La Propina

El principal desenvolupament econòmic viable de Los Monegros ha estat lligat a l’agricultura. Antigament, aquesta es basava en sistemes de guaret tradicional i es concentrava en el fons de les valls i en les depressions, però en les ultimes dècades, s’ha produït un canvi amb la implantació de tècniques de conreu i regadiu intensiu, i la tendència ha estat d’obrir nous camps en vessants i en zones més marginals, on el contingut de guixos és més elevat fent el sòl menys fèrtil. D’aquesta manera, el paisatge de la zona s’ha anat transformant capa a àrees d’alta activitat agrícola, sobretot des de la implantació del nou projecte de regadiu Monegros II, aquesta conversió de terra per cultiu juntament amb la desforestació han generat un elevat risc de desertificació.

El problema d’aquestes activitats agrícoles és que no són sostenibles ni s’adeqüen a les característiques climatològiques i geològiques de la zona. Los Monegros, es caracteritza a nivell climatològic, per un escàs regim de precipitacions, dels més baixos d’Europa. Aquest fet, juntament amb una xarxa de drenatge desorganitzada com a conseqüència dels relleus càrstics i de les seqüències de roques evaporítiques amb capes d’argiles i margues intercalades, origina terres poc aptes per l’explotació agrària.

A més a més, els problemes de salinitat i l’abundant presència de guix de la regió accentuen encara més la pobre capacitat agrològica dels sòls de Los Monegros. En aquest sentit, resulta força incongruent que pràcticament tota el àrea de regadius es projecti sobre sòls guixencs, els quals produeixen limitacions pel que fa a la disponibilitat de nutrients al tenir una baixa capacitat d’intercanvi iònic.

A tot això, se li pot sumar també la erosió eòlica que contribueix a la degradació del sòl, ja que el vent de la zona és d’una intensitat elevada i se’n porta les partícules més fines i fèrtils i en deixa les de major grossor.

Es poden detectar diverses conseqüències d’aquestes activitats humanes, les quals incidiran en el funcionament dels ecosistemes de Los Monegros i en l’alteració dels seus patrons de diversitat. El principal impacte que es genera és a nivell d’un augment de la salinització del sòls, provocat per l’escassa profunditat del nivell freàtic de la zona i per l’ascens de nivells deguts als afluents de reg. Estem parlant doncs, d’incrementar encara més la concentració de sals en un terreny ja de per si amb força sòls solonchaks, de mal drenatge i per tant amb dificultat de cultivar. La solució que s’utilitza per evitar-ho, consisteix en descarregar l’aigua sobrant al riu Ebre i per tant, no es pot entendre en sí com una solució ja que el que es fa traslladar el problema aigües avall.

La vegetació dominant de Los Monegros és la mediterrània juntament amb algun vestigi estepari de les condicions del passat de la zona. Per tant, tot i disposar la majoria d’espècies de mecanismes osmòtics, s’espera una possible substitució per una vegetació més halòfila, que actualment es troba concentrada a les parts més fondes de les valls endorreïques i a prop de les salades, provocant així una homogeneïtzació del paisatge i una pèrdua en la riquesa d’espècies, posant en possible perill els preciats endemismes de Los Monegros. (Sí, encara que no ho sembli, Los Monegros és un paratge que presenta una gran riquesa florística, encara que com a conjunt presenta poca biomassa, i a més degut a les seves condicions ambientals podem trobar espècies úniques que només estan en aquest indret).

L’homogeneïtzació del paisatge suposa una pèrdua de la heterogeneïtat espacial, que és un aspecte important en l’estructura del paisatge i té una gran influència en el seu funcionament, i també, en les quantitats de bens i serveis ecològics que un territori genera. Per altre banda, es detecta clarament una fragmentació molt més intensa de la que ja generen els regadius actuals, si s’acaben projectant els regadius previstos del projecte de Monegros II. El regadiu actual, excepte les hectàrees centrals, respecten en certa manera la matriu del paisatge permetent una certa connectància entre els diferents mosaics que la configuren. Aquesta perspectiva empitjoraria notablement amb el regadius projectats, els quals generen zones aïllades i de difícil connectivitat.

És ben sabut que en els sistemes ecològics aïllats, augmenta la probabilitat que una població (i si aquesta és petita encara més) s’extingeixi localment i disminueix la probabilitat que arribin i s’estableixin nous individus o noves espècies.

Però no només les conseqüències són a nivell biòtic, al contrari, també hi ha una important connectància abiòtica a nivell de fluxos de energia advectiva, d’aire, de nutrients, de sediments…

Aquest tipus d’agricultura de regadiu, suposa un substancial augment de la productivitat en un relativament curt espai temps i amb els beneficis econòmics que això suposa, sembla que en justifica la seva implantació tot i la poca viabilitat. A més cal tenir en compte, que tots aquest beneficis econòmics són en certa manera efímers, ja que a llarg termini les condicions per continuar amb aquest tipus de conreu, serà cada cop més desfavorable com ja s’ha comentat anteriorment. Es tracta doncs de realitzar una gestió integrada per compatibilitzar la conservació natural amb alternatives reals de futur per la població local.

En lloc de cultivar productes que requereixen una infrastructura de regadiu poc adient pel context de Los Monegros, una alternativa factible seria cultivar productes amb característiques adients a la zona, principalment de secà. Tot i així, s’hauria de procurar no llaurar a molta profunditat, ja que la maquinària per llaurar el conreu de secà, pot provocar la interrupció del drenatge horitzontal del aigua i assecar les llacunes allà on desembocava l’aigua freàtica. Això és el que ha ocorregut a la salada de la Playa, per exemple.

Tot i que aquest productes de secà acostumen a tenir menys sortida, es tracta de dissenyar una bona estratègia de comercialització, en aquest sentit, es podria aprofitar l’augment de demanda dels productes biològics i d’alta qualitat, incrementant-ne així el valor afegit i obrint noves vies de mercat. També es podria aprofitar el fet que l’agricultura de secà permet un ús compartit del territori amb zones de protecció, ja que ajuda a la conservació dels hàbitats de les aus, i així comercialitzar productes vinculats a una conservació de valors naturals.

