a sus semejantes de forma intencionada, reiterada y con ensañamiento. A pesar de que somos capaces de discernir entre el bien y el mal, por alguna razón casi siempre obviamos las implicaciones morales que conlleva elegir lo segundo. Es descorazonador observar como todos los conflictos se pretenden resolver con el uso de la fuerza, cuando está más que demostrado que la violencia sólo agrava los problemas, no los soluciona.

Y mientras tanto en la ONU no se discute nada, ni se sanciona, ni se recrimina. ¿Para qué se gastan miles de millones en unos organismos que no sirven para nada? La inoperancia demostrada por  Naciones Unidas en los últimos conflictos no hace sino reforzar la idea de que todo es un gran teatro montado exclusivamente para representar un papel que ahora ya nadie cree.

La Gran Casa del Catalanisme de l’Artur Mas va fer un pas endavant la setmana passada amb la crida que el líder convergent va fer als immigrants perquè es sumessin a la seva causa. La rapinya de vots fora dels cercles clàssics de la dreta catalana és una necessitat per tornar a la trona de la Generalitat, però s’ha de dir que aquest cop l’encert és significatiu. Tot i això, val a dir que la crida no és nova. Ja fa anys, dècades de fet, Jordi Pujol va fer cèlebre la frase que deia que “català és tot aquell que viu i treballa Catalunya” i els rèdits electorals no li van anar precisament malament. Però el més important és que els rèdits socials també li van anar bé.

La frase, com és evident, anava dirigida a tots aquells immigrants espanyols que no se sentien integrats dintre del projecte nacionalista. Amb major o menor grau, aquesta sentència va quallar en la societat i molts d’aquests immigrants van adherir-se a la causa pujolista. L’avantatge d’aquesta proposició és que elimina qualsevol sistema de judicis històrics per a definir la catalanitat i es centra en conjugar el present mitjançant dos verbs tan bàsics com vitals.

Però la diferència entre Pujol i Mas és evident. Mentre el mestre sentenciava des del govern pel que considerava el millor pel país, l’alumne no pot fer més que crear una plataforma a l’estil Ciutadans pel Canvi per mirar de tornar a la poltrona que ell mateix ha perdut eleccions rere eleccions. La refundació del catalanisme, pel moment, no és més que un conjunt d’objectius a llarg termini, alguns més viables que d’altres, per reivindicar Convergència i Unió com l’eterna defensora dels interessos de Catalunya. Els interessos electoralistes són els únics que s’amaguen darrere la proposta de la Gran Casa del catalanisme, i la crida desesperada als immigrants després de les critiques inicials que va rebre la iniciativa de l’Artur Mas és un simple recurs per tornar a posar un tema ja oblidat en l’agenda mediàtica.

Sense cap mena de dubte, és engrescador que la dreta catalana miri d’assumir com a pròpia la immigració i, de fet, no trobarem gaires dretes al món que actuïn d’aquesta manera. Però sobra dir que la integració ha estat un dels trets característics de la societat catalana, acostumada a les onades d’immigrants des de fa ja més d’un segle. Plantejar qualsevol tipus de futur sense els col•lectius de nouvinguts a la nostra terra seria un atemptat als molts ciutadans que sí considerem la integració com un valor propi del catalanisme.

I és que el catalanisme no és un projecte polític que es pugui monopolitzar. De fet, no és ni un projecte polític, sinó un simple sentiment de pertinença a un poble. El sostre de la refundació del catalanisme encara està per veure, però tot indica que les novetats respecte les tendències ideològiques actuals de Convergència seran poc més que nul•les. En qualsevol cas, hem de valorar de forma positiva tota voluntat, que amb la mirada al present i al futur immediat, vagi enfocada a caminar de forma conjunta. Però traslladar les promeses electorals del passat en un document amb un títol nou no es mereix passar als llibres d’història i estic segur que el temps farà cas omís d’aquesta iniciativa.

El meu desig és que la Casa Gran del catalanisme triomfi, que la societat s’hi bolqui, amb els immigrants al capdavant, i que s’aconsegueixin crear unes bases que permetin treballar en una direcció realista pels pròxims quinze anys; però el meu desig principal és que m’equivoqui i que aquesta iniciativa no sigui una eina electoral més per sumar vots i recuperar la trona perduda.

