La Propina

Montserrat, el Chupa-Chups, la Torre Agbar i ara el Gaudí. A mi em sembla un guardó preciós però... no ens acabarant "encasillant"?

Sóc català. Com a tal parlo en català, penso en català, escric en català, estimo en català i sempre que puc, llegeixo i veig la televisió en català. Per tots aquests motius, i per què no dir-ho, perquè m’estimo la meva terra, el passat 19 de gener vaig abandonar gran part de les meves obligacions per tal de poder seguir en directe des del meu apartament a Nova York (per internet) la cerimònia de lliurament dels Premis Gaudí, atorgats per la recentment fundada Acadèmia del Cinema Català.

Tot el cap de setmana vaig estar parlant del tema amb els meus companys, estava il·lusionat davant del què en principi era un pas de gegant quant a qüestions culturals en la nostra llengua. Fins i tot vaig despertar la curiositat d’un amic de Burgos i un de Manhattan (gràcies a les nominacions, com es van entestar en dir durant tota la cerimònia, quan és més correcte dir nomenacions, que tenia Vicky Cristina Barcelona, del cineasta neoyorquí per excel·lència, Woody Allen), que em van acompanyar els primers minuts de visionat de la gala. Us he de dir que vaig tenir vergonya aliena, i és per això, per la ràbia que em va causar que allò representés la nostra cultura, que escric a contracor aquesta crònica.

Vaig connectar-hi que el tema no havia començat. Estaven fent una mena de prèvia a l’estil de “l’Avantmatx” però menys afortunada. Errors tècnics, de so, de realització… una xapussa! Em vaig dir: calma’t, Josep Maria (perquè quan m’altero em dic Josep Maria), que això encara no ha ni començat i és normal que hi hagi nervis, avui és un gran dia!

Però és que collons, no ho feien quatre marrecs, era TV3! Que potser quan tornem a fer uns Jocs Olímpics els retransmetrem d’aquesta manera? Al final em vaig aconseguir calmar, errar és d’humans (i per molt que s’hi entesti el nan de la COPE, els catalans també ho som), el plat fort encara no s’havia ni servit, així que m’ho vaig tornar a mirar amb ulls esperançats.

Mentre la gran Clara Segura, com a bona amfitriona, ens presentava el què veuriem i just després de què el Carlos m’espetés: “¡Vaya tetas la tía esta, no!” em va preguntar: “¿Oye, y para qué queréis una academia de cine en Catalunya?”. Li vaig voler respondre que per fomentar i fer prosperar el bon cinema de la nostra terra, perquè la gent veiés que a Catalunya s’hi fan coses interessants, però com que de defectes en tinc molts però mentider no en sóc, em vaig limitar a contestar-li que no ho sabia.

No vaig voler dir que, tot i que hi ha grans professionals en la matèria a casa nostra (hi ha algun català amb un oscar, i d’altres amb nomenacions), el cinema que es produeix en la nostra llengua és pràcticament inexistent (un 0’4% del què s’estrena als cinemes catalans) i el que es fa a Catalunya tampoc destaca del de la resta de les Espanyes (només cal veure que de totes les pel·lícules que hi havia nomenades als premis, l’única que em sonava era Vicky Cristina Barcelona). Tampoc li vaig voler dir que l’Acadèmia l’havien fundat quatre amics feia quatre dies, més per rebre subvencions (diner públic) per les seves obres que per vertader amor per la terra, i que els premis els havien programat de pressa i corrent per avançar-se als Goya, però és que això passa a tot arreu.

Lligat a això el Carlos, que de vegades es fa pesat i una mica incòmode em va dir: “No sabia que Vicky Cristina Barcelona era una peli catalana”.

Parafrassejant el president de l’Acadèmia, en Joel Joan, li vaig dir que cinema català és tot aquell fet per professionals catalans i sobretot, pagat amb cèntims catalans (definició que em sembla força correcta i encertada). A la segona part de l’afirmació vaig veure com el Carlos, somrient entre dents, va callar-se algun comentari.

Hi vaig pensar. Aquella tarda m’havia llegit les bases dels premis i vaig veure que per tal que una pel·lícula fos seleccionable per guanyar un Gaudí havia d’acomplir una sèrie de requisits en forma de punts pels quals un mínim de professionals del film havien de ser catalans. Em vaig preguntar qui hi havia català a la pel·lícula del Woody Allen i ho vaig consultar a les fitxes “oficials” a la web (un pèl “cutre” i que fa uns dies que no funciona) de l’Acadèmia. Em va entristir veure que a Vicky Cristina Barcelona de català només hi havia Mediapro i que per tal que la pel·lícula computés (i fes més atractius els premis ja que si no no n’hi hauria cap coneguda), hi havien comptat com a actors secundaris gent que feia d’extra (és a dir, de “bultu” al fons d’un bar perquè sembli que hi ha gent, que ni se’ls veu la cara i menys obren la boca), entre ells la Lloll Beltran, en Joan Pera i en Joel Joan. Si l’Acadèmia del Cinema del Senegal (que no sé si existeix) segueix els mateixos cànons, amb vuit extres del país, Vicky Cristina Barcelona podria optar a algun premi senegalès.