D’altra banda, també es podria realitzar un replantejament molt més profund i transversal, i es que de fet, Los Monegros és un paratge únic de varietat ambiental i florística, amb una elevada diversitat d’espècies i endemismes. Es tractaria doncs, d’intentar corregir la idea preconcebuda que es tracte d’un simple desert, i saber explotar tots els seus valors, com ara potenciar la observació d’aus per exemple, i generar tota una economia de turisme ambiental, això si vinculada a una adequada conservació de l’espai.

Malauradament, però, aquestes utòpiques perspectives, es veuen encara més truncades amb el nou projecte pràcticament aprovat, que preveu la implantació del centre d’oci anomenat Gran Scala, que acollirà un centenar d’hotels, una cinquantena de casinos i varis parc de golf, entre d’altres colossals infrastructures. Resulta curiós, que d’entre les raons per la ubicació d’aquest immens projecte, (serà el més grans d’Europa), hi destaca la disponibilitat d’aigua. Probablement és preferible invertir-la aquí, que no pas en sistemes d’agricultura menys rentables econòmicament que aquest projecte, que ho serà sense dubte, però que segurament generarà uns impactes en el medi equivalents a la seva envergadura.

T’aixeques cansadíssim, et fa mal la panxa, les articulacions, tens mal de cap, i l’ànim està tan per terra que ni el trobes… Potser tens una d’aquestes grips que duren una setmana i desprès ni rastre? Et mires al mirall, qui t’ha posat tres quilos a sobre durant la nit? I les ulleres que fas? Aleshores te n’adones: falta poc perquè et vingui la regla. Ja ho estàs notant. Apa! Vesteix-te i a treballar.

És fàcil pensar que si un fet forma part d’una  rutina no pot incidir-hi negativament, ja que se suposa que hem tingut un temps d’adaptació per pal·liar els efectes no desitjats, veritat? Doncs no, no tot funciona així. Per moltes dones arriben uns dies cada mes en que la vida se’ls fa un camí de pujada interminable, una senda que, a més, sabem que es repetirà en menys de trenta dies. Sí, això és la síndrome premenstrual, que cal diferenciar-la del trastorn disfòric premenstrual i de la mal anomenada “mala llet” de la regla.

És popularment conegut que les dones tenen canvis de caràcter durant la menstruació, però en realitat són previs a ella. Quan tota paraula provinent d’un altre ésser humà et molesta, quan et veus grassa, estàs cansada, et fa mal fins i tot el caminar, no tens ganes de fer res excepte plorar… Molts pensaran que exageres, i tu seguiràs amb el que estiguis fent. Doncs bé, comunico a totes les dones que tenim raons més que suficients per queixar-nos. Està més que científicament demostrat, i així ho demostren estudis demogràfics i estadístiques de població.

 Gràfic del Cicle Menstrual

Aquesta síndrome es caracteritza per un cúmul de símptomes físics i emocionals que es donen durant la primera meitat del cicle menstrual. M’explicaré: com veiem en el gràfic, el cicle sol tenir 28 dies. La durada de cada fase és mol variable, però a grans trets segueix una periodicitat.  El dia 1 és el primer, dia de la menstruació. Quan aquesta s’acaba, dia 4, la dona ha perdut un òvul per no estar fecundat, i s’eleva al màxim la segregació de l’hormona estrogen, per tal crear un nou endometri que faciliti la creació d’un nou òvul. Aquesta primera fase del cicle, que dura fins el dia 14, és la més dura, ja que el domini d’aquesta hormona provoca els pitjors símptomes. Cap al dia 14, arrel de l’acumulació d’estrògens patida, el cos segrega progesterona (hormona que fa que per exemple les embarassades estiguin tan maques, són com dosis de felicitat) i és amb l’ascens d’aquesta que es produeix l’ovulació. A partir d’aquí, el normal és que vinguin uns dies de tranquil·litat, gràcies a la progesterona, tot i que de vegades aquesta descendeix perquè el cos denota que no hi ha fecundació, i poden sorgir alguns símptomes. Finalment, es torna a iniciar el cicle amb la baixada de la regla, dies en que els estrògens tornen a elevar-se (ja poden haver començat dies abans) i el malestar va retornant.

En aquesta primera fase un 70% de les dones tenen SPM. Aquest consta de símptomes com la irritabilitat, el mal de cap, inflor abdominal i del peus, dolor abdominal i mamari, espasmes musculars, augment de pes, nàusees, disminució de la concentració, restrenyiment, etc. Intenteu imaginar-vos que tot això es concentra en uns pocs dies en els que, evidentment, has de seguir la rutina normal, anar a classe, portar els nens a l’escola, anar a treballar, o el que sigui que composi la teva rutina. Ara imagineu que aquests dies, de nombre variable, es repeteixen un cop al mes: estem parlant de viure potser una cinquena part de la vida amb patiment. Plantegeu-vos, homes, quin va ser el motiu de la última baixa laboral? Les estadístiques diuen que la grip. Si tinguéssiu una grip per mes i no poguéssiu agafar la baixa, de quin humor estaríeu?

Això es complica quan evoluciona al trastorn disfòric premenstrual, que és la variant més extrema de la síndrome premenstrual, i que fins i tot està classificat com a trastorn mental en els manuals psiquiàtrics. Aquí les dones inclús tenen ideació suïcida, depressió major, atacs de pànic, plor desesperat, alteracions del son… En fi, és un autèntic trastorn psicològic que altera la vida d’aquestes dones. Com podeu deduir, durant aquests episodis no poden treballar, cuidar de la seva família ni, en molts casos, d’elles mateixes. Cal dir, però, que aquestes dones són només, i encara sort, un 3% de totes les dones en edat reproductiva, és a dir, que encara tenen la regla. A més, així com en la SPM s’ha vist relació de causalitat amb el canvi hormonal (les hormones gonadotròfiques tenen relació amb el sistema serotoninèrgic, el mateix que s’altera en una depressió), en aquest últim cal una predisposició genètica i unes condicions ambientals idònies. És a dir, la Reina d’Anglaterra no tindrà uns condicionaments vitals que la portin a patir, és més fàcil que una dona que cuida dels seus 5 fills i es lleva cada dia a les cinc del matí per anar a fregar les escales de deu edificis diferents té més números per a què li toqui la grossa.

