La Propina

L'oncle Sam et vol per a l'exèrcit!

L’elecció del nou President dels Estats Units d’Amèrica ha sigut un dels temes que més es recordaràn d’aquest canvi d’any. Un fet que trenca amb molts tòpics i que evidencia un progrés de la societat nord-americana. No obstant, Obama s’ha alçat amb el triomf, gràcies a una gran plataforma que des del darrera ha donat suport i el capital necessaris per dur a terme la seva campanya. Obama sembla representar l’ala més progressista del sistema bipartidista d’aquest país, però no el podem confondre amb un nou Guevara, un Gandhi o un Luther King.

Com a President de la que encara es considera la principal potència del planeta, la política exterior resultarà prioritària en l’agenda del nou govern. Mantenir les influències del seu sistema econòmic, de la ‘seva democràcia’ i mantenir o establir relacions que restaven trencades marcaràn el dia a dia del nou President nord-americà. És per aquest motiu, per la presència dels EUA en el dia a dia de la política internacional, que aquest artícle repassa breument algunes de les actuacions que més han marcat en política exterior d’aquest país durant el segle passat; des de la Gran Guerra fins al conflicte iraquí.

LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL I EL SORGIMENT D’UNA NOVA POTÈNCIA

A l’entrada del segle XX, l’equilibri internacional entre les potències estava en perill. La construcció dels nous estats nacionals a Europa havia conformat, principalment, dos models polítics ben diferenciats; els Imperis representats en gran part per Alemanya i Àustria-Hongria i les potències liberals capitalistes representades, en aquest cas, per França i Gran Bretanya.  Ambdos models, representats pels seus respectius països, s’embarcaren en un conflicte a la cerca de nous mercats colonials al nord del continent africà, però també per a consolidar la seva influència en els territoris occidentals del cada vegada més decadent Imperi turc.

Així, el 1914, en aquest context de calma tensa esclatava la Primera Guerra Mundial. Per aquelles dates, els EUA havien intentat mantenir-se al marge dels afers internacionals. Però la recén victòria contra Espanya el 1898 a l’Atlàntic i l’annexió de nous territoris als seus dominis l’auguraven com a una nova potència. Tot i això, a l’esclat de la Guerra, els EUA es posicionaren entre les potències no bel·ligerants, encara que per tractats comercials i afinitats polítiques, es solidaritzaren amb les forces aliades, és a dir, França i Gran Bretanya.

La situació varià el 1917 quan, després de reiterats atacs de les forces navals alemanyes a vaixells nord-americans, el President Wilson declarava la guerra a Alemanya i, conseqüentment, a les seves aliades. L’entrada dels EUA i la retirada russa del conflicte per l’esclat de la Revolució d’Octubre del mateix any van acabar per desnivellar la balança. Així, amb l’imparable avenç de les tropes aliades, el 1918 Alemanya firmava l’armistici.

D’aquí, el més important és que acabada la guerra, Europa havia perdut l’hegemonia econòmica. La guerra havia devastat i col·lapsat la indústria dels països bel·ligerants i les infraestructures (ferrocarril, carreteres,…) havien quedat impracticables. Per això, Europa va haver de recórrer a l’extranger per a recuperar-se de la crisi. Així, els EUA es convertien, juntament amb el Japó, en els principals inversors de la recuperació europea. Per primera vegada, Europa s’hipotecava a la nova potència emergent. A més, gràcies a l’important i efectiva aportació bèl·lica, els EUA formaren, amb el President T. W. Wilson al capdavant,  un dels actors claus de les Conferències de Pau del 1919 i en la fundació de la Societat de les Nacions, precedent de l’ONU i l’objectiu del qual era treballar per evitar un nou conflicte d’escala mundial. Val a dir que arran de les conferències de Pau d’aquell any i la formulació de La Llista dels 14 punts de Wilson on el dirigent nord-americà assentava les bases per a la pau, aquest fou guardonat amb el Premi Nobel de la Pau, un reconeixement que no feia res més que confirmar els EUA com a una nova potència mundial.

II GUERRA MUNDIAL. L’HEGEMONIA NORD-AMERICANA A OCCIDENT

Però el Tractat de Versalles de 1919 havia dividit Europa en vencedors i vençuts. Les sancions econòmiques i polítiques per a les forces derrotades foren molt dures. Això, juntament amb la crisi que va seguir als anys de la postguerra, afavoriren al sorgiment de doctrines populistes i l’ascens al poder, en aquest cas, del Partit Nacional-Socialista d’Adolf Hitler.

És de sobre coneguda la política bel·ligerant i expansionista del líder nazi, per això no ens hi centrarem. L’esclat de la guerra es produí després que, tot i les reiterades advertències de les forces aliades, Hitler ocupés Polònia. L’1 de Setembre de 1939, Alemanya ocupava Polònia i dos dies després, Gran Bretanya i França declaraven la Guerra al Reich centreeuropeu.

Novament, els EUA, de la mà del seu President, el Demòcrata Franklin Roosevelt, es mantingueren en una posiciò aïllacionista, encara que, com en la Primera Guerra Mundial, es solidaritzaren amb les potències aliades, especialment Gran Bretanya, a qui van estendre un intercanvi comercial: material bèl·lic a canvi de l’arrendament de les bases navals britàniques. Roosevelt es volia mantenir al marge de la Guerra. Però el 7 de Desembre de 1941 el Japó, aliat de l’eix Berlín-Roma, que havia trencat recentment les relacions amb els EUA pel seu afany expansionista al Pacífic, va atacar la base militar nord-americana de Pearl Harbour. El bombardeig va produir un gran nombre de pèrdues militars, però va despertar un gegant adormit. D’aquest maner, els EUA entraven a la guerra i, juntament amb la Unió Soviètica, esdevingué en l’actor desequilibrant a partir de l’any 1941. L’aportació nord-americana al conflicte va ser capdal. El desembarc a Normandia i l’ocupació del sud d’Itàlia iniciaren el retrocés imparable de les tropes nazis fins a quedar recloses a Berlín. Els dies 7 i 8 de maig de 1945 Alemanya signava la capitulació vers les tropes aliades. La guerra a Europa s’havia acabat i al Pacífic no tardaria en fer-ho. El 2 de setembre del mateix any, el Japó firmava la rendició després que el nou President electe dels EUA, Harry Truman, bombardagés les ciutats de Hiroshima i Nagasaki amb les potents, innovadores i devastadores bombes atòmiques.

El resultat de la Guerra fou clar. Vist els antecedents no es firmaren uns acords sancionadors entre unes potències vencedores i unes de vençudes. Ara, Alemanya quedava sota la tutel·la de les forces aliades, les quals s’havien d’encarregar de la seva recuperació. D’altra banda, Europa havia quedat novament devastada i els EUA, que havien participat altra vegada en una guerra lluny de les seves fronteres esdevenien el motor regenerador de l’Europa Occidental. A través del pla regenerador conegut amb el nom de Pla Marshall, els EUA consolidaven la seva influència i l’hegemonia econòmica sobre el vell continent. Els EUA i la URSS s’erigiren en les noves potències mundials, però tot i la seva participació conjunta en la guerra, els seus interessos econòmics i polítics divergien per totes bandes. D’aquesta manera es formaren dos blocs antagònics però consolidats, ara sí, com a potències hegemòniques.  

LA GUERRA FREDA O CALMA TENSA

La bipolarització feia perillar els acords de pau, però els antecedents de dues guerres de caràcter mundial en poc menys de cinquanta anys permetia que l’equilibri no es trenqués. No obstant, la consolidació de les doctrines comunistes i la seva expansió a l’Àsia, l’Amèrica Llatina o el Pròxim Orient, van fer que els governs nord-americans de la postguerra iniciessin una “caça de bruixes” a l’interior del país i, a l’exterior, una ofensiva per a contrarrestar les influències dels bloc soviètic. Per aquest motiu i per la por a una nova guerra mundial, nord-americans i russos s’enfrontaren pel control de territoris, pels seus recursos i per a consolidar la seva hegemonia en detriment de l’enemic.

D’aquesta manera s’iniciava el que el periodista Walter Lippman va definir amb el nom de Guerra Freda. La tensió entre els dos blocs fou constant. El 1949 es signava a Washington l’Aliança de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN) dirigida a organitzar la defensa col·lectiva dels països signants i motivada en part, pel bloqueig comercial que la Unió Soviètica havia dut a terme al costat occidental de Berlín, sota control capitalista.

Els focus de tensió s’anaren desplaçant pel globur terraqui. Primerament, als anys 1950, aquest es desplaçà a l’Àsia oriental, primer a Corea i després a la Penínsul·la d’Indoxina. Corea havia quedat dividida en dos blocs, seguint el context de bipolarització internacional. Però la retirada de tropes extrangeres el 1950 afavorí que Corea del Nord, sota influència soviètica i amb el suport de la Xina de Mao, ocupés l’altre meitad del territori. L’ONU va denunciar l’agressió i sota el comandament del General MacArthur va aconseguir fer enderrerir l’exèrcit nord-coreà fins a la frontera xinesa. La por a la internacionalització del conflicte va dur al govern Truman a firmar un armistici i a consolidar l’equilibri de la zona establint una frontera entre les dues corees en el paral·lel 38 (1953). Per contra, a la Penínsul·la d’Indoxina, acabada la Segona Guerra Mundial i amb la retirada de les tropes ocupants japoneses, el Vietnam, liderat pel líer comunista Ho Chi Minh, proclamava la seva independència. Aquesta declaració, però perjudicava els interessos colonials de França, propietària del territori abans de l’ocupació alemanya. El que era una mera guerra colonial, esdevingué un conflicte emmarcat en el context de la Guerra Freda, car que mentre els rebels del Viet-Minh rebien ajuda militar soviètica i xinesa, els francesos rebien els suport dels EUA.  Els acords de Ginebra de 1954, motivats per la derrota francesa, dividien la regió en tres Estats (Laos, Cambodja i Vietnam) i dividien aquest darrer en dues àrees d’influència soviètica i nord-americana. Però l’any 1955, sota la tutel·la dels EUA, a Vietnam del sud s’instaurava una dictadura. Aquest fet motivar que el 1960 es formés el Moviment d’alliberació del Vietnam del Sud, conegut popularment amb el nom del Vietcong. Així s’originaria un dels conflictes més impopulars de la segona meitat del segle XX i que acabà amb la retirada de les tropes nord-americanes el 1973, amb un cos molt elevat de pèrdues humanes (l’allistament a l’exèrcit era obligatori en cas de guerra) i econòmiques.