El mateix Joel Joan, al contrari que va fer al seu dia i més encertadament i modesta el gran Pep Guardiola, ens va prometre espectacle. Res més lluny de la veritat. Ni els escots de la Segura van fer que el Carlos i el Jerome aguantessin més de vint minuts.

La gala era àgil, ràpida, més motius pels quals fos més dolorós veure com no era gens entretinguda. L’escenari era lleig, blanc, buit, li faltava “vidilla” Si alguna cosa de TV3 l’han fet al Liceu, què carai costava portar-la allà? Si fins i tot “La nit del Cor” la fan a llocs més decents! No vaig voler pensar que era culpa del calendari i que per tal de fer la “competència” (?) als Goya, ho haviem decidit fer com a “Can Pixa”. Els micròfons no estaven preparats perquè hi pogués parlar ningú que no medís 1,75 metres. Molts es van ajupir, d’altres es van posar de puntetes.

Els gags fluixos, previsibles. Per començar no cal que la presentadora es canviï de vestit cada vegada que puja a l’escenari, ja no es porta. I després no cal repetir-ho com a broma (la Clara Segura va dir tres o quatre vegades, una cosa així com “Ai… m’he posat el primer que he trobat”). Hi va haver un acudit amb unes ovelles que ja d’entrada era caspós. Doncs el van esprèmer fins al punt que el públic no sabia si estaven començant a parlar seriosament i una ovella corria perduda pel plató. No cal dir que en cap moment va fer-li gràcia a ningú. A mi els acudits en què es tracta algú com si fos un gos d’atura ja no em diuen res. Semblava que “les había pillado el toro” als guionistes, com diuen pel sud.

Tot això ho hem d’amanir amb actuacions entre premis de grups artístics de Catalunya (alguns de reconeguts i realment bons) bastant pobres, alguns avorrits i tots poc preparats. Entre elles cal destacar la intervenció d’un pallasso (Monty) que actuava gairebé com a copresentador. Un sensat (i segurament desesperat) va estar a punt de trencar-li la cara quan el pallasso en qüestió es va aproximar per donar-li un petó (l’acudit residia en el fet que el pallasso volia besar el President de la Generalitat, i s’havia equivocat). Com a cim de “l’antiglamour” que va acompanyar tota la gala, cal destacar el lliurament del premi al millor actor, que va venir acompanyat d’un redoble fet per uns senyors (segurament grans artistes i bones persones, però que aquell dia es van cobrir de glòria) que amb els palmells de les mans es picaven les natges rítmicament. Aquests homes van seguir fent el borinot dalt de l’escenari, en una posició més relacionable a la programació de 25TV de les dues de la matinada que del prime time, mentre s’atorgava el un dels premis més esperats de la nit a un afortunat (?). Sort que en Jordi Dauder (el premiat) no hi va poder assistir, perquè a mi em donen el premi amb aquell panorama anal davant després d’hores de patiment en nom de la cultura pàtria i no cal que us digui per on acaba entaforat aquell Gaudí.

ANNEX

A destacar:

(1:30) Un dels exemples del nivell humorístic de la gala.

(2:20) Què és una pel·lícula catalana?

(4:24) Un dels guardonats, amb un gos tocant-li (gairebé literalment) les pilotes

(4:28 ) El redoble per anunciar el premi a millor actor

(4:37) Un pallasso besant a José Montilla, humor en estat pur (bonus track: el canalillo més aplaudit de la gala)

PD: Allò de què “els catalans de les pedres en fem pans” sembla d’una altra època. Per cert, per qui li interessi, la gran triomfadora de la nit va ser “El cant dels ocells” d’Albert Serra, una pel·lícula que a Catalunya va durar tres dies (i no quatre) als cinemes, i que molts acadèmics amb dret a vot van afirmar no haver pogut veure.

Creant per a la Propina

Sempre he sentit a dir que el que més espanta a un escriptor és la immensitat del blanc en una fulla de paper. No sé si aquesta és l’angoixa que em recórrer pel cos, però a poques hores d’entregar aquest article per a la secció de miscel·lània, les idees estan més encallades que les negociacions pel nou finançament català.

En un primer moment havia volgut fer una reflexió sobre el fenomen de les rebaixes. Aquest gran espectacle del consum. La viva prova de l’èxit del capitalisme social. Estem en temps de crisi, però les rebaixes són les rebaixes. Si em vull comprar una faldilleta o una camisa que em quedi bé pels vespres dels dijous, per què no me la puc comprar? És clar, a mi m’han regalat uns pantalons texans de la marca X, però jo volia els de la marca Z. Collonades!