Així doncs, espero haver canviat una mica l’opinió, sobretot dels mascles, sobre la vostra amiga, dona, parella o mare que està insuportable durant una setmana. Homes, heu de tenir en compte que ho està amb raó. Malgrat tot, havent investigat el tema, he dir que la frase que més ha servit d’excusa en la història de la humanitat,”és que tinc la regla”, ja sigui per saltar-se una classe d’educació física o per donar llargues a l’individu que dorm a l’altre costat de llit, és això mateix: una excusa. Perquè encara que el dolor persisteix, quan arriba la regla la primera simptomatologia desapareix. Ara bé, a títol personal, els científics que han fet l’estudi deuen ser homes i deu estar basat en entrevistes a superheroïnes, ja que us asseguro que quan una part del teu úter s’està desenganxant tens tot el dret del món a estar enfadada, de mal humor… i a plorar si et ve de gust!

La desforestació que pateix l’Amazona no s’atura i la seva biomassa vegetal es va reduint dia a dia. Degut al impacte ambiental d’origen antropogènic es fragmenten i es destrueixen els hàbitats i nínxols ecològics de milers d’espècies fent que el llistat d’espècies amenaçades en perill d’extinció no pari d’incrementar. Davant d’aquesta perspectiva tan nefasta, causada principalment per l’acció humana, calen solucions per tal que no s’acabi tornant irreversible.

En aquest sentit, hi ha dos models d’intervenció que s’han de realitzar coordinadament per tal d’optimitzar els resultats i aconseguir que el procés sigui viable: un seria la reducció de l’impacte ambiental que generem i l’altre seria la conservació dels medis que encara romanen més o menys intactes.

Respecte al primer, és de sobres conegut per tota la societat al ser el seu màxim exponent el famós (i polèmic) protocol de Kioto. En referència al segon model, la majoria de gent té un concepte força abstracte tant del seu significat com de la seva aplicació ja que d’entrada s’interpreta la conservació de manera individualitzada en una sola espècie determinada. D’altra banda, mentre que el procediment a seguir per reduir l’impacte ambiental és tan intuïtiu com reduir les emissions, en el cas de la conservació no resulta tan evident com es duu a terme.

A tot això cal no obviar possiblement la pregunta més important de totes: per què conservar?

D’entrada, cal aclarir que el terme conservació inclou un gran ventall d’accions i mesures encaminades principalment al manteniment dels ecosistemes i del seus processos ecològics, la conservació de la diversitat biològica i la preservació dels valors naturals. Per tant, tot i que la conservació centrada en espècies emblemàtiques és la que té mes ressò mediàtic, té molta més importància la conservació del seu hàbitat ja que les espècies no són entitats que viuen en entorns atemporals. Per posar un exemple, resultaria bastant inútil intentar conservar el panda xinès, si no es conserven a la vegada les seves muntanyes de bambú, mentre que conservar l’ecosistema de manera global fa que de retruc també es conservin altres espècies.

Ara bé, per què s’ha de conservar la biodiversitat? Per què no limitar-se exclusivament a seguir el protocol de Kioto (si és que algun cop s’ha seguit)? Per què cal realitzar una gestió acurada i adient amb el seguiment periòdic de l’evolució dels sistemes naturals i amb tots els costos que tot això suposa? Diverses raons ho justifiquen: en primer lloc perquè la nostra pròpia existència en depèn, ja que els ecosistemes ofereixen uns serveis funcionals bàsics com són la producció d’oxigen, la regulació del clima, la protecció de sòls i el control de plagues naturals entre molts altres exemples.

En segon lloc, cal tenir en compte el valor econòmic que proporcionen els biorecursos en forma d’aliments, fibres naturals, fusta (d’extracció sostenible, òbviament), productes farmacèutics… En aquesta línia, fins el 35 % de la producció mundial de cultius depèn de la pol·linització natural efectuada pels insectes; si per manca o mala conservació aquest procés es perdés, seria inviable, pels costos que representaria, fer-ho artificialment.

D’altra banda, no es pot obviar el valor ètic d’intentar o almenys fer l’esforç de conservar quelcom que nosaltres estem destruint, és part de la nostra responsabilitat tenir cura d’allò que ens envolta i per respecte hauria de ser pres com un deure.

Per últim, cal també considerar el valor estètic de la biodiversitat, i és que a part de tots el significats funcionals descrits anteriorment, hi ha també un significat patrimonial de la mateixa. Com deia el meu professor d’ecologia aplicada, encara que la pèrdua de diversitat biològica no representi necessàriament un apocalipsis local, tots seríem més pobres si la perdiu nival desapareixes dels prats alpins. En el mateix sentit, la destrucció dels frescos romànics albergats en un museu d’art no seria cap apocalipsis –doncs seguiríem vivint igual i igual de bé– però representaria un empobriment lamentable. El món, i més modestament el territori on cadascú hi fa vida, és un lloc millor per viure amb les perdius nivals en els prats alpins i amb les pintures romàniques en les esglésies i museus.

Des de fa uns anys TV3 recull fons dedicats a la investigació de diverses malalties que afecten a la nostra societat. Aquest any li toca el torn a les patologies psiquiàtriques considerades com a greus. Aquetes malalties engloben l’esquizofrènia, el trastorn bipolar i la depressió, el TDAH (Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat), el TOC (Trastorn Obsessiu Compulsiu), entre d’altres. Se les anomena greus perquè el seu impacte a la vida del pacient és, tristament en molts casos, devastador. En aquest article intentarem donar-vos unes guies perquè entengueu el que per mi és una prioritat: que aquesta gent no són bojos que empitjoren la nostra societat sinó víctimes d’una epidèmia que avui dia és la gran desconeguda, el trastorn mental.