Progressivament la tensió es va anar desplaçant a Orient. Allà, la formació de l’Estat d’Israel capitalitzava gran part del conflicte a la zona. Les guerres àrabisraelianes havien provocat que el món es fixés en aquell territori i que, novament, les dues potències hegemòniques s’hi impliquessin. El conflicte del canal de Suez de l’any 1956 n’és un clar exemple. El canal de Suez era un punt d’interès comercial vital per a les potències europees, però el fracàs de les negociacions egipto-nord-americanes conduïren a una nacionalització primer, del canal i a l’ocupació posterior de les forces europees i d’Israel. La URSS va intervenir amenaçant d’una possible intervenció, fet que va permetre la retirada de les forces ocupants del canal, el qual es va quedar sota la protecció de l’ONU. D’aquesta manera, l’URSS incrementava el prestigi en una zona on, fins al moment, només els EUA, pels interessos dipositats a l’Estat d’Israel, havia fet acte de presència.

La creixent tensió militar va provocar un procés de militarització impropi d’un periode de pau. Els EUA, embarcats en una carrera contra la URSS van potenciar la seva capacitat militar i les aliances internacionals per fer front a l’expansió soviètica.

AMÈRICA LLATINA. EL VEÍ DIFÍCIL DE DOMESTICAR

Especialment colpidor ha sigut la influència nord-americana al territori veí de l’amèrica Llatina. Des de la seva independència, la història dels països de l’Amèrica del Sud es poden definir per la inestabilitat política. La formació dels nous estats nacionals va originar la presència de moltes multinacionals i països occidentals que buscaven obtenir el control d’un continent ric en minerals, teixits i petroli. Per a tot això, des dels EUA es promocionaren governs titelles sotmesos als interessos de la potència del nord.

Però especialment colpidores foren les dictadures que sacsejaren el Con Sud americà el darrer quart del segle XX. El cas xilè serveix per exemplificar la mà del govern nord-americà enls afers de l’Amèrica Llatina. El 1973, el General Augusto Pinochet encapçalava el cop d’Estat contra el govern democràtic de Salvador Allende, socialista, i consolidava els vincles amb els EUA. De fet, Pinochet s’havia format en l’anomenada escola de Chicago, on s’impartien doctrines de caràcter ultraliberal i poc afines al comunisme o al socialisme. Altrament, uns documents recentment descatalogats del govern dels EUA han posat a la llum de l’existència de l’Operació Cóndor. Una operació conjunta entre els serveis secrets de la Casa Blanca i les dictadures de l’Amèrica Llatina amb l’objectiu literal d’acabar amb les dissidències polítiques. Així, ha sorgit a la llum la guerra bruta que els EUA mantenien amb la complicitat de les dictadures militars llatinoamericanes per a mantenir la seva influència en el territori.  

SEGLE XXI. EL TERROR PEL TERROR

L’atac a les torres bessones l’11 de setembre del 2001 provocà l’ira de la superpotència nord-americana. L’atac contra territri propi, inexistent des de l’atac a Pearl Harbour va propiciar que el govern de George Bush Jr. es centrés en la caça de terroristes islàmistes. L’estat de terror i angoixa permanent afavoriren a un clima prebèl·lic que es consolidà amb la immediata guerra de l’Afganistan. Fou una guerra en tota regla. Sota l’idea de la presència de grups radicals islamistes, les tropes nord-americanes iniciaren una ofensiva llampec amb l’objectiu de liquidar el major número de “potencials” terroristes a la zona i imposar al territori, un govern afí als interessos de les potències occidentals.

Seguint la meteixa excusa, el 2003 l’encara President George Bush anunciava una nova contesa bèl·lica. Aquest cop a l’Irak. El país asiàtic estava governat per Saddam Hussein, una persona de tradició laica però que amb el pas dels anys s’havia distanciat de les posicions pro-occidentals fins a constituir un enemic potencial dels EUA. Així, sota el falç context que el govern de Hussein servia de refugi de grups terroristes i sobre l’excusa, desmentida a posteriori de la possessió d’armes de destrucció massiva, el govern nord-americà inicià una ocupació que acabar amb l’enderrocament del líder iraquià, la seva detenció i posterior sentència a mort. D’ençà de la presència nord-americana a la zona, l’estabilitat política ha sigut gairebé inexistent. Els esforços humans i econòmics amb que s’ha dotat aquesta guerra han traspassat fins i tot els límits de les guerres mundials i han acabat per impopularitzar del tot un conflicte que es va iniciar sense el consentiment de les institucions internacionals i sota el reclam pacifista de les societats occidentals. Però la riquesa del territori en energia el fa imprescindible als interessos econòmics d’una potència que, des de la caiguda de l’URSS el 1989, ha esdevingut hegemònica.

A tot això, cal afegir-hi els polèmics vetos de l’administració nord-americana a sancions com el Tractat de Tòquio per a la disminució de gasos contaminants a l’atmosfera, motivat pels interessos empresarials de no rebre cap sanció i mantenir el sistem productiu com fins ara.

Pronosticar el futur resulta complicat. L’ésser humà, com a ésser irracionalment racional, és imprevisible, encara que l’envolti un context determinant.L’historiador, en aquest sentit, pot tenir certes facilitats per a comprendre el present, conscients què significa aquesta victòria, però som incapaços de pronosticar què passarà demà. Només queda esperar, confiar que les bones intencions d’Obama es sobreposin als interessos partidistes de les grans multinacionals i entitats bancàries que té el darrera, i estar atents per, si fos necessari, sortir en massa als carrers per denunciar aquelles polítiques que poguessin vulnerar els drets humans i la llibertat de les persones i dels pobles.

El líder sionista, Theodor Herzl

Mirar l’actualitat des d’una perspectiva presentista pot dificultar la comprensió d’un procés contemporani. Per això, la història, en la seva voluntat de conèixer el passat per a comprendre el present, ens dóna unes armes intel·lectuals suficients, encara que a vegades contradictòries, per a dur a terme aquest procés personal de coneixença.

En aquest anàlisi, sembla extrany que un poble desplaçat i que s’ha definit en milers de cròniques com un poble apàtrida, al segle XXI hagi constituït un dels nacionalismes més ferotges del planeta. Disposat, fins i tot, a posar en qüestió els acords internacionals per a preservar el que ells anomenen “la seguretat i independència de la seva Nació“. Aquest procés de transformació és l’objecte d’aquest article. El primer nacionalisme israelià.

L’inici de la transformació el trobem al segle XIX, en ple procés de construcció d’una societat liberal, en la qual comencen a aparèixer nous esquemes socials, econòmics i polítics. La societat estamental dóna pas a una societat de classes, el capitalisme comença a obrir-se pas enmig de les diferents experiències econòmiques i, políticament, s’introdueixen (o es reinventen) conceptes com el de democràcia, república, constitucionalisme, o nació, els quals trencaven amb el model polític per ontonomàssia de l’antic Règim, l’absolutisme.  Dins d’aquest conglomerat d’idees, propostes i imposicions intentava sobreviure el poble jueu, marcat per la persecució i l’opressió. Des de la Penínsul·la Ibèrica fins a l’Europa de l’Est s’havia desplaçat un poble els origens mitològics del qual es situen a Sió, a l’oest de Jerusalem.

Així en el context d’una transformació global, els jueus no en podien quedar al marge. La construcció d’un nou marc europeu assentat políticament sobre unes nacions i no sobre unes propietats jurídiques provocava un canvi brutal de mentalitat. Calia doncs replantejar-se el present per enfocar el futur d’acord amb el procés que estava desenvolupant Europa. Així, la intel·lectualitat hebrea inicià un profund debat. Les idees que originà la situació foren moltes i diverses: des d’un canvi de fe religiosa a l’assimilació política nacional als Estats de residència; la defensa d’una autonomia cultural dins d’aquests nous estats europeus, o, fins i tot, a l’assimilació de noves ideologies com la marxista.

Tanmateix, els pogroms originats a L’Europa oriental condicionaren el procés. Entre el 1881 i el 1882, coincidint amb l’ascens al poder a l’Imperi rus del tradicionalista i antioccidental Alexandre III,  es produïren uns enfrontaments civils contra les comunitats jueves establertes a Rússia, Ucraïna o Polònia i que, amb la complicitat del règim, ocasionaren un desplaçament massiu d’hebreus cap a l’Europa central, Àustria i Alemanya, i cap a territoris tan remots com els EUA, l’Argentina o Austràlia, entre d’altres. Un desplaçament que, amb el temps adquirí un caràcter bíblic. De fet, és en aquests fets del derrer quart del segle XIX que molts analistes situen l’inici del nacionalisme israelià, tal i com l’entenem en l’actualitat.

Així, a les derreries del segle XIX començaren a sorgir noves idees sobre la construcció d’un estat sionista. Una nació que molts intel·lectuals situaven a teritori palestí, aleshores controlada encara per l’Imperi otomà. La idea geogràfica responia a una simple qüestió mitològica. Tanmateix, les respostes que sorgiren en aquest debat representaven idees utòpiques, però suficients per a parlar d’un primer sionisme o protosionisme.