També havia pensat en fer un article sobre els correus que apareixen de tant en tant (cada maleït dia) via e-mail i que et demanen realitzar o continuar una cadena de missatges. En aquest cas, em prometien grans quantitats de diners si reenviava el correu a no sé quantes persones. Resulta, que els diners te’ls proporcionava l’amo de l’empresa i qui iniciava la cadena era un personatge que havia guanyat uns 24.000 euros amb aquest sistema. Ara resulta que els amos del sistema liberal, que han fet del Treball de milions de persones la seva principal religió, ens donen diners a canvi de jaure al sofà amb el portàtil entre les cames. Ingenus!

Un altre tema motiu d’un article és la cerimònia en què el nou President electe dels USA ha jurat el càrrec enmig d’una gran expectació nacional i internacional. Però aquest és un tema estrella que preferiria deixar a mans d’una de les seccions més especialitzades de la revista. Blancs, negres, mestissos, grocs, vermells i peluts han plorat per causes diverses la coronació del nou emperador. Uns se’l miren amb odi, uns altres amb esperança i aquells que viuen a l’altra punta del planeta es pregunten si aquest serà un nou emissari empresarial que anirà a cercar recursos econòmics sota el llit de casa seva.

Encara amb aquesta festa mediàtica, es situava un altre possible article que, vist a hores d’ara, no estaria gens malament analitzar-lo en profunditat. Un article entre progressismes, antiamericanismes i races a l’Espanya (i Europa) plural del segle XXI. No sóc un gran admirador dels USA i molt menys d’aquells que frisen per a liderar a la que encara es considera la principal potència del planeta, però és ben cert que l’elecció d’aquest nou President contradiu molts tòpics que es formulen des de l’Europa més cosmopolita i progre. Aviam quan hi ha a Espanya un president que es digui Hussein de cognom, o a França un Saïd, a Alemanya un Traoré o a Itàlia un Popescu. Al loro!

També havia pensat en escriure sobre els cossos armats de l’Estat. Fóra bo fer un anàlisi històric sobre els seus origens, la seva fundació i quina ha sigut la seva implicació en l’Espanya contemporània fins als nostres dies. Però, com a víctima directa dels seus mètodes, em veig limitat per escriure un article al respecte. Bé, més que limitat, considero ilimitats els adjectius que em vénen al cap per a descriure aquests imfames personatges.

No estem tan malament deia aquell alt càrrec d’un important, per no dir el millor, club de futbol. Però entre collonades i ingenuïtats em veig obligat a estar al lloro. Són masses les incongruències d’aquest planeta. Ja res és fiable, ni tan sols el meu cap. L’angoixa inicial s’esvaeix. O no. El foli en blanc ja està ple de paraules, frases i mots que no sé si tenen alguna relació entre sí. No sé si el que hi ha escrit són uns vòmits com els que Jiménez Losantos i Pedro J. Ramírez realitzen cada dia en la recerca de titulars periodístics. No. Em sembla que l’angoixa no marxa. El cap comença a trontollar i el que hi circulen no són idees. Simplement la destrucció. Iraultza, revolució en euskara. Per això, deixo d’escriure amb la tranquil·litat que em dóna sapiguer que demà ja no em tocarà improvitzar. O potser sí.

Caricatura de Ramoncín (per www.arkano.es)

La SGAE ha tornat a atacar. Aquesta vegada l’objectiu ha estat la Marató de TV3, a qui demana més de 40000 euros en concepte de drets d’autor per la música que va sonar durant el programa. No cal dir que els intèrprets van compartir el seu art de forma totalment altruista. Però a la Societat General d’Autors en Espanyol no li importa que hi hagi persones que pateixen un calvari diari a causa d’una malaltia mental. Si alguna cançó es troba dins de la llista de desenes de milers d’obres que, segons afirmen, els pertanyen, instintivament passen la factura.

Hom pot entendre que els artistes han perdut força ingressos arrel de la pirateria. No es fa estrany que aquests autors, temorosos que el seu treball no sigui remunerat adequadament, emprenguin accions per corregir aquest greuge. Però la SGAE ha fet d’aquesta necessitat una virtut, ja que els ingressos extraordinaris obtinguts en concepte de drets d’autor per compensar les pèrdues superen de llarg els beneficis que haguessin rebut venent les seves obres. O és que potser la Marina Rossell o en Ramoncín, membres distingits de l’organització, segueixen publicant discos exitosos? En absolut. Però estan cobrant més del que mai haguessin pogut imaginar. Cada vegada més, aquesta associació, que té la poca vergonya d’autodenominar-se solidària, s’està convertint en un club de vividors que pretenen dur una vida de luxes sense treballar el més mínim.