El jutge estrella ha deixat a mitges el procés de les fosses comuns

Finalment Garzón no obrirà les fosses. El jutge de l’Audiència Nacional s’ha inhibit en el procés que va obrir contra el franquisme. De moment la causa serà enviada als jutjats de les províncies en les que existeixen fosses amb víctimes de la guerra civil. Els familiars, una vegada més, veuen les seves esperances truncades per una justícia que encara no es prou madura per mirar enrere i reconèixer les barbaritats que es van cometre a Espanya durant més de quaranta anys.

Des de fa 3 dècades ens han venut la idea que la transició espanyola va ser modèlica, un exemple de reconciliació entre els dos bàndols que havien estat enfrontats la major part del segle XX. Però passen els anys i la realitat sobre el que veritablement ha estat la transició ens va colpejant a la cara.

Per simplificar-ho una mica, es podria dir que la transició que va començar amb la mort del cabdill i que va acabar amb la instauració de la democràcia actual no va ser que més que un procés de “aquí no ha passat res” en que uns oblidaven tot el que havien patit i els altres, a canvi, els “concedien” eleccions teòricament lliures, un sistema més descentralitzat, cert reconeixement a les “comunitats històriques” i la falsa sensació de què finalment havien guanyat. Però realment els membres de l’antic règim tenen el dret a decidir tot això?

A Alemanya, quan els nazis van perdre la guerra no van arribar a cap acord amb ningú per acabar amb el seu règim, simplement no els van permetre continuar. No cal dir com va acabar el feixisme de Mussolini a Itàlia.

Però aquí tot ha estat molt diferent. Aquí són ells els que ens van donar la democràcia, per tant és seva, i per tant des de la seva democràcia mai se’ls podrà jutjar, ni molt menys condemnar, i acabaran els seus dies gaudint d’una posició social i econòmica que van assolir quan formaven part d’un sistema polític autoritari que reprimia, torturava i assassinava.

S’ha de reconèixer que no tota la culpa és seva. Els de l’altre bàndol, els vençuts, que van tornar a casa a finals dels 70 amb el cap ajupit i sense fer massa soroll com a bons minyons es comporten de manera que sembla que no volen molestar ningú. La transició no s’hagués produït mai sense la participació decisiva dels partits polítics, que vivien còmodament a l’exili, i que van esperar a que el vell general tanqués els ulls per sempre per aixecar el cap. Està clar que aquesta transició també va portar coses bones. En molts pocs anys es van aconseguir més avenços socials que en els 500 anteriors.

També és destacable que en 3 dècades Espanya s’hagi convertit en una potència econòmica mundial, tot i que basada últimament en l’urbanisme salvatge i la destrucció de les costes. Però una cosa no treu l’altre. Que amb la unió de tots i amb l’esforç d’uns quants s’hagi assolit un nivell de benestar important no implica que tot el que va passar abans s’hagi d’ignorar.

Les víctimes del franquisme no ho van ser només durant la guerra, ho van ser els 40 anys següents. Anys en els què es van quedar sense una dignitat que pensaven que la democràcia els hi tornaria. Però no només no ha estat així, sinó que a més els antics franquistes, que ara porten la bandera de la llibertat (de la seva llibertat), s’escandalitzen quan algú parla de memòria històrica. Potser és que encara els queda una mica d’humanitat i senten vergonya quan miren enrere.

Sigui com sigui, no són necessaris per fer aquest viatge. La recuperació de la memòria històrica i, amb ella, la restitució de la dignitat de les víctimes del franquisme és un procés necessari per l’evolució de l’estat. Si no es fa aquest pas, continuaran existint vencedors i vençuts i Espanya no deixarà mai de ser un país artificial. Un país en el què hi vivim tots, però que és propietat d’uns quants.

A tot això el cap d’estat que va col•locar Franco viu feliç (i gratuïtament) al marge de tot això i de la crisi que afecta a la majoria dels seus súbdits. Segons el que ens han explicat, el Rei va jugar un paper clau perquè a Espanya hi hagués democràcia. Ara és el moment que demostri si de veritat hi creu, i de si vol fer d’Espanya un estat modern on no hi hagi ciutadans de primera i de segona. La paciència ja s’ha acabat.