Però el procés ja s’havia posat en marxa. Emmirallat en els processos de construcció nacionals com el polonès, l’hungarès o la unificació italiana, pels volts dels anys 1860, el jueu alemany de formació marxista, Moses Hess escrivia sobre la identitat irreductible i la consciència nacional del poble hebreu i parlava de la necessitat d’instaurar un nou Estat, mitjançant la compra de territori a l’Imperi turc, a la província de Palestina. En el mateix sentit es posicionaren altres pensadors hebreus del moment, com el rabí bosni Yehudà Hai Alkalai o el polonès Zvi Hirsch Kalisher, entre altres. En aquest context, els pogroms russos acceleraren el procés. L’antisemitisme no formava part del passat. La reacció antihebrea de caràcter religiós havia deixat pas a unes actituds de tarannà racista i anticapitalista, els quals situaven en el punt de mira a les comunitats jueves. L’antisemitisme creixent dificultava les esperances d’emancipació i d’assimilació als nous estats nacionals i precipitaven la transformació cap a un naixent nacionalisme hebreu.

És en aquesta etapa que apareix la figura de Theodor Herzl (1860-1904). D’origen hungarès, Herzl era un representant del judeïsme més cosmopolita i europeu, proper a les idees assimilacionistes del seu poble. Però la vivència del procés Dreyfus, en el qual es condemnà a un capità militar francès jueu per traició, va propicià una reforma del seu pensament. D’ençà d’aquells fets que va viure com a corresponsal a París d’un prestigiós periòdic austrohungarès, el periodista esdevingué un ferm defensor del sionisme. Angoixat pel creixent antisemitisme, Herzl va escriure sobre el fracàs de les polítiques assimilacionistes i la necessitat de construir un nou estat que comptés amb el consentiment de les nacions civilitzades. Proposà un desplaçament massiu dels jueus de tot el món cap a aquesta nova nació, que tan es podria construir a la rica Argentina com a la terra dels seus origens bíblics.

Empès per un fervor sionista desconegut fins aquell moment, Herzl liderà el projecte de la construcció de l’Estat d’Israel. Amb aquest propòsit, convocà un Congrés a Basilea l’any 1897, l’objectiu del qual era debatre sobre la qüestió jueva amb les idees que ell havia transmès prèviament sota un clima de poc optimisme i un cert recel. L’èxit de la trobada encoratjaren el periodista hungarès, el qual s’entrevistà sense èxit amb representants de les corts imperials alemanya i turca. El fracàs el dugueren a optar per la via britànica.

En aquells moments, Gran Bretanya tenia molt interès en controlar tot el que esdevenia a l’orient mediterrani, especialment en el territori turc. L’opció de construir un nou Estat sota influència britànica agradava als polítics que s’entrevistaren amb Herzl. La primera proposta passava per fundar un primer estat en un dels territoris orientals controlats per la potència colonial europea, però les desevinences amb les autoritats colonials i l’aridesa del terreny disgustaren a Herzl, el qual afegia un nou fracàs a la seva lluita. Una nova proposta situava a Uganda el nou Estat d’Israel, però ni tan sols els sionistes russos, víctimes de noves pogroms l’any 1903 hi estaven d’acord. Debilitat per la seva fatigable lluita i pels enfrontaments amb els sionistes de l’Est, Herzl moria l’any 1904.

Però la mort del líder sionista no va fer decaure el projecte nacional israelí, tal i com es preveia en un primer moment. De fet, entre 1882 i el 1903 es va produir la primera migració (o alià) cap a territori palestí. Aquells primers assentaments no constituïren un establiment definitiu -de fet, es calcul·la que només un 25% dels 20.000-30.000 jueus que arribaren en aquesta primera onada migratòria s’establiren definitivament-, però sí que en foren els pioners. Tanmateix, per aquelles dates de finals del segle XIX i principis del XX, el territori palestí comptava amb uns 25.000 hebreus per uns 45.000 cristians i més de 403.000 musulmans. La desproporció poblacional no va ser impediment perquè immediatament després es produís la segona gran onada migratòria. Entre 1904 i 1914 arribaren a la província otomana de Palestina vora uns 40.000 jueus. Ací varen néixer els primers kibutz ,o comunitats agràries, com el fundat el 1909 a Degania. D’aquesta manera es consolidava el nacionalisme sionista.

El procés que segueix al primer sionisme, legítim o no, ha desenvocat en nombrosos conflictes bèl·lics com l’actual. Conèixer el passat no només és fer un exercici intel·lectual per a comprendre el present, sinó una necessitat imperant per humilitzar les postures dels qui avui es creuen prou forts per sembrar odi i terror quan ahir, eren les víctimes d’un dels més grans genocidis perpretats per l’ésser humà en tota la seva història.

Che Guevara i Fidel Castro en temps de la Revolució

Ben aviat es complirà el 50è aniversari de la Revolució Cubana. Entre desembre de 1958 i gener de 1959 van tenir lloc alguns dels episodis més determinants del conflicte, com la conquesta de Santa Clara, que va dividir l’illa en dos, o la invasió de La Habana i fugida del dictador Batista. És aquesta un dels fets més impactants del segle XX, que va tenir greus conseqüències sobre la precària estabilitat mundial de la Guerra Freda. Alhora, és un dels successos més replets de romanticisme i valentia. És la història que narra com uns pocs i amb pocs recursos, gràcies al seu valor i al seu amor cap a la seva illa, van derrotar a un exèrcit finançat pel gegant nord-americà.

En la primera meitat del segle XX, Cuba era pràcticament una colònia dels Estats Units. Amb la complicitat del dictador titella Fulgencio Batista, l’illa caribenya s’havia convertit en un paratge de turisme sexual i de joc, ple de corrupció i violència estatal, en la que molts nord-americans feien grans negocis gràcies a monopolis i a tractes il·legals amb les elits del govern Batista.

Aquesta situació va provocar que l’agitació popular, sobretot urbana i estudiantil, fos enorme, amb moltes escenes de violència incontrolable. És aquí quan sorgeix Fidel Castro, un estudiant nacionalista obsessionat amb la regeneració de Cuba. El 1953 encapçala una revolta de 100 estudiants, l’objectiu de la qual era controlar el quarter de Moncada (segona fortalesa del país) i provocar un aixecament popular. Va fracassar estrepitosament i fou condemnat, encara que amb una pena força lleu.

Al 1955 fou amnistiat i s’exilià a Mèxic, on començà a crear el moviment “26 de Julio” per intentar tornar a l’illa amb guerrilles i derrocar el govern de Batista. Al novembre de 1956 va dur a terme el seu pla: s’embarcà, juntament amb els seus seguidors, en el vell iot “Gamma” i arribà a Cuba. Però no era cap secret, i menys pel dictador, de manera que va tornar a fracassar, ja que l’estaven esperant. Ara bé, els supervivents van aconseguir conquerir Sierra Maestra, que es va constituir en el seu refugi i en la base d’operacions per restablir el moviment. Maestra fou, és i serà el centre neuràlgic de la Revolució.

Eren dèbils, rarament sumaven més de 100 efectius, i es pot dir que militarment eren més aviat passius (resistència). Però van aguantar gràcies a la protecció de les muntanyes i al suport de les classes baixes pobres dels pobles, que simpatitzaven amb ells per que patien repressió i molta escassetat. A més, els revolucionaris van fer una gran feina alfabetitzadora per diferents pobles, i donaven aliment i serveix bàsics a molts desemparats (per exemple el Che Guevara, que era metge, realitzava consultes gratuïtes molt sovint).

Mentrestant, el moviment “26 de Julio” anava creixent a les ciutats, tot i que pels castristes de Sierra Maestra ells eren els rebels professionals i els de les ciutats eren resistents aficionats. A més, els “barbuts” de Castro provocaren un fort ressò internacional: se’ls veia com uns lluitadors romàntics enfront l’opressió i el totalitarisme del govern. Aquest ressò i la repressió indiscriminada que ja estava exercint Batista va fer que als Estats Units els resultés incòmode tenir un aliat com aquest. De manera que, al 1957, la CIA va fer dimitir al dictador Batista, i es va formar un govern de concentració nacional.

A partir d’aquí, Fidel Castro va començar a intentar aclaparar el màxim de poder possible i a tirar endavant reformes radicals en tots els territoris que anava conquerint. Fou molt destacada l’enorme repressió contra els sectors favorables a Batista, als que reprimí, torturà i afusellar amb un cert grau d’exhibicionisme, de manera que la imatge d’herois romàntics començava a diluir-se. Més encara quan al 1959 es va fer definitivament amb el control del govern, gràcies a la invasió de la capital cubana, i va col·locar al seu germà Raúl com a ministre de defensa.

La joventut de Fidel (32 anys), el qual liderava un moviment popular sense precedents, amb idees de vegades contradictòries, un gran populisme, grans mobilitzacions, un odi fervent cap a EEUU, nacionalització de tots els recursos de l’illa, i sobretot la gran ambició de Castro, que volia estendre la revolució per tot el Carib (començant per la República Dominicana de Trujillo), etc. Feia que des de fora es veiés la Revolució Cubana com un fet pertorbador. EE.UU la veia incontrolable i amb molt recel, ja que no volia perdre el control d’una illa que fins ara havia estat, en la pràctica, una colònia. A més, Castro trencà amb antics aliats com Betancourt de Veneçuela, tirà endavant la reforma agrària del 17 de maig de 1959 (que anava radicalment contra els interessos de EE.UU)… Eren tot un seguit de disposicions que enfurismaven cada vegada més a Washington, mentre que alhora els comunistes cubans s’anaven fent amb el domini definitiu de tot el poder sindical i estatal.

Fidel Castro no era comunista, però sí Raúl Castro i el Che Guevara (activista argentí, un dels líders carismàtics de la Revolució Cubana). El PCC s’havia desentès totalment dels barbuts fins al moment, és més, el seu líder, Blas Roca, havia estat una de les figures importants en la política de Front Popular de Batista i es deia que era amic íntim del ja ex-dictador. Malgrat tot, i sense adonar-se, el PCC havia adquirit l’enorme poder revolucionari.

Washington no deixava de pressionar al nou govern cubà, i Castro responia cada vegada nacionalitzant béns nord-americans. Llavors EE.UU decidí deixar de comprar sucre cubà, acció que perjudicava molt a l’agricultura insular, ja que l’illa vivia del monocultiu del sucre i si no donava sortida a aquest producte gran part de la població cauria en la misèria. Només si l’altra gran potència, l’URSS, assumia la compra d’aquest sucre, podrien donar l’esquena al gegant americà. En cas contrari es veurien obligats a sotmetre’s a ells.