Els qui són socis afirmen que aquesta societat és necessària per garantir els seus drets. Però la SGAE té més de 100 anys d’història i més de 90000 obres registrades, algunes d’elles creades fa segles, època en que el fenomen de la pirateria no era ni tan sols imaginable. Segons la seva web, el seu objectiu és “aconseguir per als seus socis els millors resultats econòmics, assistencials i promocionals“, res a veure amb la solidaritat ni amb la lluita contra la il·legalitat. Aquesta societat és una entitat privada que exerceix com a gestora de drets d’autors: compren o obtenen per donació els drets sobre unes obres i els exploten, donant una part dels beneficis al seu autor (si és que encara viu). Per tant, no deixa de ser una empresa al més pur estil del capitalisme salvatge, ja que  per exemple no senten cap remordiment quan s’embutxaquen diners de gales benèfiques.

Però no actuen sols. Aquests vampirs gaudeixen del favor dels poders públics i d’una àmplia cobertura legal, d’una altra manera els seria impossible enriquir-se de forma tan desmesurada. Segons Ana Maria Menéndez, de Sgaecontratraxtore, el 22 de juliol de 2006 es va dur a terme una operació policial a Valladolid que consistia en recórrer tos els bars nocturns a la caça de còpies il·legals de discos. Com és possible que una entitat privada pugui utilitzar als cossos de seguretat locals i de l’estat per al seu benefici particular?

De la mateixa manera, la SGAE ha fet a la seva mida la nova llei de drets d’autor, a la qual la majoria de la població s’hi oposa. Això vol dir que un grup privat pot tenir potestats legislatives? Doncs sembla ser que sí, i, a més, arrel d’aquesta nova disposició legal (del 2006), la SGAE té capacitat per aplicar un cànon als productes electrònics que els sembli. És adir, aquesta societat ha taxat els preus del mercat electrònic, com si d’un govern intervencionista  es tractés. Lògicament, tant els usuaris com els venedors perdem diners, ja que la fura recaptadora no repercuteix positivament sobre la societat, és un impost que paguem, més que mai, per “amor al arte“. Així, ara paguem més per productes com discos verges, impressores, reproductors de mp3, mòbils, càmeres de fotografia, etc. No importa si serveixen per treballar o per estudiar, ja estàs pagant una multa per si et passa pel cap descarregar-te una cançó d’Internet. I pitjor és la situació dels venedors minoritaris, que veuen com en productes en els que ells hi tenen un marge de benefici de 3 o 4 euros, la SGAE en demana 6, provocant una pujada de preus que no els beneficia i una disminució de ventes que els perjudica molt.

En definitiva, és clar que la SGAE té una gran influència sobre els ministeris, les forces d’ordre… La pirateria els ha donat l’impuls necessari per engrandir-se, és l’excusa idònia per enganyar a tothom. Gràcies a això recapten tot el que els deixen allà on creuen que poden tenir motius per fer-ho, sense tenir en compte els greuges que puguin provocar. Si tant justos fossin, tots els artistes s’hi adheririen, ja que els beneficis que n’obtindrien són evidents. En canvi, molts autors es neguen a cedir els seus drets, deu ser una qüestió de principis. El que és clar és que la majoria de socis són familiars d’artistes que volen treure profit dels èxits del seu parent, o estrelles vingudes a menys, sense talent ni capacitat per renovar-se, que han oblidat què és treballar i que pretenen dur a terme un tren de vida molt alt a costa d’unes rentes totalment immerescudes.

Fa dies que centenars d’estudiants han ocupat diverses facultats per protestar contra l’aplicació de l’anomenat Pla Bolonya. Em sembla molt lloable que encara ara hi hagi joves amb suficient esperit solidari i capacitat de lluita per fer un pols a l’administració i plantar-li cara.

Estudiants tancats a la facultat de Filosofia i Lletres de l'UAB en senyal de protesta la primavera passada

Sembla que la implantació del nou pla educatiu no està sortint tan rodada com esperaven els polítics. Ho volien fer gairebé d’amagat, sense explicar ben bé què és i sense aixecar polseguera. Però al gegant polític educatiu se li ha colat una pedra a la sabata, el que són els estudiants manifestats, i se senten molestos. Tal molèstia, combinada amb la seva prepotència, ha tingut conseqüències traumàtiques per a alguns dels nois i noies que estant alçant la veu.

Enutjades, les autoritats universitàries han començat a obrir expedients a tort i a dret, castigant de manera injustificada i amb una carència total de proves. Lluitar per uns ideals no està ben vist. És infantil, irresponsable, atempta contra el benestar general… O almenys això creuen. El maig del 68 és passat, i aquells que fa trenta anys l’admiraven, ara castiguen a les noves generacions d’inconformistes.