El trastorn bipolar és un tipus de depressió. Dins aquesta malaltia el subjecte no tan sols està trist, ja que el símptoma més comú és la irritabilitat. Pot ser que la típica mare de família que es veu superada per la pressió de la vida laboral i familiar de cop i volta desencadeni una discussió perquè el seu marit li diu que a la sopa li falta sal. O que dorm dotze hores al dia, això si durant el dia perquè a la nit pateix insomni. Que no té forces per anar a treballar i que ja no es diverteix anant al cine o a sopar, en gran mesura perquè li molesta estar amb gent.

Us imagineu el que és estar constantment de mal humor i que ningú, ni tan sols tu, sàpiga perquè? És una situació desesperant, que sovint acaba amb un acomiadament de la feina i una crisi familiar, sobretot de parella. Si a aquest quadre se li suma una crisis maníaca, tenim un trastorn bipolar. Durant la mania la persona pot estar molt alegre, parlar molt ràpid, tenir ganes de fer un excés de coses o no tenir la necessitat de dormir. Fins aquí podeu pensar: doncs no està tan malament, ja ens agradaria en èpoques d’estrès tenir aquesta capacitat oi? Però això només és el principi. Després ve la irritabilitat i la violència (sovint contra qui més estimes, com els fills), l’estat hipersexual que en molt casos porta a enganyar a la parella (amb un nombre més que destacable de, en la seva majoria, desconeguts). Però el més perillós és l’eufòria, que els fa creure que poden fer-ho tot, fins i tot volar, amb les conseqüències que us podeu imaginar. O en l’últim cas que vaig tenir, un pare que va gastar-se els estalvis per els estudis del fill en regals per amics, un total de sis mil euros.

L’esquizofrènia és ben coneguda per tots. Ens imaginem el típic boig parlant sol, mal vestit… I amb expressió de dolent de la pel·lícula. Molts cops és així, però en la majoria de casos són idees delirants que preocupen a l’individu i el limiten, com en el cas del noi que va tenir que deixar d’anar a l’escola perquè patia per la vida de la seva família ja que “sentia” que alguna cosa dolenta els estava passant. És una sensació molt desagradable, sentir constantment veus dins del cap i a sobre pensar que ningú et creu i que tothom està en la teva contra. Si jo ara us preguntés on esteu diríeu que davant l’ordinador llegint un article. Però si jo us dic que això ho esteu imaginant i que en realitat esteu en una base militar entrenant-vos per el combat, què em diríeu? Doncs aquesta es la sensació d’aquestes persones, per elles és real i no saber si el que t’envolta és real o no ho és de les coses més dures que em puc imaginar.

Imagineu-vos al típic nen que no calla a classe, que no el podeu portar a dinar fora perquè us posa en evidència, que no rendeix a l’escola i que us fa ser íntims del seu tutor. Insuportable, no? Aquest nen el que té és un trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat, el que el diferencia del nen “mogut” és que ell no ho pot controlar. Ja li agradaria poder callar a classe i estudiar. Us imagineu la impotència que dóna plantar-te davant un full durant hores i no haver estat capaç d’entendre el que hi posa?. Aquest fracàs escolar va seguit, sovint, de fracàs laboral. Evidentment, no és gens fàcil estar al costat d’una persona que primer actua i després pensa. Penseu en la vostra parella, us agradaria que es gastés els estalvis per aquest viatge a Egipte que sempre heu volgut fer en una Playstation? O que li toqués el cul a un altre en presència vostra?

Ara penseu en la vostra mare. Imagineu que no fos capaç d’abraçar-vos perquè li fa fàstic, que es passa tot el dia netejant i ordenant la casa, que us escridassa si toqueu alguna cosa i que fa por. Això és el que passa amb el TOC (Trastorn Obsessiu Compulsiu). Les obsessions són idees que no es poden treure del cap. Les compulsions són la manera que tenen de pal·liar l’ansietat que aquestes idees els creen, com ara comprovar 13 cops si les portes estan tancades, mesurar el tros de llençol que penja per cada costat del llit o netejar la taula del menjador fins a tenir llagues a les mans.

Gràcies a la nova perspectiva de la psiquiatria, avui en dia aquesta gent no està tancada en manicomis rebent dosis d’haloperidol que els deixen bavejant i patint lobotomies (extracció d’un tros del lòbul frontal responsable de la conducta) com a tractament.

Hi ha tractament farmacològics que ajuden a controlar els símptomes, però que no són ni de lluny una cura. Aquí rau la importància dels fons per la investigació, ja que potser coneixent més el cervell humà podrem saber què és i com impedir el que fa que una dona passi de ser histèrica a TOC, que un nen passi de tenir imaginació a ser esquizofrènic o que un pare passi de preocupar-se massa per les coses a ser depressiu.

En aquest món, on viatjar en avió 8 hores per assistir a una reunió és una cosa normal, la disrítmia circadiana o jet lag és habitual entre nosaltres. Però realment què és aquest desajust que tan malament ens senta? El jet lag no és més que una descompensació o falta d’adaptació entre el rellotge intern (que marca el son i la vigília) de cadascú i el nou horari extern.

El nostre rellotge intern és l’hipotàlem. Aquest és un dels centres cerebrals encarregats d’alliberar hormones i és el que marca el que coneixem com a ritme circadià (circa diem, és a dir, quasi un dia). És el ritme que segueixen les hormones per la seva alliberació. Però encara hi ha un altre factor, extern, que ens ajuda a regular aquest cicle: el component lumínic, és a dir, el sol.