Per la seva banda, els soviètics de Krushev no estaven molt per la labor de trencar el clima de distensió que imperava en aquell precís moment. No fou fins l’1 de maig de 1960, quan un avió U2 soviètic va caure en terres americanes per causes poc clares, que van decidir donar un cop de mà als cubans. L’URSS acceptà comprar llavors el sucre cubà i subministrar a l’illa el petroli que necessités, de manera que Cuba va anar progressivament convertint-se en un satèl·lit soviètic .

Als Estats Units no els feia ni la més mínima gràcia que un satèl·lit comunista es trobés tan a prop de la seva costa, i més sent dirigit per un jove revolucionari inconscient. Així que, l’abril de 1961, la CIA va desembarcar amb l’anticastrista Brigada 2506 (on també hi havia cubans anticastristes exiliats i entrenats) a Bahia de los Cochinos, utilitzant els mateixos mètodes que anys enrere havien triomfat per derrotar l’esquerra de Guatemala (per exemple l’ús de la Nicaragua de Somoza com a base). Però en aquesta ocasió no va funcionar. D’aquesta manera, totes les esquerres caribenyes veien restituïda l’amarga derrota guatemalenca patida 7 anys abans. Fins i tot les dretes menys exaltades veien amb gust com la CIA es trobava confosa i era humiliada.

Finalment, amb la victòria assegurada, Fidel Castro va proclamar Cuba com a República Socialista, tot i que ell només es mostrava simpatitzant comunista. Cuba va passar de la tutela dels Estats Units a la soviètica, arrel de la crisi del monocultiu del sucre, pròpia de l’economia colonial, i va anar desempallegant-se de les ingerències nord-americanes en multitud de sectors industrials i de serveis, com també dels negocis delictius i il·legals. Els EE.UU d’Eisenhower, amb el seu secretari de defensa Foster Dulles, van veure com tot l’esforç bèl·lic i pactista per mantenir allunyats els rivals comunistes quedava en res. Ara l’enemic es trobava just al costat: a la veïna Cuba.

Fa tants anys que l’Índia i el Pakistan estan en conflicte que a un li costa imaginar un món en el que aquestes dues nacions estiguin en pau. Però el cert és que va existir, ja que tot conflicte té un començament, malgrat que no sempre un final.

La primera presència britànica a l’Índia va tenir lloc el segle XVII i estava motivada pel gran interès en les rutes comercials de la seda cap a la Xina i per algun producte indi com el te. Ja al segle XVIII els britànics van començar a treure un gran profit de les explotacions de cotó i opi. Aquests dos productes, especialment l’opi que exportaven a la Xina, van generar ingents riqueses. Tots aquests beneficis van fer de l’Índia un tresor que els britànics volien controlar i monopolitzar, i per fer-ho van iniciar un llarg procés de colonització.

Des del XVII fins a mitjans del XIX diverses companyies comercials privades provinents de Gran Bretanya, la més important de les quals era la East Indian Company, van operar en territori indi gràcies a que tenien el monopoli comercial d’àmplies zones i llicència per formar exèrcits propis de natius. Aquests privilegis eren concedits pel Gran Khan Mogol com a resposta a amenaces o a canvi de diners. Cap al 1833 l’activitat de les companyies britàniques era tan intensa i necessària per a la metròpoli que Gran Bretanya va decidir formar un govern general propi que tutelés el comerç de l’Índia.

Aquest sistema va funcionar uns anys, però el 1857 l’anomenada Revolució dels Sipais va provocar canvis en el domini britànic del territori. El detonant de la revolució fou més aviat anecdòtic: les autoritats britàniques van canviar la munició dels exèrcits colonials i les noves bales estaven recobertes de greix de porc, fet que va indignar a la comunitat musulmana. El Gran Mogol va donar suport als revoltats musulmans, trencant les seves relacions amb la Corona britànica. Llavors la Reina Victòria, un cop sufocada la rebel·lió, va decidir passar a controlar el territori amb una colonització directa: es va coronar Emperadriu de l’Índia i va instaurar un virregnat. Però la jugada va sortir a l’inrevés, ja que aquesta nova forma de domini va anar enfurismant a la població hindú i poc a poc començà a sorgir el nacionalisme indi.

Com a resultat d’aquest nou sentiment, el 1885 apareix el Congrés Nacional Indi (CNI). Després d’uns anys de tímides reivindicacions socials, va sorgir la figura de Tilak en la direcció del Congrés, amb un programa polític d’autogovern. Gràcies a ell es va produir un redescobriment dels valors i les tradicions hindús, el nacionalisme s’accentuà i el Congrés es va començar a mobilitzar políticament.

Ràpidament el nacionalisme es va anar fent de masses, amb grans manifestacions entre 1905 i 1909, i amb una religió patriòtica que rendia culte a Kali (deesa principal de la religió hindú, ferotge i salvatge, esposa de Shiva). El primers fruits de la lluita política es recolliren el 1909, amb la reforma Morley – Minto. Aquesta Act instaurava el Consell Administratiu, un òrgan únicament consultiu i supervisor, amb una composició mixta entre indis (elegits per sufragi censatari) i britànics (designats pel virrei). Eren les primeres fites, força discretes fins al moment.

Amb la Primera Guerra Mundial sorgirà Gandhi i el seu nou moviment pacifista. Era un pacifisme revolucionari basat en la desobediència civil vers les autoritats britàniques. La primera gran campanya de manifestacions va acabar amb grans vessaments de sang a causa de la dura repressió britànica, la qual va comportar una greu crisi política a Londres. Arrel d’això, el 1919, el CNI va aconseguir que es formés un govern mixt angloindi, amb àmplies capes de funcionariat autòcton i traspàs de competències. Però els funcionaris britànics seguien reservant-se moltes competències claus, així que Gandhi va continuar amb la seva campanya.

El líder revolucionari va estar tota la dècada dels vint combinant una vida política amb una altre allunyada d’aquesta, en la que promovia la igualtat sociopolítica, la tradició índia, el ruralisme, la humilitat, la pau… El 1928, per primera vegada demanà la independència de la seva nació, i en els primers anys dels trenta, juntament amb Nehru, va liderar una gran campanya de desobediència, la qual va acabar amb centenars de morts.

Durant aquests anys el CNI va anar distanciant-se de la comunitat musulmana. Al principi hindús i musulmans havien convergit per fer front a l’ocupant, però la lluita unilateral del CNI no va agradar a la Lliga Wam (partit musulmà), que va començar a fer les seves pròpies reivindicacions i a buscar l’entesa amb el colonitzador. L’objectiu dels islamistes era unir les províncies de majoria musulmana en un sol país: Pakistan (Penjab, Afganos, Kashmir i Sind eren les províncies, mentre que “stan” en persa significa “país de”). Aquesta idea separatista fou defensada pels musulmans fins al final, amb Ali Jinnah com a líder del moviment. El cert és que Gran Bretanya va intentar explotar al màxim les diferències entre les dues comunitats, ja que volia assegurar-se un recolzament sòlid per fer front al CNI. Així que van concedir certs drets i privilegis a les elits musulmanes, que cada vegada van anar veient més difícil la convivència amb els hindús.

Amb aquestes disputes s’arribà fins la Segona Guerra Mundial, moment que el CNI va aprofitar per intensificar les accions, ja que Gran Bretanya tenia problemes majors. Fins i tot sorgí una facció, liderada per Chandra Bose, que proposava unir-se als japonesos i atacar la metròpoli.

Ben aviat Gran Bretanya va veure que, donat el context internacional, seria impossible mantenir la colònia. Així que va decidir abandonar la Índia el 1947. En aquest moment, les províncies del subcontinent es trobaven dividides: més de la meitat estaven controlades per hindús i una minoria per musulmans. Gandhi i Nehru eren partidaris de crear una Unió Índia amb totes les ètnies convivint en pau, però la desconfiança i la intransigència de Jinnah van conduir el país a la separació. Uns resultats electorals provincials definirien la religió de cada regió.

Aquest fou el principi del conflicte directe entre hindús i musulmans. Una disputa gestada pels britànics, que van aplicar la màxima de “divideix i venceràs” per mantenir-se en el poder, però desenvolupada durant dècades pels dos bàndols sols, sense ingerències. El cert és que la guerra fou inevitable, ja que la situació del territori en el moment de la independència no deixava altres opcions.

Per una banda, a les províncies hindús la victòria del CNI fou del 96%, mentre que en les musulmanes la Lliga Wam obtingué un 86%. Aquests resultats, donada la impossibilitat de convivència entre uns i altres, significaven que grans bosses de població quedaven en territori enemic. Els moviments poblacionals entre territoris foren un autèntic drama, amb múltiples matances que donaren lloc a una cruenta guerra.

Per l’altra, van quedar dues províncies sense que cap dels bàndols les reconegués com a seves: Kashmir i Penjab. En elles la situació fou molt pitjor, ja que a més del sempre conflictiu buit de poder que patien, ni indis ni pakistanesos volien renunciar-hi.

Els primers conflictes van acabar quan tothom va establir-se al lloc que li pertocava, dècades més endavant. Són els segons els que encara avui dia perduren, sense que cap mediador hagi estat capaç de trobar una solució. És per aquests territoris, i per l’odi entre ètnies engendrat durant els anys de dominació anglesa, que la gent es segueix matant a la Índia i al Pakistan. L’última mostra d’aquest enfrontament el tenim molt recent: els atemptats de Bombai. La reacció immediata del govern indi, acusant als musulmans pakistanesos sense tenir-ne cap prova, indica que el conflicte està candent i que seguiran havent-hi moltes morts en el futur.

Concentració d'obrers i estudiants als carrers de París. Maig de 1968

“Soyoez réalistes, demandez l’impossible” (sigueu realistes, demaneu l’impossible) fou un dels eslògans que més es va corejar durant els fets de maig de 1968 a París. La memòria d’aquell mes de maig de fa quaranta anys resta viu en la retina de moltes persones i avui, a les acaballes de l’any 2008, retrocedim en el passat per a recordar aquells esdeveniments que marcaren a tota una generació.