El cas dels expedientats de la UAB és útil per il·lustrar el que els rectors, degans, consellers i companyia estan disposats a fer per callar algunes veus. És un cas que conec de primera mà, ja que, per diferents circumstàncies, he estat testimoni directe del que considero una greu injustícia.

Els fets

El curs passat, poc més d’un centenar d’estudiants de la UAB van ser convocats per presenciar la reunió on s’havien d’aprovar alguns dels nous graus universitaris més polèmics. Es van dirigir cap a la sala de la reunió, al rectorat, i allà es van trobar que a la porta una desena de guardes de seguretat barraven el pas. No hauria de ser normal que uns estudiants no puguin accedir a una reunió que és pública i que els afecta, de manera que van insistir.

Després de demanar amablement que deixessin passar, i davant la reiterada negativa, els estudiants van fer pressió contra la barrera humana de seguretat. Fer pressió vol dir caminar cap a la porta, amb els braços alçats en senyal que no es vol agredir a ningú, de tal forma que els estudiants es van anar acumulant i compactant. Els guardes de seguretat, poc acostumats a aquests tragins i alguns d’ells amb una edat avançada, no estaven preparats.

No va haver-hi cap agressió, només un xoc ridícul entre un grup que vol entrar i un que ho vol impedir. Però un dels guardes va caure, va patir una afecció producte de la tensió del moment. En aquell instant, tant uns com els altres van aturar-se en sec. Calia atendre el ferit, i amb la col·laboració de tots va ser possible. Tothom va entrar a la sala en qüestió, on curiosament no hi havia cap reunió perquè aquesta s’havia ajornat misteriosament. Allà, els de seguretat van procurar el benestar del seu company, i els estudiants van jaure i van llegir els seus manifestos.

Minuts més tard, aquests estudiants van dirigir-se al deganat de la Facultat de Lletres en busca de respostes. Es va demanar a la degana que aparegués per respondre les qüestions, però aquesta no estava per la labor. Finalment, els estudiants van accedir al seu despatx, quedant aquest massificat de persones, on durant una bona estona es va dur a terme una acalorada discussió que no va conduir enlloc. No va haver-hi violència,  almenys física, per part de cap dels dos bàndols, només retrets recíprocs. A la fi, els estudiants van abandonar la zona, decebuts per una banda, ja que un cop més no se’ls havia escoltat, i cofois per l’altra, ja que havien ajornat un cop més la implantació d’uns graus universitaris que odien.

Les conseqüències

Com pot ser doncs que alguns estudiants estiguin sent expedientats per aquells fets? Com és possible que entre aquests hi hagi joves que ni tan sols van anar a la universitat aquell dia? Conec casos realment flagrants. Hi ha persones que han acumulat fins a sis faltes, les quals poden comportar entre d’altres coses l’expulsió de la carrera i una pena de presó d’entre sis mesos i tres anys. No és lògic, i no és just.

A alguns se’ls acusa d’haver agredit al membre de seguretat ferit, quan és impossible que hi hagi proves de cap agressió perquè no va existir. També s’acusa a alguns joves d’haver manipulat informació confidencial del deganat, fet que proven amb una sèrie de fotografies que no demostren res. En algun cas, els estudiants que s’identifiquen en aquestes fotografies estan d’esquenes, i hom pot comprovar que els de la imatge no són ells. És increïble amb quina facilitat s’imputa a nois i noies que no han fet res més que molestar, i es fa amb proves tan falses que ratllen la ridiculesa.

La tàctica és clara. S’ha creat una llista negra d’estudiants que molesten, i se’ls han adjudicat quatre faltes. D’aquesta manera, estan en el llindar de les conseqüències, ja que amb les quatre no passa res, però amb més ja sí que et pot passar alguna cosa. I el que et pot succeir, per a que no quedin dubtes, queda exemplificat amb alguns caps de turc que patiran tota la fura de les autoritats.

A aquests estudiants se’ls vol destrossar la vida per a que deixin de lluitar, i de passada per a que la resta senti por i també abandoni. Aquesta és realitat: les autoritats, que tenen el favor dels polítics, del poder judicial i dels mitjans de comunicació, han decidit criminalitzar a tot aquell que protesta, després de comprovar que no n’hi havia prou amb ignorar-los. D’això se’n diu repressió, i està essent clau per a tirar endavant un procés clarament il·legal.

Diuen que el temps és just i ho posa tot a lloc. Qui és mala persona acaba trobant-se sense amics; qui és violent acaba rebent violència; qui actua de bona fe la sort li somriu i qui és gandul acaba enfonsat en la misèria. Això és el que ens està passant ara mateix amb la crisis financera: el temps ha procurat que tothom estigui al lloc que es mereix. No ens hem d’enganyar, vivim en un país i en un món on el que impera és la cultura de guanyar diners sense esforç. El somni americà de tota la vida ha estat la idea brillant que et permet viure de rentes de patents, però l’espanyol és molt més bàsic, viure del no res.