Ja fa masses anys que no s’afronta aquesta qüestió amb la contundència que requereix. Només hi ha una via possible i aquesta passa per un reconeixement de les víctimes i un judici als botxins, als pocs que queden. I s’ha de fer, entre altres coses, per deixar clar que la dictadura va ser dolenta. Va ser molt dolenta. Que ningú s’atreveixi a parlar suaument del règim feixista de Franco. Que ningú el defensi ni li reti homenatges. El seu temps ja ha passat, ara arriba el nostre.

Per fi el passat 23 d’octubre el president del govern espanyol José Luís Rodríguez Zapatero, juntament amb el ministre d’economia Pedro Solbes, va aconseguir que algú recolzés els Pressupostos Generals de l’Estat per al 2009. Els qui han cedit són el PNB i el BNG, socis de la disconforme CIU en la plataforma de nacionalismes Galeusca.                                                       

El ministre Solbes moments abans de sotmetre a debat la proposta de Pressupostos Estatals

Descontent general

No ha estat una negociació fàcil. En principi, l’equip de govern va haver de fer front a vuit esmenes a la totalitat, l’instrument que els grups parlamentaris opositors tenen per rebutjar el projecte pressupostari del govern. A més, el PSOE ha hagut de fer front a les amenaces del seu soci a Catalunya, el PSC, que ha intentat forçar al govern espanyol per aconseguir millores en matèria de finançament autonòmic. Finalment, els nacionalistes bascos i gallecs han renunciat a les seves esmenes a canvi d’un augment de la inversió estatal en les seves comunitats.

El rebuig general cap als comptes estatals es centra en diversos aspectes. És legítim que el PP no els aprovi perquè considera que cal retallar la despesa pública i que aquest projecte augmentarà l’atur. Resulta lògic que CIU opini que no es prenen suficients mesures contra la crisi. És normal que IU-ICV expressi la seva decepció a causa que no s’inverteix més en medi ambient, innovació i educació. També entra dins dels paràmetres de la normalitat que ERC no recolzi el finançament autonòmic. I no és estrany que els membres del Grup Mixt defensin els seus interessos. Ara bé, són els cinquens pressupostos que Zapatero aprova, i en cap d’ells havia costat tant que tiressin endavant. Aquesta nova situació ha convertit el debat en una subhasta a la inversa, en la qual el govern ha provat de comprar el consentiment de més de mitja dotzena de diputats al més baix preu possible.

Deficiències del sistema

Resulta incoherent que un element tan fonamental com els pressupostos estatals es comprin a cop de talonari. Se suposa que els comptes anuals d’un país han de beneficiar al conjunt dels ciutadans, amb el que haurien de gaudir de l’aprovació del màxim de representants parlamentaris possibles si es pretén que siguin legítims. El govern ha fet comptes, i ha comprès que amb l’assentiment de vuit diputats més en tenia prou. Per la seva part, PNB i BNG han decidit que aquests pressupostos no eren tan dolents quan se’ls ha pagat 125 milions d’euros, una xifra que hom entendrà com a insuficient per solucionar els problemes d’una societat. Mariano Rajoy comentava que “és una llàstima que els pressupostos no s’hagin aprovat amb un ampli consens”, i no li falta raó, malgrat que és sabut que el PP mai donarà la seva aprovació a uns pressupostos presentats pel seu rival polític.

El problema ve de l’arrel: a l’estat espanyol el govern és l’únic que té potestat per presentar projectes pressupostaris, fet que li atorga una gran avantatge per sobre dels grups parlamentaris que no el conformen. No és just que únicament es pugui debatre una proposta, tots els grups haurien de tenir dret a presentar el seu propi projecte en el que expressar de quina manera repartirien la riquesa del país, i fóra bo arribar a un consens mínim. El fet que els opositors no puguin presentar propostes fa que molts d’ells venguin el seu consentiment a canvi de concessions mínimes, ja que és el màxim al que poden aspirar. Renuncien a ser determinants en l’elaboració dels pressupostos perquè el propi sistema els ho impedeix, i els accepten a canvi d’almoina, tot i que tenen el convenciment que no seran beneficiosos per als seus representats.

El “show” català

Les esmenes a la totalitat han perdut tota credibilitat, s’ha demostrat que mai canvien la naturalesa del projecte i s’han convertit en una simple arma política per tal de quedar bé davant dels votants. Aquesta realitat ha quedat perfectament retratada en el cas català. CIU ha aprofitat el debat per mostrar-se dur enfront del govern espanyol, i ha presentat una esmena per convèncer els més incrèduls que la seva màxima preocupació és Catalunya i que no pactaran amb un govern que els explota econòmicament i que no compleix els terminis previstos per l’Estatut. Tot plegat, mentre Duran i Lleida ha passat llargues estones a la Moncloa demanant caritat, ja que una bona contrapartida també els podia comportar bons rèdits electorals. A més, han aprofitat per acusar el PSC de no mirar pels interessos nacionals, afirmant que qui no veta la proposta no vetlla pels catalans.