“Depuis 1936 j’ai lutté pour les augmentations de salaire. Mon père avant moi a lutté pour les augmentations de salaire. Maintenant j’ai une télé, un frigo, un VW. Et cependant j’ai vécu toujours la vie d’un con. Ne négociez pas avec les patrons. Abolissez-les.”

Els anys que seguiren a la finalització de la II Guerra Mundial es van caracteritzar pel creixement econòmic. Els països occidentals, sota la tutela d’uns EUA victoriosos, renovaren els sistemes polítics, econòmics i socials. Es van recuperar les democràcies liberals, es va implantar el concepte del benestar, augmentà la capacitat de consum, es superaren els alts nivells de l’atur del període d’entreguerres i el Pla Marshall va permetre als països europeus capitalistes trobar una sortida econòmica viable al desastre de la Guerra. El sistema capitalista semblava trobar-se en un bon moment, però mentre el nivell de vida s’incrementava, molts actors socials continuaven al marge dels afers polítics i econòmics. Encara que la crisi i el final del creixement econòmic no es va datar fins el 1973, amb la crisi del petroli, a mitjans dels anys ’60 el món capitalista donava els primers símptomes de decreixement.

Als anys seixanta, el creixement econòmic era visible en les societats capitalistes, però solament repercutia en les classes mitjanes i altes. La universitat i altres institucions de caràcter intel·lectual havien vist incrementat el seu nombre de membres, però sempre, procedents d’unes capes mitges de la societat. Tot plegat explica que el creixement econòmic es va fer al marge de molts actors socials i que, en aquelles democràcies liberals que es presentaven com a paradigma del progrés, les desigualtats estaven a l’ordre del dia. Va ser durant aquests anys quan es va anar constituint un ampli col·lectiu de moviments socials que protestava contra les contradiccions de les societats capitalistes. La lluita pels drets civils i contra la segregació racial als Estats Units, el moviment pacifista vers la Guerra del Vietnam o la guerra d’independència d’Algèria capitalitzaven bona part de les reivindicacions generals.

“La barricade ferme la rue mais ouvre la voie”

Fou en aquest context de contradiccions socials i de reivindicació i protesta quan va esclatar la revolta del maig de 1968. Tot va néixer arran d’unes protestes dels estudiants de la universitat de Nanterre, els quals protestaven contra la segregació sexual que patia la universitat. Les protestes es varen estendre, i ben aviat arribaren a la prestigiosa universitat Sorbona de París. La universitat fou ocupada i diversos estudiants, entre els quals es trobava l’eurodiputat Cohn-Bendit, foren represaliats pel Cos Republicà de Seguretat (CRS). La policia va envoltar la universitat i no va dubtar en entrar en conflicte. La nit del 6 de maig, la policia desallotjava la Sorbona. Els disturbis s’escamparen pel barri llatí de la capital francesa. Centenars d’estudiants sortien al carrer. Hi varen haver detencions i molts ferits. Fins i tot, a causa de la dura repressió, van aparèixer alguns cadàvers al riu Sena.

Fins aquell moment, els sindicats encara no s’havien pronunciat, però la situació econòmica i social del país convidava a una actuació urgent. Així, el 13 de maig, els sindicats s’afegiren a les protestes estudiantils i declaraven una vaga general. Les protestes contra les detencions dels estudiants i vers el tancament de les universitats es convertiren en protestes contra el poder. No es tractava d’ocupar el poder, sinó d’enfrontar-s’hi. Era el que molts seguidors i protagonistes de la revolta anomenaren “la imaginació del poder”. Es criticava la política i el sistema, a la vegada que es lluitava contra els vells estigmes socials. L’obertura de la parella i, fins i tot, la defensa de l’homosexualitat. L’esperit crític, essència de la universitat, era la flama que mantenia encesa la revolta. La crítica, el debat, l’anàlisi eren conceptes cabdals de la rebelió. Fins i tot l’aplicació del marxisme, emmirallat en la Unió Soviètica, era criticat i debatut des del mateix marxisme. La crítica era vista com el motor del progrés.

Les universitats i les fàbriques s’ocuparen i es crearen comitès revolucionaris. Es dormia, es menjava i dia rere dia hi havia assemblees als centres ocupats. Els estudiants entraren en contacte amb els sindicats obrers, molts dels quals encara estaven a mans dels líders antifeixistes dels anys ’30 i ’40. Es convocaven manifestacions i el govern de De Gaulle es trobava saturat. Però de la mateixa manera que la revolta s’havia anat forjant, va anar minvant. Poc a poc, París i la resta de França tornava a la normalitat. De Gaulle va garantir millores salarials als sindicats que, poc a poc, s’apartaren de les protestes. A la vegada, el mateix President francès triomfava en les eleccions anticipades que s’havia vist obligat a convocar.

“Ceux qui font les révolutions à moitié ne font que se creuser un tombeau”

La revolta de la primavera de 1968 a França, si bé no va significar cap canvi econòmic ni polític important, va trencar amb molts estigmes socials del passat que es contradeien amb la idea de progrés que s’havia generat des del període de la postguerra. Aquells estudiants, vistos com uns “nens de papà”, s’encararen al sistema abanderant eslògans que clamaven a favor del progrés social. La societat actual dèu molt a l’esperit de 1968. Molts polítics i líders occidentals actuals varen créixer sota aquelles premisses, però també són molts els que les han oblidat.

Aquestes darreres setmanes hem observat com els estudiants de les diferents universitats catalanes han ocupat els seus centres. Especialment important ha sigut l’ocupació de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona. Ja fa anys que la comunitat universitària, representada per diferents col·lectius estudiantils i del professorat denuncien la progressiva mercantilització de la universitat pública i la presència, cada vegada més forta, de l’empresa privada en les institucions públiques. L’aplicació del Pla Bolonya, fet entre els representants polítics i al marge de la comunitat universitària, ha complicat el debat.

L’objectiu de l’historiador és cercar en el passat respostes que expliquin el present, i si bé és cert que els fets de maig de 1968 a França no constitueixen cap resposta clara, si que representen un precedent a tenir en compte. Avui, com aquell any 1968, la universitat necessita fer un esforç democràtic per arribar a tota la societat i, aquesta, requereix un debat profund per a modernitzar-se i deixar enrere alguns estigmes socials que l’emmanillen al segle passat. Avui, com fa quaranta anys, cal ser realistes per a demanar l’impossible.

Un afroamericà ocupa el despatx oval de la Casa Blanca. Sembla un fet anecdòtic, però és molt més que això. Més enllà de la gràcia que pugui fer veure que una persona de color és l’home més poderós d’un món on sempre han dominat els blancs, l’arribada d’Obama al poder és molt significativa: és la darrera victòria dels lluitadors en contra del racisme i a favor de la igualtat racial.

La lluita per la igualtat de drets als Estats Units va començar amb els intents d’abolició de l’esclavisme, en ple segle XIX. Van ser els inicis d’una pugna que encara avui no ha acabat, però que va tenir el seu moment més culminant a mitjans del segle passat.

Als anys 30 i 40 del segle XX, la comunitat negra nord-americana patia una discriminació social flagrant, especialment en els estats del sud. Els polítics liberals del nord, encapçalats pel president Roosvelt primer, i per Truman en la legislatura posterior, davant la pressió popular, de blancs i negres, en favor de la igualtat de drets, es van veure obligats a legislar en favor d’aquests últims. Aquests presidents eren una mica reticents a l’hora de dur a terme mesures radicals, però l’activisme del nord i la resposta dels estats del sud a les mesures que es prenien van obligar-los a executar disposicions trencadores.

Efectivament, els estats del sud no assumien les decisions que es prenien a Washington, i molts dels governs estatals es negaven a complir unes directrius que provenien del que ells anomenaven “la dictadura federal”. Aquests polítics del sud exercien una forta repressió sobre les comunitats negres i van donar llibertat per a que es formessin organitzacions armades en contra de la igualtat, amb el que associacions com el Ku Klux Klan emergiren de nou.

Davant d’aquesta situació, ja amb l’administració Truman, el govern federal no tenia més remei que radicalitzar-se en favor d’uns o dels altres, i donada la pressió popular del nord ho van fer en favor de la igualtat. D’aquesta manera, l’electorat negre havia abandonat el Partit Republicà (el de Lincoln) i va passar-se al demòcrata, convertint-se en la força electoral clau per a la instauració del New Deal. Aquest recolzament de les comunitats negres demandava contrapartides, però les lleis federals no eren suficients, ja que aquestes no s’aplicaven en els estats del sud. Els disturbis als barris negres de les grans ciutats van començar a succeir-se de manera constant, amb el que Truman va haver de prendre resolucions molt més precipitades. Va renovar els membres del Tribunal Suprem per a que les seves sentències fossin contràries a la discriminació, sentències que eren vinculants per als estats del sud, que d’aquesta manera havien de deixar enrere la discriminació legal.

D’aquesta manera, diverses sentències judicials van aportar una reducció de la desigualtat en temes clau com el món laboral, l’exèrcit o els afers judicials. A més, es van produir fets simbòlics com l’ingrés del primer esportista negre, J. Robinson, a un equip de la lliga de beisbol. Però fou el magistrat Earl Warren qui, el 1954, ja amb l’administració Eissenhower, va executar una sentència que marcaria la història d’aquesta lluita: la del cas Brown, que establia la igualtat d’accés a les escoles dels nens de totes les races.

Arrel d’aquesta sentència, l’activisme en favor de la igualtat de drets es va estendre per tot el sud. Fou llavors quan es va produir el fet més simbòlic d’aquesta pugna: a Montgomery (Alabama), Rosa Parks, una senyora de color, va negar-se a cedir el seu lloc en l’autobús a un blanc. Aquesta acció discreta, però carregada de significat, va obrir la veda per a que es conformessin diferents organitzacions que, unides, van començar a treballar per a assolir més fites. És aquí on sorgeix l’emblemàtic Martin Luther King, pastor protestant que va encapçalar un moviment de desobediència civil (emulant a Gandhi) en favor de la igualtat racial. King era totalment contrari a la violència. La seva tàctica, potser no premeditada, consistia en portar les situacions al límit per a que la violència racista s’evidenciés, davant de la qual el govern federal havia d’actuar.