Així, l’especulació immobiliària era una cirereta per un gran nombre de ganduls que no van dubtar-ho ni un moment quan van veure que des de casa podien anar comprant i venent cases i anar-se omplint les butxaques. “El totxo és un valor segur”, deien; i el dogma va anar calant a la societat. Els podem veure, fàcilment al sofà, recent arribats de la “jornada laboral” (consistent amb un dinar de 4 hores regat amb bon vi amb algun altre promotor) amb somriure de la satisfacció de l’home que s’ha fet a si mateix.

La satisfacció és comprensible, el nostre personatge havia passat de ser un assalariat més en una empresa immobiliària de dimensions immenses a emancipar-se d’aquesta estructura per construir la seva pròpia empresa, amb local social propi, despeses pròpies, immobles propis, paper de vàter propi, si és que tot era seu! Com no podia estar content? S’enriquia i a sobre generava llocs de treball: era el motor del país! Un país avançat, d’economia exemplar, totalment integrat al segle XXI (el seu mòbil d’última generació i el canal satèl•lit ho demostraven).

Però el temps ha estat just. Poc a poc els immobles costaven més de vendre’s. Els dinars amb vi es van anar reduint per passar a ser amb aigua i per parlar de coses sèries. Les despeses van anar augmentant i els pisos s’acumulaven fins que la seva immobiliària va tancar. Igual que van fer moltes d’altres. Per sort, aquests ganduls sempre podran donar la culpa al govern socialista, a l’ Euríbor o als Estats Units, tot i que el que està més de moda ara és donar-li als bancs.

Sempre ens quedaran els espavilats que seguiran volent viure sense fotre brot. Des d’una cadira de despatx de 800€ (un sou qualsevol), algú ha decidit que la deslocalització de Nissan és inevitable. Des d’una altra cadira del mateix preu, el director d’un banc en fallida s’assegurava que la seva quitança li permetria seguir portant les seves filles a Cambridge. I d’exemples de lladres i gent que visqui del ‘cuento’ en seguirem trobant pels segles del segles.

Però no ens enganyem. El temps ha estat just, i ens ha fet pagar la nostra supèrbia i la nostra vagància. Aquestes ganes de tenir-ho tot sense moure un dit gràcies al gran desenvolupament del nostre perfecte sistema econòmic. A la gent que no entenem el sistema econòmic no ens queda més remei que arremangar-nos la camisa i posar-nos a treballar. L’esforç és el que genera riquesa, i si no ho entenem d’una vegada aquest país està condemnat al fracàs. I si no, el temps dirà.

Article 14 de la Constitució Espanyola: “Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier condición o circunstancia personal o social”.

La garantia constitucional dels drets igualitaris per a tots els ciutadans és fonamental ja que aquests ofereixen unes oportunitats i una participació en tots els àmbits de la societat de manera justa, equitativa i sense discriminacions, així com un tracte igualitari davant la llei. Ara bé, una altra cosa és la garantia legal d’aquests drets, ja que resulta difícil de dur a terme el seu compliment estricte al tractar-se d’uns conceptes que fan referència a valors morals i, per tant, la seva garantia real no queda sovint aconseguida. En aquest sentit, l’article 14 de la Constitució Espanyola, queda poc definit i es poc específic en quant al procediment a seguir per aconseguir el seu compliment, deixant així un ample marge d’interpretació.

Tal marge de discrecionalitat hermenèutica ve donat pel seu propi contingut, que si bé és el codi moral sobre el qual es recolza la nostra societat, en cap moment es dicta com s’ha de realitzar la seva aplicació i no té en compte les diferents situacions i conflictes que es donen en una societat. La interpretació del seu contingut és, per tant, susceptible de caure sota una valoració subjectiva, i no resulta fàcil reduir-la, ja que aquest procés de moralització del dret realitzat en l’article 14, el que fa és incorporar en normes jurídiques aspectes de l’àmbit de la moral. En conseqüència, en resulta difícil tant la seva imposició com la seva acceptació, ja que la força obligatòria de compliment és el propi criteri o judici de valor i aquest, així com les virtuts morals, sorgeixen de la interioritat pròpia de cada individu.

Per definició, la discriminació positiva consisteix en un seguit de regles o lleis que aparten a un cert percentatge de la societat en pro o per afavorir a determinats grups o col•lectius que, fins aleshores, havien estat o partien en desavantatge en quan a oportunitats laborals o en accessibilitat a determinats serveis socials i/o educatius. Aquest és el fonament racional que justifica l’ús de la discriminació positiva, és a dir, malgrat que efectivament es produeix una discriminació, aquesta és per intentar aconseguir una igualtat global.