Per entendre’ns, el mecanisme és el següent: la llum entra per la retina i va al nucli supraquiasmàtic, que informa l’hipotàlem que hi ha llum. Per la nit, l’epífisi secreta melatonina (sí, el que ens posa morenos serveix per més coses) i avisa que ja no hi ha llum. Per tant, les hormones que fan d’activadores del nostre cos deixaran d’alliberar-se al nostre corrent sanguini, i les que treballen per la nit començaran a fer-ho.

Per posar un exemple parlem de l’ACTH. Això és l’hormona encarregada de donar l’ordre a la glàndula suprarenal perquè aquesta alliberi corticoides, els quals, com la cortisona, tenen una funció d’alarma que activa els nostres òrgans i sentits. Així, en situacions d’estrès com seria estar fugint d’un ós enmig del bosc, alliberaria corticoides per ajudar-nos a córrer amb major rapidesa. El mateix passa pel matí, quan ens llevem per iniciar la nostra activitat diària. El ritme circadià fa que l’ACTH s’alliberi pel matí i que per la nit tingui nivells mínims, per tal d’activar-nos pel matí i de poder dormir-nos per la nit. El nostre rellotge intern segueix una lògica: ens entra la son a la nit quan no hi ha llum, baixen les temperatures i estem més desprotegits, i ens despertem instintivament durant el dia.

Aleshores quan fem un viatge transoceànic i sortim d’aquí de dia, per exemple a les 14h i arribem després de 12 hores, el nostre tic tac personal creu que és de nit i comença a disminuir les hormones activadores, amb el que ens entra la son. Però, malauradament, baixem de l’avió i són les sis del matí, amb tot el dia per davant. És aquí on apareix el jet lag, que ens provoca irritabilitat, fatiga, son poc reparador, alteracions del ritme intestinal…

No és fins al cap de 5 dies que el nostre hipotàlem no es regula de nou. Mentrestant, pot passar que ens adormim en ple dia, que visitem poc el bany o que no en sortim, i probablement serem absolutament inaguantables. A més, ens costarà concentrar-nos i tindrem dificultat per realitzar treballs físics.

En conclusió, si hem d’assistir a un acte important a l’altre costat de món, més ens val anar-hi uns dies abans o serà un fracàs total… Penseu que els esportistes olímpics van setmanes abans als campionats llunyans només per entrenar? Imagineu-vos córrer la marató en ple jet lag.

Per acabar uns petits consells: els experts recomanen que si viatgem cap l’oest ens adormim més tard la nit abans, per així despertar-nos més tard i tenir contacte amb llum intensa del sol des que ens aixequem, i a més prendre molta cafeïna. Lògicament, si anem cap a l’est ho hem de fer a l’inrevés.

La desigualtat de gènere ha estat i és encara una realitat ben patent en la nostra societat. Molt han lluitat els moviments feministes per poder gaudir dels mateixos drets i oportunitats que el sector masculí i sembla que ara, mica en mica, es comencen a igualar les proporcions entre sexes en la majoria d’àmbits de la societat.

Així, els principals estudis estadístics realitzats entre la població, que integren variables com el nivell d’educació rebuda entre homes i dones i per grups d’edat, les taxes d’activitat per anys, les taxes d’atur en relació a l’educació rebuda i la taxes econòmiques, demostren clarament com els homes, a igual nivell d’estudis, presenten més accés al món laboral i amb una remuneració més elevada que les dones.

No obstant, aquests estudis també deixen veure que, mentre que en determinats sectors la proporció de sexes s’ha anat equilibrant, i fins i tot en alguns ha confluït cap a una dominància clarament femenina com és el cas del sector del magisteri, n’hi ha d’altres, com els sectors relacionats amb les enginyeries, on la penetració de la dona ha estat pràcticament nul. El que fan aquests resultats és corroborar una cosa que sembla que el feminisme més radical hagi obviat: i és que realment no som iguals o, millor dit, biològicament no som iguals.

Les evidencies que demostren un clar dimorfisme sexual en quan a diferents zones, estructures, composició i funcionament cerebral en l’espècie humana són nombroses. Ja als anys 70, tot i la igualtat que proclamava el feminisme, diferents estudis realitzats per Doreen Kimura, Sandra Witleson o MacCoby destacaven les diferencies biològiques entre el cervell de l’home i el de la dona.

Encara que les diferencies anatòmiques són pràcticament inexistents i no són determinants per la capacitat intel•lectual, sí que són rellevants i determinen en gran mesura, juntament amb les hormones, el diferent funcionament cerebral entre sexes.

Així, en general, el cervell de l’home presenta una mida lleugerament superior i les dones presenten majors interconexions neuronals. L’hemisferi cerebral dret i esquerre estan connectats per un feix de fibres nervioses que reben el nom de cos callós, el qual permet que els dos hemisferis intercanviïn i integrin la informació que reben. Roger Gorski, de la Universitat de Califòrnia, confirmà que el cervell d’una dona té un cos callós més gruixut i amb un 30 % més de connexions respecte el de l’home; i a més, les hormones femenines impulsen a les cèl•lules nervioses a establir més relacions entre els dos hemisferis.

L’ús dels escàners de Tomografia Axial Computaritzada (TAC) i de les Imatges de Ressonància Magnètica (IRM), que mesuren l’activitat elèctrica del cervell, van permetre identificar i delimitar amb exactitud la localització de moltes funcions específiques del cervell i van confirmar que aquestes diferencies anatòmiques entre sexes tenien importància en la manera de veure, sentir, percebre, pensar, comunicar-se i aprendre, és a dir, en el funcionament general del cervell.

En conseqüència les aptituds per a realitzar unes determinades tasques concretes és també diferent. Això és fàcilment comprovable des de ben aviat, quan la majoria de logopedes estan col•lapsats majoritàriament per nens mentre que les nenes tenen molta més facilitat per expressar-se i per la llengua en general, i en canvi, els nens presenten més habilitats per les matemàtiques i estan sempre enganxats jugant als videojocs.

Això és així perquè el sexe femení disposa d’uns centres per a la comunicació més desenvolupats mentre que el sexe masculí presenta potents centres per la lògica i la capacitat espacial.