Els racistes del sud, enquadrats en organitzacions com el KKK o senzillament en la policia estatal, van dur a terme enormes bestialitats, la pitjor de les quals fou l’incendi que van provocar en una església de negres a Birmingham (Alabama) on van morir quatre nens. Davant de cada acció repressiva, els successius governs federals adoptaven mesures no violentes però igualment radicals en sentit invers. Així, Lindon B. Johnson, arrel de la resposta repressiva del govern d’Alabama a una manifestació a la ciutat de Selma, va promulgar diferents lleis federals que establien una igualtat definitiva en el vot, el transport i la feina.

Mentrestant, King seguia amb el seu moviment pacifista. Va establir Birmingham com a centre neuràlgic de la lluita, va liderar la marxa sobre Washington i va pronunciar punyents discursos que marcarien els esdeveniments. Però les comunitats negres seguien descontentes. Les victòries legislatives no donaven lloc a resultats pràctics, i molts van començar a pensar que tot plegat era un engany. A més, el tracte que el govern dispensava als negres colonials era motiu d’indignació profunda.

Aleshores va començar a sorgir una ideologia nacionalista racial que defensava el separatisme de la comunitat negre vers la blanca (també dels que havien col•laborat en la lluita) i la defensa armada. Aquest conjunt d’idees van prendre forma gràcies a Stockley Carmichael, el qual es pot dir que fou el fundador del moviment Black Power. A aquesta tendència s’hi va adherir l’organització Musulmans Negres, molt radical i violenta, i que en aquells anys estava liderada per Malcolm X (la X fa referència al cognom africà perdut durant l’esclavisme). Carmichael i, sobretot, Malcolm X van erigir-se com els nous líders de la comunitats afroamericana, en detriment de King, a qui acusaven d’haver fracassat per ser contrari a l’ús de la violència. Tots tres compartien un mateix univers intel•lectual, però a mitjans dels 60 fou Malcolm X qui va pronunciar els discursos més determinants i qui va liderar l’activisme amb una ideologia socialista revolucionària.

El 1966 naixia el partit polític de les Panteres Negres, que posseïa un braç armat. Aquest partit va erigir-se com la veu de tots els negres i va restablir aliances amb les elits blanques. Però la violència els va conduir al desmantellament, tot i que el braç armat seguiria actuant durant molts anys. En aquesta època, les presons es van omplir de negres, i es van convertir en autèntiques escoles revolucionàries. En elles hi estava l’escriptor George Jackson, icona de la lluita.

Malgrat tot, aquests líders no van tenir sort. Malcolm X era assassinat el 1965, King el 1968 i Jackson el 1970. Cada mort va suposar una radicalització del moviment. I és que la lluita no va acabar aquí, sinó que més aviat es va aguditzar a causa de la Guerra del Vietnam, i es va mesclar amb el conjunt de reivindicacions socials que van aflorar per tots els Estats Units durant la dècada posterior. Encara i així, aquests líders dels 50 i dels 60 van protagonitzar una etapa de la lluita en la que es va produir un salt qualitatiu en favor de la igualtat de drets. Sense ells avui seria impensable que Obama fos president, i ara li toca a ell donar el salt definitiu cap a la plena igualtat, si més no per honrar a tots aquells que van morir per la causa.

Lluís Companys al balcó de la Generalitat

Un mes d’octubre de fa 68 anys, Lluís Companys fou afusellat al Castell de Montjuïc a mans del franquisme. El seu assassinat va construir un màrtir de la resistència antifeixista i un símbol de la defensa de la democràcia. El President de la Generalitat va ser l’únic president democràtic europeu assassinat pel feixisme. No obstant, a ulls de la Justícia espanyola actual, Companys i la resta dels afusellats resten encara culpables.

Del Tarrós a la Generalitat

Nascut al Tarròs, l’Urgell, el 1882 en el sí d’una família d’arrels nobiliàries, Lluís Companys va mostrar des de ben jove un gran interès per a les qüestions polítiques i socials. Va participar en la fundació de diverses associacions culturals, polítiques i sindicals com Solidaritat Catalana (1906), el Partit Republicà Català (1917) o la Unió de Rabassaires (1922). Ja a l’any 1931, va participar en la Conferència d’Esquerres, després de la qual es va fundar Esquerra Republicana de Catalunya.

Al llarg de la seva trajectòria política i personal, Companys va anar forjant un caràcter que el va fer popular arreu del Principat. La seva presència no es limitava només a ocupar la cadira d’un escó o d’una regidoria. La seva implicació en afers de tarannà social el conduïren a la presó més d’una vegada i a guanyar-se el suport de les classes treballadores. L’any 1920, Companys fou una de les víctimes de l’arribada del militar espanyol Martínez Anido al càrrec de Governador Civil de Barcelona. La persecució als moviments sindicals implicà a Companys, qui fou detingut i empresonat a Maó juntament amb el cenetista i amic personal, Salvador Seguí, així com també amb altres militants de la CNT. A més, fou en aquest context que una antiga amistat, Francesc Layret, dirigent obrerista i republicà, fou assassinat a mans d’uns pistolers. Tot plegat permet entendre els orígens polítics i les influències del que fou President de la Generalitat de Catalunya des del Gener de 1934 i fins a la seva mort l’Octubre de 1940.

Després d’haver participat en diferents càrrecs polítics, el 1931 fou escollit com a diputat a les Corts espanyoles per a la província de Barcelona, el 1932 fou elegit President del Parlament, el 1933 (de Juny a Novembre) Ministre de Marina del govern d’Azaña i el gener de 1934, després de la mort del President Macià (25 de desembre de 1933), fou escollit President de la Generalitat de Catalunya.

Durant aquests anys la dinàmica política de Companys no varià gaire respecte a la del Companys sindicalista. El 1931, després de la victòria republicana en les eleccions municipals d’aquell any, fou ell mateix qui sortí al balcó de l’Ajuntament a la Plaça de Sant Jaume per a proclamar la II República espanyola a Catalunya. Com a diputat a les Corts, enmig del debat d’una Constitució per a la República, fou un dels ferms defensors del vot femení. No obstant, les seves decisions més polèmiques es produïren com a President de Catalunya. L’any 1934 en el context d’una victòria electoral dels sectors més conservadors en el govern espanyol, es produïren un seguit de moviments paral•lels contraris a l’ascens al poder de la dreta més reaccionaria que prengueren el seu punt àlgid el mes d’octubre. Les vagues dels miners a Astúries, reprimides amb duresa per un General Franco, aleshores poc conegut, les va seguir la proclama de l’Estat Català en aquell mític discurs de Companys on desafiava el nou poder feixista i animava als sublevats a construir, des de Catalunya, la nova República Federal. El govern fou empresonat en ple, i l’Estatut del 1932 abolit. La seva reclusió no va finalitzar fins a la victòria del Front Popular en les eleccions de 1936. A tot això, cal afegir-hi la polèmica Llei de contractes de conreu, a través de la qual, volia defensar als camperols davant els contractes paupèrrims i insegurs de rabassa, fet que li propicià un enfrontament amb els grans propietaris, la Lliga i el Govern central.

Companys i la Guerra del ’36

Tant si fou pel seu tràgic final, com per la seva implicació personal, va ser durant la Guerra del ’36 quan es creà la imatge més coneguda del President Companys. Els diferents llibres d’història que parlen del conflicte doten al President d’una importància que va més enllà del seu càrrec.

El 18 de juliol, atent a les noticies que arribaven d’altres punts de l’Estat espanyol, el Govern de la Generalitat confià en el capità Escofet, qui va situar estratègicament els seus homes per a la ciutat de Barcelona. L’assalt feixista es va produir el 19 de juliol, però la previsió del govern, la reacció popular liderada pels anarquistes i la mala planificació colpista, van ajudar a que el cop d’Estat fracassés a la capital catalana. És en aquest punt que s’inicià una de les relacions més complexes i estudiades del conflicte entre les forces institucionals i els elements anarquistes. Eren dos conceptes diferents de fer política, però es necessitaven per fer front al conflicte bèl•lic. Companys temia la força dels anarquistes, a la vegada que aquests temien l’estima popular vers el President. D’aquesta manera, i d’acord un consens, la defensa de la República a Catalunya es realitzà mitjançant la formació de diferents Comités, amb la presència de líders llibertaris i del govern. Els fets de maig de 1937, motivats per una tensió política creixent a la rereguarda, trencaren aquestes relacions. Les conseqüències d’aquells fets foren importants, car suposaren la pèrdua d’algunes competències de la Generalitat. Al mateix temps, afavoriren a l’ascens al poder de Juan Negrín, un socialista moderat favorable a l’enfortiment de l’estat central i a la reducció de les competències autonòmiques. És clar que aquesta nova conjuntura política no agradava al President Companys, qui es mostrava cada cop més distant de la política espanyola.

El final

El 23 de gener de 1939, 3 dies abans de l’entrada a Barcelona de les trops franquistes, Companys va marxar a l’exili juntament amb el lehendakari basc, José Antonio Aguirre. S’instal•là a París, des d’on organitzà el govern de la Generalitat a l’exili. Fou detingut el 13 d’agost del 1940 per la Gestapo i deportat a Espanya. El 3 d’octubre, sota un fort secretisme fou enviat al Castell de Montjuïc, on fou executat el dia 15 d’aquell mateix mes.