D’entrada, resulta paradoxal com la mateixa essència de la política de discriminació positiva revela que realment no som iguals, i que la manera d’intentar ser-ho davant la llei és a través d’una discriminació selectiva exercida positivament. És sense dubte xocant que per evitar la discriminació s’hagi de discriminar.

Això també demostra que avui en dia la garantia real del dret d’igualtat encara no es manifesta en la societat. De fet, ja des d’un principi, i un cop aconseguida la suposada igualtat constitucional, ben aviat es van detectar certs obstacles que impedien una participació igual per a tothom. Així, hi havia grups importants de ciutadans que continuaven estant poc representats en els alts càrrecs de la societat. Això era particularment notori en el cas de les dones, de determinades minories culturals i d’immigrants, on pocs membres d’aquests grups estaven entre els gerents d’alt nivell ocupant càrrecs directius d’empreses o institucions, o entre ministres del Govern, metges o advocats, per exemple.

D’aquesta manera, va ser com van néixer la discriminació positiva, amb l’objectiu d’intervenir activament en les barreres socials que impedien l’accés a aquest càrrecs i a determinats serveis, ja que no n’hi havia prou amb oferir garanties constitucionals o suport financer, sinó que calia intentar oferir una garantia legal real, la qual es basava en la promulgació de lleis que, tot i tenint una base discriminadora, en ultima instància promovien la igualtat social.

Encara que la discriminació exercida per la discriminació positiva és per aconseguir un bé major i intentar assegurar que tothom parteixi i/o disposi de les mateixes oportunitats, sovint apareixen conflictes que posen en dubte la seva efectivitat. En primer lloc, aquesta bona intencionalitat corre el risc de convertir-se en una espècie de injustícia invertida en la que els “privilegiats tradicionals” es converteixin en els desafavorits. A més, el principal problema de les discriminacions positives és que intenten aconseguir l’acompliment d’un valor moral poc definit i general, com el de l’igualtat per exemple, a través de lleis i casos concrets i específics, i per a la resta de discriminats no beneficiats, l’objectiu global es difumina i només es veu quelcom injust.

En conclusió doncs, possiblement per tal de millorar l’efectivitat i reduir l’impacte negatiu d’aquestes polítiques s’hauria de regular la seva durada d’aplicació. Dit en altres paraules, les discriminacions positives no haurien de durar per sempre, ja que un cop aconseguit l’objectiu la seva utilitat posterior és nul•la. Encara que realment, però, l’objectiu real (i probablement utòpic) no seria aconseguir una igualtat imposada, sinó aconseguir una igualtat per modificació dels valors morals i, per tant, la duració de les discriminacions positives seria autogestionada, és a dir, no s’aplicarien pel seu propi desús i per manca de funcionalitat.

Joiós Sant Jordi, el poeta dixit.

El ciutadà mitjà surt de casa aquell dia amb ànim de consum literari (entenent consum literari el que es compra, no el que es llegeix) però sota el control d’un pressupost o un volum de llibres limitat. En la majoria de casos aquesta criatura surt a la rambla o va a l’FNAC sense cap idea sobre el què vol: es deixarà recomanar per anuncis, entesos, amics, especialistes o mitjans de comunicació. Afegim-hi una variable més, el fet que més de la meitat dels espècimens mitjans assegura (orgullosos o no) que no llegeix.

Ens queda només una petita porció de la població que gaudeix devorant i descobrint (i redescobrint) literatura. No em considero un model, ni tan sols un representant d’aquest escàs sector. També cal dir que estic d’acord amb la frase que sentencia que al segle XXI no és important el què es llegeix, sinó que es llegeixi. Però el que estem fomentant entre la majoria és el que podria anomenar-se el gènere santjordí o santjordià consistent en tornar a casa el vespre de la diada amb un mínim d’un 50% de llibres mediàtics.

Els llibres mediàtics (l’adjectiu no m’acaba d’agradar) o el que a partir d’ara anomenarem booksentials quan en parlem en aquesta secció, són tots aquells que acompleixen una d’aquestes tres condicions:

a) Està escrit per un personatge famós que no es guanya la vida amb la literatura. En aquest grup entrarien els llibres escrits per presentadors o col•laboradors de televisió, o pels seus guionistes.

b) És la biografia, normalment a la venta amb un diari esportiu, del jugador de futbol (velis nolis del Barça, i a poder ser menor de 25 anys) de moda.

c) Està escrit per un escriptor la cara del qual pot reconèixer i associar a un nom la majoria de la població, i que sòl haver sortit a diversos canals de televisió la setmana abans, ja sigui en entrevistes o programes d’humor, per iniciativa pròpia o per contracte editorial. No en queden excloses les casualitats perquè en aquest grup senzillament no existeixen.

d) És de Ken Follett.