Totes aquestes diferencies funcionals venen per diferencies biològiques que estan determinades per la càrrega genètica, i la seva configuració s’inicia a partir de la novena setmana de gestació, durant la diferenciació sexual. Aquest procés esta determinat en primera instància per la presència o absència del cromosoma Y, però els nivells de testosterona, durant el període crític de desenvolupament cerebral, entre les setmanes 9 i 18, també hi juguen un paper important. Així, la presència i estimulació d’aquesta hormona sexual en el cervell potencia les característiques masculines i en la seva absència, el cervell es feminitza.

En un principi, la configuració predeterminada del fetus del ésser humà és femenina, però cap a la novena setmana, el fetus es diferencia en un dels dos sexes i la regulació hormonal entra en joc, de tal manera que si és genèticament XY desenvoluparà cèl•lules especials que produiran grans quantitats de hormones masculines, especialment testosterona, formant els testicles i una configuració cerebral masculina amb les seves característiques i habilitats pròpies, com per exemple, una visió a llarga distància i una capacitat espacial, habilitats que antigament ens van anar molt bé per facilitar la persecució i la caça, i que es troben situades en l’hemisferi dret que és justament el que potencia la testosterona.

Si el fetus format és XX, les hormones femenines, principalment l’estrògen, desenvolupa els ovaris i genera una configuració cerebral femenina desenvolupant els dos hemisferis cerebrals per igual dotant-li de potents centres dedicats a la comunicació, observació i atenció per interpretar amb exactitud les necessitats de la cria.

Pot ocórrer, però, que durant la formació del fetus, es produeixi alguna deficiència enzimàtica fent variar els nivells hormonals, d’aquesta manera, fetus femenins que pateixen una hiperplasia adrenal congènita i reben quantitats elevades de testosterona, presenten un cervell molt masculinitzat i per tant una conducta típicament masculina, així com les habilitats pròpies d’aquest sexe, i essent molt probable que quan arribi a la pubertat presenti una conducta homosexual. El mateix procés succeeix a la inversa a un fetus masculí que rebi baixos nivells de testosterona.

Com ja s’ha intuït en el paràgraf anterior, cal també tenir en compte que el cervell de la dona i el home no han evolucionat idènticament: ancestralment la feina principal del sexe masculí era la caça i, per a dur-la a terme, necessitaven que certes zones específiques encefàliques desenvolupessin el sentit de la orientació i de la capacitat espacial, així com una visió de túnel per poder visualitzar amb precisió i claredat una presa a gran distància i perseguir-la amb la vista. Per contra, el sexe femení requeria una orientació en distàncies més curtes i una visió perifèrica per controlar els voltants de la llar per si amenaçava algun perill.

Totes aquestes variacions, determinades per un evident component genètic que es defineix durant la diferenciació sexual i que genera un tipus de “disseny” cerebral, constitueixen el fonament de les variacions en el comportament entre els dos sexes, però a la vegada, s’han anat mantenint i reforçant al llarg de la evolució gràcies a la pressió selectiva d’aquests mateixos rols comportamentals adquirits per l’home i la dona. Resulta evident, no obstant això, que en la societat actual aquests rols han quedat obsolets, però el seu pes no es pot despreciar en el nostre llegat biològic.

Amb tot això es demostra que tenim estructures cerebrals diferents i que hem evolucionat per camins divergents que han provocat que les nostres capacitats, inclinacions i funcionalitats cerebrals siguin també diferents. Tot i això, encara que el cervell sigui un òrgan sexualitzat, no implica que un tipus d’organització cerebral sigui millor que l’altre, ni que el sexe sigui utilitzat com un criteri fonamental per accedir a determinades opcions professionals i ocupacionals. I es que en aquest sentit, existeixen determinats sectors laborals amb una dominància aclaparadorament masculina, sobretot en aquells que requereixin l’ús de la capacitat espacial, com per exemple la majoria d’enginyeries o l’aeronàutica, entre d’altres.

La igualtat proclamada pel feminisme és totalment legítima en quan a oportunitats laborals, però s’ha d’acceptar també una “desigualtat”, o millor dit, diferència biològica. No obstant, cal recalcar que el fet que la majoria d’homes presentin per mitjana estadística més capacitat per aquest tipus de treballs, no implica que hi hagi dones igual o més capacitades per a realitzar-los. La qüestió recau en que la majoria de dones no es mostren interessades per cap d’aquests tipus de feines perquè no gaudeixen al fer-les i, les que mostren interès, han de fer front a uns barems de selecció masculins.

D’aquesta manera, una altre conseqüència important és que probablement s’hagi de començar a considerar el sexe com una variable independent en las avaluacions dels programes educatius i en diversos tests neuropsicològics per predir i valorar els nivells “normals” d’execució, així com en les proves o barems d’accés en determinades opcions laborals.

Algun cop us heu parat a pensar que compartien grans personatges de la història com Napoleó o Felip V? Tots ells són famosos per emprendre grans fites, per convèncer a les masses, per actuar irracionalment i per mostrar sempre una gran iniciativa.

Per exemple Felip V, a conseqüència de la seva malaltia, va abdicar 19 vegades, totes elles en fase de depressió. Pel contrari, va declarar la guerra a França i Anglaterra en diverses ocasions, sempre en fase de mania. Això està ben documentat al llibre de praxis mèdica d’Andrés Piquer, el que era el seu metge. Posteriorment el seu fill Ferran VI va heretar la malaltia.

Lluny de voler fer un article històric, el meu pretén fer-vos pensar que sovint els grans actes amaguen grans patologies. Com un mestre meu va dir un dia “Jesús era esquizofrènic, però va convèncer tanta gent de l’existència d’aquella veu irreal que ara som tots cristians”. Si ens fixem bé en aquests homes que us he citat, us puc afirmar que tots tres patien el mateix mal: trastorn bipolar. Per intentar definir-lo, el més fàcil és dir que consisteix en una alteració dels mecanismes que regulen l’estat d’ànim, dotant així al malalt d’una irracionalitat que caracteritza la seva conducta, amb notoris daltabaixos. Acostumen a estar dominats per grans períodes de depressió que s’interrompen per períodes d’eufòria, o altrament dita mania.