La seva mort, justificada a través d’un judici irregular, encara no ha estat reparada a dia d’avui. La Transició, modèl•lica per uns, va signar un oblit. Un pacte entre els hereus de la dictadura i una oposició important però moderada que enterrava en l’oblit totes les barbaritats comeses durant 40 anys de Dictadura. Són aquestes faltes de la democràcia “exemplar” que varen vendre als nostres pares i que aquests ens han venut a nosaltres, les que han permès les picabaralles polítiques per encapçalar la defensa de la memòria d’algun moviment o personatge històric, i la que ha motivat les darreres tensions judicials. Són les faltes comeses per la Transició, les que estan executant la memòria.

És un tòpic l’afirmació “la història es repeteix”. Succeeix constantment, sense que ningú sigui capaç d’evitar-ho. El cas de l’economia capitalista és paradigmàtic, ja que en la seva definició porta implícita l’advertència que és un sistema econòmic sotmès a crisis cícliques.

Tot va començar a la dècada dels 20, un cop acabada la I Guerra Mundial. Estats Units s’erigia com el gran vencedor del conflicte i es posicionava com la major potència mundial, tan a nivell econòmic com militar. Washington i Nova York passaven a ser les capitals política per una banda, i econòmica i cultural per l’altra, de tot el món.

La guerra havia estat l’excusa perfecta per a que EE.UU desenvolupés tota la seva capacitat productiva, fins al punt que la seva quota de mercat internacional va arribar a ser del 15%. Les empreses s’enriquien desmesuradament i tots aquests beneficis es reinvertien en nova producció.

Políticament, el pla del president demòcrata Wilson, que a grans trets consistia en globalitzar l’economia mundial per establir un marc de cooperació planetari en el que la interdependència econòmica entre els estats seria la garantia de pau, va fracassar. El republicà Harding va triomfar en les eleccions de 1921 amb una estratègia de “retorn a la normalitat”, tot i que aquest enunciat resultava confús, ja que la normalitat anterior a la guerra era un context de convulsió social. L’important és que aquesta victòria va donar pas a tres legislatures republicanes en que el consumisme i la corrupció van ser les notes dominants.

L’administració republicana va propiciar que l’economia nord-americana fos més liberal i fraudulenta que mai. La cultura dels WASP es va imposar, els sectors urbans es van hiperdesenvolupar i l’ètica va desaparèixer. En política exterior, la negativa a participar en les institucions internacionals de cooperació va donar plena llibertat al govern per cercar despietadament mercats on col•locar productes, per tot el món. A nivell interior, els empresaris tenien les mans lliures per dur a terme els seus negocis sense privacions, i si existia alguna restricció era molt senzill fer ús del suborn. Es van atorgar permisos per construir de forma massiva, es va legislar en favor dels patrons… Tot plegat gràcies a un funcionariat que venia el seu consentiment a molt baix preu. Paral•lelament, la ingent producció va provocar que els preus fossin molt baixos, amb el que el poble, lluny de protestar per l’explotació i l’engany a que eren sotmesos, estava content perquè podia adquirir béns als que fins ara no hi havia pogut accedir.

Però el somni americà es va convertir en malson en qüestió de dies. La societat depenia del seu propi macroconsum per anar pagant uns deutes que, en un context d’autèntica normalitat, haguessin estat molt per sobre de les seves possibilitats. Com era d’esperar, la gent va deixar de comprar. A més, els països europeus ja eren gairebé autònoms, malgrat el deute extern que tenien amb Estats Units. De manera que, a més de deixar de ser mercats on vendre béns, representaven una competència alhora d’explotar els mercats colonials.

En definitiva, la sobreproducció i la falta de mercats van reduir vertiginosament els beneficis. Aquesta situació va provocar una histèria general que va comportar la caiguda de la borsa, i conseqüentment la fallida dels bancs. La població va començar a quedar-se sense feina i a perdre les seves propietats pels embargaments. Tots els sectors econòmics van quedar a la ruïna, la gent podia arribar a morir de gana i fred. En xifres, l’any 1932 hi havia 13 milions de parats (el 24% de la població), es produïa al 40% de la capacitat productiva del país i la borsa estava a una desena part del nivell anterior a la crisi.

Era una situació desesperada que requeria un pla d’emergència. El salvador fou el president Franklin D. Roosvelt, que va aplicar el pla econòmic New Deal basant-se en les tesis de l’economista britànic John M. Keynes. L’estat nord-americà va deixar de ser purament liberal. El govern ja no només havia de garantir la llibertat dels seus governats, sinó que també havia de garantir el seu benestar, a costa, si era necessari, d’un cert grau de llibertat.

Efectivament, l’estat va començar a intervenir en tos els aspectes de l’economia. Roosvelt va generar gairebé una revolució administrativa i social. A nivell administratiu, la política estatal va esdevenir molt més centralitzada, professionals tecnòcrates dependents de Washington van ocupar càrrecs en tots els estats de la federació per tal d’evitar les pràctiques corruptes. A nivell socioeconòmic, el pla de reformes va ser encara més ampli.

L’estat va començar a regular els salaris i a atorgar drets laborals als treballadors per tal que disposessin de més diners, amb el que la renta es redistribuïa de manera una mica més justa i s’afavoria el consum. També es va destinar una bona part del pressupost a crear institucions de subsidi. A més, es van emprendre grans projectes d’obres públiques per generar llocs de treball. En general, l’estat va passar a ser el regulador econòmic i social del país, i gràcies a això EE.UU va resistir el cop fins que la II Guerra Mundial va reanimar-lo definitivament.

Observant el context econòmic dels anys 20 es poden trobar moltes similituds amb la situació econòmica de la dècada passada. Elements com la urbanització massiva i corrupta, el macroconsum i d’altres els podem trobar en l’Espanya de finals dels 90 i principis del segle XXI. Alguns analistes econòmics afirmen que la nova crisi econòmica, l’actual, és més la més greu des del Crack. Ja la preveien, però encara i així no han trobat instruments econòmics dins de l’actual sistema per pal•liar-la. El debat es troba en un punt en que alguns es plantegen reformular el capitalisme, dur a terme pràctiques inusuals per a una crisi del tot anormal.

Això és el que va significar el New Deal. Amb ell va néixer l’actual estat del benestar, un estat que, a més de garantir la llibertat individual de la població, procura un nivell de vida acceptable i el màxim d’igualitari per a tothom. El capitalisme va haver d’abandonar les pràctiques més despietades i egoistes, que estaven emparades per la llibertat d’uns governs plenament liberals, per donar pas a una regulació centralitzada que establís cert equilibri social. Potser ara toca dur a terme un canvi de la mateixa dimensió, ja que tot té el seu temps, i aquest s’acaba. L’estat social i de benestar pot haver tocat sostre, pot ja no ser capaç d’acomplir els objectius que són la seva raó de ser. Potser necessitem un nou Keynes, noves fórmules trencadores que acabin amb les deficiències de l’actual sistema.

Bèlgica pateix una terrible crisi política des de les eleccions federals de juny de 2007, quan les disputes entre flamencs i valons, les dues comunitats majoritàries del país, es van agreujar. No és la primera vegada que passa, la curta història d’aquest país està plena d’episodis similars.

L’inici de la conflictivitat es remunta a l’època de la Restauració napoleònica. El 1815, el Congrés de Viena va establir que l’actual territori de Bèlgica quedés annexionat als Països Baixos. L’objectiu era castigar a França prenent-li una de les seves regions amb major potencial econòmic. Els belgues, francòfons per naturalesa, estaven subjugats a les directrius del monarca flamenc Guillem I de Nassau. Ben aviat van sorgir contrarietats: el clergat catòlic belga rebutjava el monarca holandès protestant, mentre que la burgesia era partidària d’una política proteccionista, contrària a la lliurecanvista dels holandesos. La discriminació del monarca absolutista cap als seus súbdits francòfons va propiciar que aquests sentiments de rebuig es convertissin en una dissidència nacionalista.

Després de quinze anys de disputes, el 1830 els belgues s’insurreccionaren contra el rei. En principi, el Congrés de Viena era contrari als aixecaments nacionalistes, però les potències occidentals van recolzar l’aixecament belga, ja que rebutjaven l’absolutisme. Així, a finals de setembre de 1830, les tropes flamenques eren expulsades dels carrers de Brussel•les. Naixia un nou estat belga, totalment francòfon i catòlic, amb unes elits flamenques afrancesades. Els belgues van oferir-se per ser súbdits del monarca francès Lluís Felip d’Orleans, però aquest no ho va acceptar perquè Gran Bretanya si hauria oposat.

Malgrat que l’únic idioma oficial era el francès, dels 4 milions d’habitants només 1,7 milions eren francòfons, la resta parlaven neerlandès (D’Haveloose, 2000). Per aquest motiu, i per evitar ingerències excessives de França en els afers interns del nou estat, es va substituir les elits afrancesades per d’altres provinents d’Holanda, i es va establir com a rei l’alemany Leopold de Saxona. Des d’aleshores, els neerlandesos van iniciar una lluita per l’oficialitat del seu idioma.

Els primers fruits es van recollir l’any 1889, quan es va promulgar la Llei d’Igualtats, la qual instaurava la cooficialitat d’idiomes. Aquesta espècie de victòria va donar ales als flamencs per dur la seva pugna molt més enllà. L’objectiu ja no era la igualtat, sinó establir el domini total polític i cultural flamenc en tot el territori. Valona, la regió francòfona del sud, havia vist com la seva estructura econòmica i industrial havia anat esdevenint arcaica, de manera que l’elit econòmica era cada vegada més pertanyent a Flandes, més moderna i pròspera. A això calia sumar-hi la majoria demogràfica flamenca, que seguia essent del 60%, amb el que poc a poc anaren sorgint partits polítics flamencs amb una ideologia nacionalista molt radical.

Dècades més tard, entre 1963 i 1970, fruit del distanciament polític i cultural entre Valona i Flandes, es va dividir el país en tres comunitats culturals (la francòfona, la neerlandòfona i la germanòfona) i també en tres regions (Valona, Flandes i Brussel•les). Políticament, els valons eren de caire més socialdemòcrata i estaven preocupats per la seva marginació econòmica, mentre que els flamencs, més poderosos econòmicament, liberals i catòlics, pretenien establir la seva hegemonia cultural i política.

