La Propina

La senda del perdedor es una “novela” (?) autobiográfica en que se nos cuenta la niñez, la adolescencia y el inicio de la juventud de Henry Chinaski, el alter ego literario de Charles Bukowski (Alemania, 1920 – Los Ángeles, 1994).

En forma de capítulos cortos (algunos no superan las dos páginas) se nos explican pasajes de la vida de Chinaski, la mayoría de veces situaciones que no pasarían de ser anécdotas, a partir de las cuáles se construye en el mundo en qué creció Bukowski. Un mundo sin moral, con personajes detríticos que deambulan capítulo sí, capítulo no por la vida de Chinaski. Un mundo en crisis en qué la única ley que hay es la del más fuerte.

En las sinceras palabras de Bukowski, casi desnudas, sin adjetivos ni metáforas que puedan decorarlas, se vislumbra una juventud completamente falta de ilusión. Si bien la adolescencia de cualquier persona debería ser una etapa de la vida para recordar, la del protagonista es perfectamente obviable. No faltan los elementos que están en cualquier camino a la madurez: el descubrimiento del sexo, del alcohol, una determinada vocación, el inicio de la universidad, aunque en el caso de Bukowski, están llevadas al extremo o simplemente no existen.

Se trata de un libro que atrapa, que hace perder el propio mundo de vista. Que si se toma demasiado en serio puede acabar perjudicando la salud mental.

La otra historia de la Guerra del Vietnam, de Jonathan Neale

Antigament s’acostumava a dir que la història l’escrivien els vencedors. Segurament amb la sang dels vençuts. Però des d’uns anys ençà, s’ha entès que sense vençuts no hi ha vancedors. Resulta complicat fer història. Però, què és la història? Una ciència humana? Però si el comportament humà és imprevisible i complicadament subjectiu, és lícit parlar de ciència?

Totes aquestes preguntes són habituals en els debats historiogràfics. El dubte al voltant de la subjectivitat i l’objectivitat ha perseguit als historiadors des de la Il·lustració. Tanmateix, el que sembla raonable, és que l’objectivitat resulta molt complicada quan analitzem uns processos protagonitzats per l’ésser humà. Cada un d’aquests processos esquitxa interessos personals i col·lectius i afecta de manera diversa als actors implicats. En història, acostumem a parlar d’historiografia oficial quan acceptem uns fets generals, però la interpretació d’aquests poden ser múltiples i diversos. Tot plegat doten a la història d’una heterogeneïtat i complexitat màxima.

Molt provablement Jonathan Neale es va plantejar aquest debat just abans d’enfocar una de les seves obres més trascendentals, La otra historia de la Guerra del Vietnam. Provablement, Neale, amb la seva obra, es va guanyar l’enemistat d’historiadors, polítics i gent d’ordre que cerca en la història una ciència que justifiqui el seu status quo. Però Jonathan Neale és un d’aquells historiadors que indaguen en la història, que fan ciència. Dels que es plantegen un dubte i cerquen la resposta analitzant el passat. És un d’aquells científics que aporten una nova interpretació, sorgida, segurament, de l’anàlisi crític de les fonts i dels esquemes historiogràfics plantejats a la massa.

Per primera vegada es va presentar al públic una obra que analitzava la Guerra del Vietnam (1958-1975) des de diferents punts de vista. Una o vàries interpretacions diferents del conflicte. El conflicte al Vietnam ha sigut un dels enfrontaments bèl·lics contemporanis de més ressò. Contextualitzat en el periode de la Guerra Freda, el seu desenvolupament afectava a dues interpretacions oposades del món. Així doncs, el conflicte no només es pot analitzar des d’una simple perspectiva econòmica, imperialista, o des de qualsevol altre isme, que també. La suma de tots els elements la convertien en un afer de caràcter internacional i que afectava a un gran nombre de països del planeta. La seva repercussió era tal, que fàcilment les dades generals del conflicte i els anàlisis generalistes ometien la reealitat més humana del procés. És, precisament aquest buit, el que intenta omplir Jonathan Neale. Així, la seva obra no només es centra en el caràcter polític i econòmic de la guerra, sinó que també indaga en els seus protagonistes més directes, en la vida dels guerrillers: els seus origens socials, econòmics i polítics. Les seves armes vers l’invasor, etc. La visió dels manifestants antibel·licistes. La dels estudiants nord-americans que s’oposaven a participar en un conflicte que vetllava pels interessos d’uns sectors socials que, a l’hora de la veritat, feien valer la seva posició per evitar les lleves, obligatòries durant aquells anys. O la posició dels veterans: venuts com uns herois però marginats i exclosos de la societat en el seu retorn a casa.