Tot plegat és degut a un component genètic, heretable o no. És a dir, el subjecte ha d’estar genèticament predisposat, predisposició que pot venir de la família o que pot començar amb ell mateix. També existeix un component ambiental, o el que és el mateix, una sèrie de conductes que augmenten els factors de risc, com ara: la presa d’estimulants (cocaïna, estasi), cànnabis, alcohol, antidepressius, corticoides, privació del son…

La fase maníaca és la que més ens interessa. L’eufòria, entesa pels psiquiatres, és aquell estat on hom creu que pot fer el que sigui, que és totpoderós. Aquest sentiment està acompanyat d’altres símptomes com l’augment de l’autoestima. Heu pensat quants militars que han passat a la història per les seves grans fites resultaven ser baixos i sense unes condicions adients per a aquesta professió? Napoleó, Hitler, Franco… Sense pretendre diagnosticar-los, sembla evident on estava el seu secret.

Molt a prop d’aquest quadre ens trobem amb la megalomania. Avui en dia seria el cas d’aquell pacient que es creu Bush o Zapatero, fa 200 anys probablement aquests malats es creien ser Bonaparte, i en el temps d’aquest darrer segurament es creien Déu. Aquesta sensació de poder és el que converteix un maníac en un personatge històric “digne de recordar”.

Sense portar-ho tant a l’extrem, podem parlar d’aquell company de feina que tot d’una vol muntar una lliga i aconsegueix convèncer a la majoria perquè hi juguin. I és que un dels símptomes més clars derivats de la megalomania és l’entusiasme desproporcionat i contagiós que presenten. Aquest entusiasme condueix el malalt a notar un increment de l’energia i de la sensació de benestar, una disminució de la necessitat de dormir, hipersexualitat, impulsivitat… Tot plegat seguit de grans períodes de depressió amb anhedònia (no tenen ganes de fer res), augment de l’apetit, augment de pes, fatiga, sentiment de culpa, etc.

Avui en dia, amb tractament, l’episodi com a màxim dura 3 setmanes, però en temps d’absolutisme i revolucions podien durar varis mesos o fins i tot anys. Vaja, el temps suficient per fundar l’imperi francès.

Els microorganismes que pertanyen a la família Geobacteriaceae són força coneguts degut a les seves aplicacions en determinats processos bioremediadors, però fa poc s’ha descobert que alguns d’aquests microorganismes poden també generar energia elèctrica gràcies al seu metabolisme cel·lular.

Aquesta nova propietat ha generat una línia de recerca prioritària per determinar amb exactitud quins són els mecanismes que produeixen aquesta reacció elèctrica i així poder extreure’n una major eficiència i avaluar-ne les possibles aplicacions.

Ara per ara, els primers estudis es centren en el gènere Geobacter però gràcies a proves del 16 rRNA, s’han conegut molts altres bacteris de diferents famílies que també presenten aquesta característica. Al conjunt d’aquests se’ls ha batejat com a microorganismes electricigènics. També se sap que aquests bacteris són capaços de generar energia gràcies a una oxidació de la matèria orgànica a Co2 i a una transferència d’electrons a elèctrodes sense la necessitat de mediadors, presentat així una clara analogia amb el funcionament d’una pila.

La majoria d’aquests microorganismes, com Geobacter, presenten un metabolisme quimioorganoheteròtrof i són respiradors anaeròbics de metalls. En condicions naturals, la matèria orgànica és la seva font d’energia, de carboni i donador d’electrons a la vegada, mentre que l’acceptor d’electrons és un metall extracel•lular com el Fe3+ o el Mn4+ entre d’altres.

Realitzant una simulació artificial al proporcionar les biomolècules essencials perquè duguin a terme el seu metabolisme i canviant l’acceptor terminal d’electrons per un elèctrode, s’aconsegueix que generin electricitat. El mecanisme concret consisteix a col•locar un ànode anaerobi en contacte amb el microorganisme posant-li acetat com a matèria orgànica, el càtode esta en condicions aeròbiques i esta separat del ànode per una membrana selectiva que permet el pas dels H+ però no del O2. La instal•lació d’un circuit a través de les dues cambres permet el flux d’electrons sense pèrdua d’energia i en el càtode l’O2 es converteix en H2O. D’aquesta manera, es genera electricitat de manera semblant a la de una pila.

Altres estudis van demostrar que aquests microorganismes produïen electricitat degut als productes finals del seu metabolisme anaeròbic o fermentatiu com els compostos solubles i reduïts, els quals reaccionaven abiòticament amb la superfície del elèctrode. Per tant, afegint acceptors d’electrons d’elevada solubilitat s’aconsegueix més corrent elèctric. El principal problema, però, és que la majoria d’aquests compostos són sucres i tot i que Geobacter oxida una gran varietat de compostos àcids i aromàtics, sembla ser que no és capaç d’oxidar hidrats de carboni. Així, la producció d’energia a partir de sucres amb Geobacter requereix de la presència de microorganismes fermentadors per a convertir aquests compostos en àcids orgànics i hidrogen. Posteriorment es va descobrir un nou microorganisme electricigènic, Rhodoferax, que oferia la possibilitat de convertir directament aquests sucres en electricitat sense necessitat d’intermediaris.

En un intent per augmentar el coneixement del grau de diversitat microbiana capaç de realitzar aquestes reaccions elèctriques, es va traslladar l’experiment a sediments marins amb elevades quantitats de sulfhídric. En aquest cas, l’elèctrode era colonitzat per espècies de la família Desulfobulbaceae, una família de microorganismes anomenats també sulfat reductors. Aquests produeixen sulfhídric en la degradació de la matèria orgànica i el sulfhídric actua com a transportador d’electrons a la superfície, on les reaccions abiòtiques amb l’elèctrode, usat com acceptor terminal d’electrons, genera electricitat.