Per la seva banda, els socialistes catalans, conscients que el discurs del Grup Català té coherència, ha adoptat en tot el procés una posició totalment ambigua: un dia sortia el conseller Castells afirmant que si el finançament autonòmic no millora els 25 diputats del PSC a Madrid s’oposarien als pressupostos, i al dia següent el president de la Generalitat afirmava que era irresponsable i desestabilitzador vetar-los. En definitiva, CIU i PSC han muntat un espectacle lamentable i confús, amb l’únic objectiu de penjar-se una medalla en temps difícils.

Un any més

Però ara ja està. Ja ha acabat el circ pressupostari, s’han acabat els malabarismes i les bèsties ja no surten a l’arena per mostrar la seva gallardia. Sembla ser que la naturalesa dels pressupostos és el que menys importa, resulta molt més interessant observar la postura que els actors polítics han adoptat per reafirmar-se davant dels seus votants. A ningú li importa que es produeixi el menor augment de despesa pública de l’era Zapatero. No és rellevant que el 52,3% de la despesa sigui social, donant màxima prioritat als dependents, els aturats i els pensionistes. Ja no s’esmenta que tanta despesa social pot estancar el creixement econòmic del país. Ningú destaca que el pressupost de defensa s’ha rebaixat gairebé un 4%. Tot és igual perquè ja res es pot canviar. L’espectacle ha acabat, ja no és possible enlluernar el públic. Per sort, els partits polítics saben que, com tots els circs, aquest tornarà l’any vinent.

Ben Bernanke y Jean-Claude Trichet

Las cosas están mal. Muy mal para ser exactos. El pasado 8 de octubre las autoridades financieras de los países más ricos del mundo decidieron dar un paso muy significativo que refleja la gravedad de la crisis económica actual: se pusieron de acuerdo para intervenir en el mercado. La Reserva Federal, el Banco Central Europeo y los bancos centrales de Inglaterra, Canadá, Suecia y Suiza realizaron una bajada conjunta de los tipos de interés para intentar aliviar la presión sobre el maltrecho sistema económico mundial. Y por si fuera poco, el mismo día Alemania, Islandia, Rusia y el Benelux salieron al rescate de diversas entidades financieras, algunas muy importantes como Fortis o HRE.

Dejando a un lado la discutible eficacia y la indudable inmoralidad de estas medidas, el hecho más relevante es precisamente que, por una vez, los países han dejado de lado sus interses particulares para intentar buscar una solución consensuada. Parece que la crisis es tan grave que países tradicionalmente proclives al individualismo, como EE.UU. o Inglaterra, se han dado cuenta de que solos no la van a poder resolver.

Y aquí es donde surge una duda: ¿Hay que aprovechar la coyuntura para (re)pensar el sistema económico (y político) sobre el que se asienta Occidente? La respuesta más lógica es que sí, pues ha quedado claro que la autoregulación del mercado es inoperante y perjudicial cuando va unida a la codicia, que es casi siempre. Por eso, la pregunta clave es si realmente se puede idear un sistema en el que el mérito y la ambición personal sean premiados pero que al mismo tiempo no se quede al borde del colapso cada vez que a los iluminados de turno se les vaya la mano con algún malabarismo financiero tipo subprime.

Las nacionalizaciones encubiertas que están llevando a cabo muchos países evidencian el fracaso del capitalismo salvaje y descarnado que tanto han preconizado los neoliberales. Ya sea por dejadez, inconsciencia o ineptitud lo cierto es que los estados, o mejor dicho los gobiernos, han optado durante años por dar manga ancha a las entidades financieras. Y no es menos preocupante que estos mismos genios sean los que tomarán posiciones de control en los diferentes bancos y entidades hipotecarias para asegurar que el dispendio público esté bien gestionado.