Durant la ressaca de la diada només cal fullejar algun diari (o el Qué!) per trobar-hi una graella o taula en forma de classificació dels llibres més venuts. En aquest curiós i gens menyspreable Top ten de comprats (que no llegits) sempre s’hi trobaran, amb comptades excepcions, booksentials.

Aquesta pràctica no fa res de mal a priori. Al segle XXI no és important el què es llegeix, sinó que es llegeixi (bis). És la manera de finançar (i lucrar) les editorials.

Això només és una introducció què tractarem més profundament en propers números. A partir d’aquí vull convidar a reflexionar sobre coses, que poden semblar més o menys banals, però que són les que més directament ens afecten, ja sigui perquè les paguem o les consumim.

Aixecarem catifes! Traurem màscares! Donarem noms!

Com cada any, el despertador sonava ben d’hora al matí. Calia despertar-se, vestir-se amb la roba adequada i agafar força, ja que el dia es presentava intens. Aquest cop, però, el destí de les meves passes no eren ni el monument d’en Rafel de Casanova ni el Fossar de les Moreres. Aquest any no podia escridassar a uns polítics venuts als interessos de les seves empreses i als de les seves butxaques. No podia xiular ni cridar consignes subversives i molestes per aquells que encara creuen en una “grande y libre” camuflada en eufemismes diversos. Aquest any no tocava. Ja se sap, la pela és la pela.

Com a bons “patriotes”, enguany, i ja en portem molts, les empreses dedicades al turisme mediàtic obrien les seves portes. Què millor que celebrar la Diada complint el tòpic amb el que tants ignorants ens coneixen. Així que, mentre al carrer Ferran de Barcelona, companys, amics, familiars i solidaris rendien homenatge a en Gustau Muñoz, assassinat un 11 de Setembre de fa trenta anys, museus i centres dedicats al turisme de masses iniciaven la seva jornada laboral. Ni festivitat, ni pont ni Diada que valguin. La pela és la pela.

A les dotze del matí, la cua de turistes (i no turistes) per a entrar al museu començava a ser considerable. Companys de la recepció i de sales fèiem el cor fort. La germanor era indispensable en un dia de record, de reivindicació i on no pocs érem privats de la nostra Diada. A dos quarts de dues, mentre es preparava la marxa de suport als presos que cada any Rescat convoca al Passeig del Born, jo atenia molt amablement a una parella no turista. – Dóna’m dues entrades! – Va exclamar l’home. – Per a què les vol? Per a la col·lecció Permanent? O només per a la Temporal? – Vaig respondre. – M’és igual, el que tinguis que sigui gratuït! – Com? Vaig pensar. De gratuït no hi ha res. Així que, després que la marxa de suport als presos s’iniciés al Passeig del Born, el no turista iniciava una marxa en direcció la sortida, indignat, doncs assegurava que a TV3, La Nostra, havien indicat que l’entrada era gratuïta. No va servir de res que li expliqués que la informació extreta de la televisió no era errònia, però sí la seva interpretació, doncs la gratuïtat sí havia existit la nit anterior coincidint amb el vint-i-cinquè aniversari de la televisió pública catalana. Res. La parella va marxar no sense abans cridar-me un; – Doncs ara us quedeu sense els meus diners! – La pela és la pela.

A les tres de la tarda, després de cinc hores sense parar arribava el torn per dinar. Tortellinis amb sofregit de la mare. Espectaculars. El que necessitava per a evadir-me d’una jornada laboral tan intensa. Però la cosa no havia acabat. A les quatre de la tarda tornava a entrar. Més guiris i guiris faltant al respecte als que no estàvem de vacances i saltant-se tots els codis de conducta que, al cap i a la fi, et pots trobar a qualsevol part del planeta.

Cap a les sis de la tarda, coincidint amb els incidents que es produïen en la manifestació unitària entre militants i simpatitzants del bloc de l’esquerra independentista i militants d’Unitat Nacional (aquest grup “no feixista” que utilitza simbologia feixista), la meva amabilitat vers els francesos ultramonolingües, els israelians prepotents i els italians “discotequeros” entre altres començava a debilitar-se. Però ja només quedaven dues hores. A les vuit del vespre la manifestació unitària estava finalitzant, amb els diferents blocs repartits als diferents punts de trobada, els valents que havien marxat de pont estenien tovalloles i banyadors i els alts càrrecs de les empreses turístiques comprovaven que aquella nit podrien sopar una bona mariscada. Nosaltres, els treballadors rasos, enfilàvem el camí cap a casa. Calia sopar d’hora i anar a dormir. Per a fi, la Diada havia finalitzat i al divendres tocava fer més diners. I és que ja se sap, la pela és la pela.