La primera i més immediata aplicació pràctica és la creació de cèl•lules combustibles de sediments per impulsar o aportar energia a equipaments electrònics de localització remota. El procés de generació d’electricitat a partir de biomassa renovable té a més l’avantatge de no generar cap dels contaminats associats habitualment en una combustió. La conversió de determinats residus en energia elèctrica suposa una solució a la problemàtica que generen els abocadors i la contaminació que se’n deriva. En aquest sentit s’estan dissenyant reactors per convertir eficientment deixalles animals i aigües residuals fecals humanes en electricitat.

Actualment, però, els microorganismes electricigènics no són capaços de generar l’energia suficient per contribuir notablement a la xarxa elèctrica. Una de les causes és la dificultat per competir amb altres fonts d’energia més econòmiques com els combustibles fòssils i la fissió nuclear, amb la qual cosa s’inverteix poc i gairebé no s’impulsen aquestes noves energies alternatives.

A curt termini s’està valorant la possibilitat de proveir d’energia a aparells electrònics que requereixin poca electricitat per al seu funcionament, com és el cas de bateries de mòbils, calculadores, rellotges…

Encara que també la NASA està avaluant el disseny de combustibles microbians per utilitzar les residus dels astronautes com a font d’energia elèctrica durant les travessies espacials o per impulsar la locomoció i les necessitats sensores i computacionals dels robots exploradors.

El principal factor limitant d’aquesta nova biotecnologia és que la producció d’energia és molt lenta i de poca intensitat. Una de les estratègies per ampliar el ventall d’aplicacions factibles és incrementar l’àrea de superfície de contacte de l’ànode amb el microorganisme, donada la relació directe que existeix entre aquest paràmetre i l’energia obtinguda. També s’està intentant desenvolupar materials pels elèctrodes que permetin generar una interacció més òptima entre les proteïnes bacterianes que transfereixen els electrons i el mateix elèctrode. Fins i tot es parla d’aplicar la enginyeria genètica per millorar l’àrea de contacte o per incrementar la taxa metabòlica dels microorganismes.

Totes aquestes investigacions obertes actualment depenen dels esforços econòmics per generar aparells que consumeixin fonts energètiques alternatives i renovables que aportin beneficis als consumidors i al medi ambient, encara que tampoc ens enganyem, n’hi hauran uns quants que de pas, es faran d’or, però això sempre passa…

Extret de Microbial Energizer: Fuel Cells That Keep on Going ASM News/Vol 1 (7):323-329 (2006).

Només aixecar-te et prepares un cafè, ben carregat, t’asseus al sofà mirant el telenotícies i t’encens un cigarro… acte seguit estàs corrent cap el lavabo, m’equivoco? Aquí intentaré explicar el perquè de tan regular fet, venerat per molts (tots aquells que viuen en la cruel cultura de l’estrenyiment), però maleït per d’altres. A qui no li ha passat mai en un lloc incòmode?

Per començar s’ha de saber que el tabac té unes 400 substàncies diferents, però només ens interessa la nicotina, un estimulant natural que activa una part del sistema nerviós. El sistema nerviós es divideix en voluntari i involuntari. Dins d’aquest últim hi ha dos grups, el sistema nerviós simpàtic i el parasimpàtic, els quals són contraris: el primer activa les funcions i el segon les modera o relaxa.

Doncs bé, la nicotina imita l’acció del simpàtic augmentant la secreció de catecolamines, que són hormones similars a l’adrenalina que activen tots els sistemes de l’organisme. El ritme intestinal augmenta afavorit per la contracció del múscul circular que envolta l’interior de l’intestí. Alhora, inhibeix l’acció del múscul llis que s’encarrega de frenar el reflex defecatori sota el govern del parasimpàtic. Metafòricament seria com si agaféssim amb la mà un “xuxu” de crema i l’apretéssim pel mig, la crema sortiria disparada, així com ho fa el bolus alimentici cap a l’esfínter anal. Tot plegat succeeix per què el cervell ha percebut un missatge o estímul, enviat per la nicotina, que li ha indicat que el cos necessita evacuar.

D’altra banda, en el nostre refrany, “cafè i cigarro, cagarro” també hi participa el cafè. El cafè, com tothom sap, porta una concentració de cafeïna més elevada que altres productes que també en porten, com ara el te, la cola o fins i tot les xocolatines. Aquesta substància també accelera el ritme intestinal, així com el cardíac i uns 10 sistemes més. Aquest accelerador assoleix el seu màxim efecte als 15-45 minuts posteriors al seu consum i dura entre 4 i 6 hores. A més, cal afegir que aquesta beguda, per cert la segona més consumida al món desprès de l’aigua, conté una font important de fibra.

La fibra, com tothom sap gràcies als anuncis de cereals, ajuda a regular el ritme intestinal. Això ho aconsegueix perquè un cop dins de l’intestí absorbeix aigua, la qual augmenta el volum del bolus intestinal. D’aquesta manera tensiona el múscul circular s’activa el reflex defecatori. Així, el cervell percep que el cos necessita expulsar el bolus alimentici, i activa tots els mecanismes necessaris per a realitzar aquesta funció. Evidentment si afegim un segon accelerador del ritme intestinal el resultat és una bomba de rellotgeria.

Tot plegat demostra que la cultura popular és més sàvia del que molts cops imaginem, no en va s’afirma que “cafè més cigarro és igual a cigarro”. Tot i així, cal destacar que molts altres productes com són el kiwis o els gots d’aigua calenta en dejú tenen uns efectes similars, malgrat que no se’n fa cas perquè no hi ha cap refrany que en faci ressò i no en siguem tan conscients dels seus efectes. Fóra bo que ens informéssim de quins aliments causen el mateix efecte, ja que així podrem evitar que la urgència ens enganxi desprevinguts en un mal lloc i en una mala hora.