Estos hechos hacen más necesaria que nunca una reforma en profundidad de la legislación internacional en cuestiones tan fundamentales como la transparencia (la opacidad y complejidad de las grandes operaciones financieras ha contribuido enormemente a la crisis); la depuración de responsabilidades (es vergonzoso que muchos directivos de los bancos en quiebra se hayan ido con una indemnización multimillonaria bajo el brazo); o el control de la especulación (también generosa contribuyente a la crisis). De no ser así el traspaso de poderes habrá sido infructuoso y sólo habrá servido para desviar la deuda privada al erario público.

La naturaleza del individuo es como es (homo homini lupus) y, desafortunadamente, la función correctora de la sociedad ha fallado de nuevo, perjudicando a los de siempre y dejando la incertidumbre de si esta vez será la definitiva. Sin embargo, acciones como la penosa gestión de la quiebra de Alitalia, en la que los activos rentables han sido vendidos a un consorcio privado y los deficitarios han pasado a manos del Estado, hacen pensar que nada ha cambiado y que nada cambiará. Qué triste.

L’actualitat arreu del planeta ens porta a pensar que estem en un període de tensió política. Encendre la televisió resulta una activitat d’alt risc degut al contingut polític i radical de molts dels seus programes. Escoltar les tertúlies polítiques provoca sobredosis d’ira, de ràbia i en força ocasions fins i tot incita a la violència. La difamació, la demagògia i la fal•làcia estan a l’ordre del dia.

La política radical es pot entendre des de dues vessants diferents: la ideològica i l’activa. La primera fa referència al contingut ideològic, quines són les idees de cada ésser: moderades, conservadores, rupturistes, reformistes, etc. Mentre que la segona fa referència al comportament de cadascú per tal de defensar les seves idees. Aquestes es podrien defensar mitjançant la publicació d’articles, la divulgació, fent conferències, però també a través d’una via armada, per tant, una via violenta.

Els casos que avui tractem són uns bons exemples de la complexitat que comporta el radicalisme polític. Si fem cas a la teoria esmentada, a qui hem de considerar com a un actor polític radical? I, en aquest cas, es tracta d’un element perillós pel benestar social?

Els darrers esdeveniments polítics a l’Estat espanyol ens serveixen per a exemplificar tot aquest enigma. Per una banda, trobem la persecució i detenció d’una organització armada. No pretenc analitzar la conceptualització política ni la definició dels diferents actors polítics, car això requeriria un altre assaig força més profund. Tanmateix, les darreres notícies ens indiquen que no només són els que fan un us de les armes els perseguits, sinó també aquells que mal anomenem ‘entorn’. Familiars, amics, coneguts o, simplement, gent que comparteix una mateixa ideologia política radical.

Davant d’això, els mitjans, en poder de les institucions i de les grans empreses, en fan grans elogis. Aplaudeixen la persecució contra els ‘violents’, encara que, tot i saber-ho, no diuen que una gran part dels perseguits, detinguts i represaliats són persones que no han empunyat mai una arma, si no que senzillament comparteixen una ideologia rupturista vers el sistema actual. Ara bé, és menys radical aquell que defensa la pervivència d’un sistema mitjançant la força d’un cos armat? En aquest cas, trobem que qui mana sempre fa us d’un cos armat i, per tant, violent, per a preservar el seu model. S’ha fet al llarg de tota la història: ho van fer les Monarquies absolutes, els règims liberals, els règims totalitaris, Franco, Hitler, Mussolini, Bush, Aznar, Zapatero, Sarkozy… És una pràctica que sempre s’ha fet, com diu la Constitución española, per a “garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional”. La diferència entre ambdós casos és que els segons els empara la legalitat.

Un altre cas és el de Bolívia. El govern pro-indígena d’Evo Morales, votat amb majoria per sufragi universal i reconegut pels organismes internacionals, ara ha vist com els governadors de les autonomies riques del país s’han alçat per fer front a les polítiques de nacionalització que duu a terme el seu govern. El cas resulta també paradigmàtic per exemplificar la teoria. La política reformista del president aimara ha estat qualificada de radical pels mitjans occidentals. Entenen que unes autonomies s’alcin per a defensar el seu status econòmic superior i per a la llibertat de mercat. El que no diuen, o ho fan en veu baixa, és que aquestes regions riques mantenen negocis i exploten els recursos naturals del país per a les empreses estrangeres. La conseqüència, milers de víctimes civils. Ves per on que n’és de senzill entendre les postures dels mitjans…

Amb tot, aquests exemples expliquen que la política és molt més complexa de com ens ho volen vendre, que tot ni és tan blanc ni tan negre. Que tot plegat, igual que la mateixa vida, és d’un color gris confús. Si no fiquem nom a cap dels actors, trobarem que la única diferència entre uns i altres és que només uns compten amb la força que els dóna la legalitat i el poder dels mitjans. I que, en definitiva, tal i com ha passat al llarg de tota la història, encara es persegueixen les idees.