Aquestes diferències irreconciliables van conduir a la progressiva federalització de l’estat, procés que va culminar el 1993 amb el govern del primer ministre Guy Verhofstadt. Gràcies al seu govern, anomenat “arc iris” per estar compost per sis partits polítics, es va consumar la forma estatal que ha perdurat fins a les últimes eleccions federals. Però la victòria del flamenc Leterme, coaliat amb partits extremistes flamencs i victoriós gràcies a les promeses de confederació llençades durant la campanya electoral, ha tornat a desestabilitzar el país. Les seves propostes de marginar els francòfons establerts en zona flamenca resulten inacceptables per als seus interlocutors valons, i això ha provocat que després de quinze mesos encara no s’hagi format un govern. Verhofstadt segueix al front d’un parlament inoperant, mentre el rei Albert II ha conformat una espècie de triumvirat d’emergència que ha promès resoldre el conflicte partint d’una tabula rasa. La data límit que s’han proposat és el 14 d’octubre, dia en que han promès que es reprendrà l’activitat parlamentària.

En una Europa comunitària i global, la partició d’un país no hauria de ser un problema. Els flamencs la volen. Els valons la temen, però potser no ho farien si se’ls garantís que la seva situació econòmica no es veuria agreujada, ja que el seu benestar depèn en bona part de la riquesa de Flandes. Ara bé, el major problema són els francòfons que habiten en territori flamenc, situats a la perifèria de Brussel•les. Aquestes persones se’ns dubte resultarien marginades si els seus compatriotes es separessin. De fet, ja ho estant patint, ja que estan veient com alguns dels seus drets fonamentals els són manllevats.

Sis alcaldies francòfones de comunes situades a Flandes han estat vetades pel govern regional flamenc, s’estan començant a prohibir llistes electorals de partits polítics francòfons, es vol prohibir l’ús del francès en territori flamenc… Davant d’aquesta perspectiva, i tenint en compte que amb la hipotètica confederació el govern flamenc aniria molt més enllà, és lògic que el govern de Valona no vulgui abandonar els seus compatriotes. Per la seva banda, el govern francòfon proposa engrandir els dominis de la regió de la capital, de tal manera que quedaria unida al territori dels valons, i les sis comunes quedarien alliberades de la repressió flamenca. Aquesta alternativa provoca indignació entre els polítics flamencs, que desestimen la possibilitat de perdre territori. A més, encara quedaria una qüestió fonamental per resoldre: les prop de 25 poblacions que estan situades en la frontera lingüística, en les quals la població és més o menys proporcional.

Donades les circumstàncies, no s’acaba d’entendre què idearan aquests mediadors per resoldre la situació. La idea de la tabula rasa sembla adequada, però tinc la sensació que en aquest paper en blanc es tornaran a escriure les mateixes demandes irreconciliables. El problema de Bèlgica és la pròpia Bèlgica, està en el seu origen. La conjuntura de principis del segle XIX va propiciar la seva creació, però avui ja no té sentit. El context d’avui demanda la fi de la unitat, malgrat que és comprensible la por que alguns francòfons poden tenir davant d’aquesta perspectiva. A més, no deuen ser els únics que tenen por, ja que tal divisió suposaria un precedent molt perillós que obriria molts vells debats per tot el Vell Continent.

El passat 9 de setembre es va celebrar a Pyongyang el seixantè aniversari del règim comunista de Corea del Nord. Les autoritats del país es senten orgulloses de ser un dels pocs règims comunistes que encara sobreviuen al domini mundial del capitalisme, però el cert és que a causa de la greu crisi econòmica endèmica que pateix el país, el govern ha decidit dur a terme una sèrie de mesures de caire liberal.

Han estat sis dècades de intervencionisme econòmic per part de l’estat, que exercia un control total sobre qualsevol activitat econòmica: racionament d’aliments, preus fixos i poc competitius, economia de guerra, salaris molt baixos… Aquest sistema ha generat una gran pobresa entre la població, que no es beneficia de la potent indústria bèl·lica i que pateix les deficiències d’un sector agrari destinat quasi exclusivament al cultiu de l’arròs. Corea del Nord ja fa força temps que té una economia dependent dels subsidis internacionals, especialment des dels desastres naturals que van assolar el país a mitjans de la dècada dels noranta.

Malgrat que en temes econòmics han hagut de realitzar algunes modificacions forçades, políticament tot segueix igual. El dirigent coreà Kin Jong Il segueix l’estela del seu pare i únic antecessor del càrrec, Kim Il Sung, en l’aplicació d’un règim personalista i totalitari en el qual Kim Il Sung és la divinitat suprema. Tampoc han canviat les intencions de dur a terme una cursa armamentística per tal de convertir-se en una potència nuclear mundial. L’actual cabdill no gaudeix de la fama i la veneració del seu progenitor, sinó que contràriament sovint apareixen notícies i rumors entorn a la personalitat i l’estat de salut del líder, però sempre amb la idea de considerar el règim comunista com una amenaça a tenir en compte pels occidentals.

Més enllà de rumors i històries de ficció, la postura oficial del govern nord-americà és la de mantenir a Corea del Nord en la llista de països proclius al terrorisme i seguir aplicant-li sancions comercials que agreugen la seva crisi econòmica. EE.UU està obsessionada en aturar el desenvolupament de l’armament nuclear coreà per tal que no es tornin massa perillosos, ja que encara pateix una fòbia incontrolada contra tot estat que no es declara plenament capitalista. Per aquest motiu, en l’últim any s’han estat duent a terme unes converses a sis bandes per forçar Kim Jong Il a presentar les dades del seu programa nuclear.

Les primeres passes del govern coreà han estat positives, ja que va mostrar les dades del programa i va realitzar algunes mesures d’obertura econòmica al mercat mundial (sempre a través de Xina), fet que va provocar que alguns estadistes nord-americans proposessin l’exclusió de Corea del Nord de la llista negra i la fi de les sancions comercials. Però els polítics nord-americans mai han confiat de veritat en els asiàtics, i el retard en el compliment de les promeses ha provocat que Corea hagi aturat el programa de desnuclearització.

Certament, la situació actual recorda a la ja viscuda el juny de 1950, quan va esclatar la Guerra de Corea (1950-53) arrel de l’enorme tensió internacional que es vivia en un context de Guerra Freda aguda. Era el període àlgid de la Doctrina Truman i del Maccarthisme, quan els nord-americans patien una por extrema a tot allò semblant al comunisme. Corea del Nord estava dominada pels comunistes de Kim Il Sung gràcies a que l’URSS havia atacat Japó pel nord durant la II Guerra mundial. Quan aquests van dur a terme una ofensiva contra el govern del sud procliu a EE.UU del titella Syngman Rhee, la classe política de Washington va entrar en estat de xoc. L’armament xinès introduït a Corea resultava ser molt més potent del que esperaven, amb el que va sorgir una gran por que es traduiria en una intervenció armada a la península asiàtica, la qual podria haver desembocat en una hipotètica III Guerra Mundial.

Al final el conflicte no va servir per a res, ja que va acabar com havia començat: amb una Corea dividida pel paral·lel 38, en tant que va acabar com havia començat: amb una Corea dividida pel paral·lel 38. Entremig va haver-hi el primer i únic enfrontament armat entre potències dominants comunistes i capitalistes de la Guerra Freda, el qual va generar un gran nombre de morts civils i militars i la destrucció gairebé total de les poblacions del nord. Però sí que va tenir un paper rellevant a les eleccions a la presidència d’EE.UU que van tenir lloc el 1952. En el moment de l’esclat de la violència, el president Truman va confiar la intervenció militar occidental al general Mac Arthur, heroi de guerra contra els japonesos una dècada abans.

Ambdós representaven dues postures força allunyades respecte a com s’havia d’intervenir: mentre el president preferia una actuació mesurada anteposant el diàleg per sobre de tot, el general tenia la ferma idea d’emprar desenes de bombes atòmiques per silenciar les guerrilles comunistes. Mac Arthur fou destituït per les seves obscures intencions, però l’opinió pública no li era del tot desfavorable. Després de trenta anys de govern demòcrates, els republicans van pensar en ell com a candidat, ja que la seva agressivitat en la política exterior americana suposava una solució definitiva al degoteig constant de víctimes de la guerra. Fou Eissenhower el que finalment adoptà les idees de Mac Arthur, ja que tenia molt millors dots polítiques, i gràcies a elles va governar els següents vuit anys aplicant una doctrina pròpia basada en l’amenaça d’atac nuclear sobre tot país considerat enemic.

Tenint en compte que els contextos són radicalment diferents, hi ha una pauta que es repeteix en relació a les properes eleccions nord-americanes. Actualment el conflicte és diplomàtic, no militar, però igualment es pot distingir una postura demòcrata més moderada i una de republicana molt més agressiva. Com Truman, Obama proposa una intervenció decidida però més cautelosa, no definitiva. McCain, sense plantejar-se la destrucció física de Corea del Nord, proposa un trencament definitiu de les relacions amb aquest estat i dur a terme un setge internacional que ofegui l’economia del país comunista.

De fons hi ha l’amenaça de l’armament coreà: si aleshores eren les armes xines i soviètiques que havia adquirit Kim Il Sung, ara és el programa nuclear que està desenvolupant Kim Jong Il. Cal afegir que, de la mateixa manera que la Guerra de Corea va significar una excusa per a que el govern de Washington multipliqués per quatre el pressupost de defensa, l’actual conflicte podria donar coartada a un hipotètic desenvolupament nuclear extra de la potència occidental.

Resulta evident que Corea del Nord sempre ha estat a la llista d’enemics d’EE.UU., i la cursa armamentística fa moltes dècades que va començar. El conflicte torna a ser portada en els mitjans de comunicació per què és una qüestió que canvia opinions, perquè és un tema que ja va tombar els demòcrates fa 56 anys. Així que no seria estrany que McCain ataqués fort a Obama en aquest sentit, ja que el demòcrata no es pot mostrar radical ni agressiu si es vol diferenciar en alguna cosa respecte els seus rivals republicans