A principis de mes vam conèixer els noms dels nous magistrats i advocats que durant els propers cinc anys configuraran el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), el que vindria a ser l’òrgan de govern del poder judicial. La decisió arriba amb dos anys de retard ja que, segons fonts del propi Consell, el PP avortava qualsevol proposta que no els assegurés una majoria de bloqueig. Males paraules del jurista en qüestió, doncs justificacions d’aquestes característiques evidencien encara més que aquesta designació ha estat marcada per un debat on els interessos partidistes han prevalgut davant dels mèrits jurídics i, el que és pitjor, que la línia que ha de dividir els diferents estaments de l’Estat ha quedat difuminada del tot. Avui més que mai hem de deixar de parlar de l’estat de dret i referir-nos a ‘l’estat de partits’.

Més il·lustratiu que fixar-nos en les declaracions creuades un cop tancada la nova mesa és analitzar els diferents integrants del Consell. Ningú s’atreveix a amagar que nou integrants han estat designats pel PSOE, nou pel PP, un per CIU i un pel PNV. El problema és major si comprovem l’historial dels advocats i magistrats, ja que el que no era diputat és militant, i el que no ha mirat de fer la vida impossible al partit rival per la via jurídica. Per molts d’aquests llicenciats en dret no és tant important vetllar pel benestar del ciutadà com assegurar-se una brillant carrera política a costa de matxucar l’oposició política.

Com ja hem dit, el CGPJ és l’òrgan de govern del Poder Judicial, igual que el govern presidit per Zapatero ho és del Poder Executiu, i Bono i la resta de vicepresidents del Parlament ho són del Poder Legislatiu. Les funcions del CGJP són, en la seva majoria, la designació de jutges pels diferents tribunals dels quals disposa l’Estat i en cap moment tenen capacitat jurisdiccional. Segons l’ordenament jurídic espanyol, basat en la teoria kelseniana, tota llei depèn d’una llei superior, que a l’hora depèn d’una llei superior fins arribar a la Constitució.

El mateix passa amb els jutjats, que els de primera instància depenen dels de segona i així successivament fins arribar al Tribunal Constitucional. El CGPJ rau al marge d’aquesta estructura, donat que és l’encarregat de vetllar pel bon funcionament de totes les institucions judicials. Però no per això s’ha de menysprear el poder d’aquest òrgan, ja que és l’encarregat de designar els magistrats del Tribunal Suprem, l’Audiència Nacional i el Tribunal Constitucional entre d’altres. Així doncs, sembla evident perquè els partits s’asseguren la cadira als òrgans dirigents, no fos cas que algun dia passés a Espanya el mateix que a la Itàlia a primers dels noranta, quan el poder judicial va enviar a la presó per corrupció a gran part dels dirigents polítics del país.

No hem d’oblidar que el mètode espanyol no és l’únic que trobem al món per designar els màxims responsables del poder judicial. Dintre de l’espectre democràtic occidental trobem des de concursos públics de virtut jurídica a votacions de sufragi universal. Tot i que en cap cas aquests dos mètodes asseguren una independència total del sistema de partits, en ambdós casos la connexió queda molt més difusa, menys explícita. El nostre règim parlamentari, configurat per una càmera pràcticament bipartidista, s’encarrega d’escollir tant el poder executiu com el judicial. Les ànsies de poder porten a l’afiliació política, que a l’hora porta la obediència militant fins que, a mode kelsenià, s’arriba al distanciament de la voluntat popular en favor d’una guerra d’ascons, tribunes i càrrecs.

El pròxim exemple de simbiosi entre estaments el trobarem al Tribunal Constitucional, que pateix un bloqueig similar al que patia el CGPJ. Els dos grans partits garants de la democràcia encara no han pogut posar-se d’acord en quins són els magistarts que millor defensaran els seus interesos, perquè no voldria pensar que el que costa sigui trobar magistrats que vulguin vetllar per l’estat de dret i la salut democràtica.