No sé si podem parlar d’una obra objectiva, però sí d’una obra que analitza uns fets des dels ulls dels seus protagonistes. Una obra que ens ensenya que una història contempla moltes interpretacions. Que una història és, en definitiva, moltes històries.

*Neale, Jonathan; La otra historia de la Guerra del Vietnam (en anglès, A people’s history of the Vietnam War), El Viejo topo,2003

Portada del llibre

Per fortuna en els últims temps s’ha anat valorant l’important que és per a un país la memòria històrica. Fer-ne implica mirar enrere i, malgrat que remoure el passat no és sempre agradable, serveix per corregir errors i no repetir-los. És bàsic per a una societat tenir la capacitat de fer aquest exercici, diu molt al seu favor i els garanteix un major progrés social, cultural i econòmic.

Un dels grans errors de la nostra societat fou esborrar el passat a canvi d’instaurar la democràcia. No cal entrar en aquest debat, però és indubtable que una de les conseqüències d’aquesta realitat és que molts dels personatges que van ser responsables, en diferents nivells, de quaranta anys de terror, van sortir impunes de tots els seus crims. En els pitjors casos, aquests delinqüents reciclats van seguir ocupant una posició social més que decent, fins i tot amb poder polític i sense preocupacions econòmiques. D’altres personalitats van desaparèixer, sigui perquè van morir o perquè es van retirar, amb el que mai van pagar pels seus crims, fet que comporta que la història no esmenti amb claredat els mals que van causar.

El llibre del que vull parlar ens és molt útil per solucionar aquest problema. Es diu “Traïdors a Catalunya”, de Domènec Pastor Petit. Dubto que hi hagi una altra obra que senyali tan directament, amb noms i cognoms, a tot un col•lectiu de catalans que, segons el propi autor, poden ser considerats com a autèntics traïdors. Les seves pàgines ens mostren històries personals de grans personalitats catalanes, algunes d’elles sovint mitificades avui dia, les quals van facilitar en gran mesura la victòria franquista. És just que la gent sàpiga quina és la realitat d’aquests mites, per tal que siguin situats en el lloc que els correspon dins de la història del nostre país. I aquesta obra és, en aquest sentit, implacable.

Domènec Pastor Petit és un dels majors especialistes en espionatge d’Europa. Té una extensa bibliografia sobre teoria de l’espionatge i sobre la importància dels serveis secrets en conflictes concrets. En aquest llibre tracta un dels temes que més l’interessa: la Cinquena Columna a Catalunya durant la Guerra Civil. Entenem Cinquena Columna com el col•lectiu de franquistes que des de dins de la Catalunya republicana van realitzar una tasca informativa i boicotejadora que fou clau per a la victòria del bàndol nacional.

Francesc Cambó, traïdor

No és aquest un llibre de grans enunciats, ni tampoc una obra que expliqui els grans secrets d’aquella contesa. El que fa l’autor és una divisió en etapes del conflicte tenint únicament en compte les pautes de comportament que adoptaven els franquistes catalans. En cada capítol, després de senyalar les línies bàsiques d’actuació dels quintacolumnistes del període, passa a exemplificar la teoria amb la narració de tot un seguit casos concrets. Tal enumeració d’exemples fan que el llibre sigui en certa manera costumista, amb el que és útil per conèixer de forma molt precisa la difícil realitat que vivien els traïdors. Ara bé, sovint els exemples es repeteixen, i no sempre els matisos són interessants. Un altre aspecte ambigu és la ingent quantitat de noms que surten, llistes que es fan pesades quan són de personatges poc rellevants o que no ens consten, però que impacten quan són de persones que coneixem.

Finalment, un altre aspecte molt destacable d’aquesta obra és el seu caràcter didàctic i la seva precisió en les dades. Els noms i cognoms, les organitzacions, les dates… Tot està exposat amb claredat, molt esquematitzat, per tal que hom pugui entendre perfectament quina fou l’actuació i quins eren els objectius de cada protagonista. Es pot dir que aquest llibre també pot ser usat com a manual de consulta si es necessita saber en un moment qui era algú, o què era aquella associació, què es proposaven, com actuaven…

En definitiva, proposo aquesta lectura per tal que conegueu una mica el món clandestí de la Catalunya que fou republicana fins que caigué derrotada. De passada, potser us sorprendreu en veure que aquell a qui tan admireu també va tenir facetes de la seva vida de les que no us en sentireu gaire orgullosos. Ara bé, si em permeteu una recomanació, preneu-vos el llibre amb calma, llegiu-ne esquetxos quan us vingui de gust, no cal consumir-lo d’una tirada, i d’aquesta manera us resultarà més amè i curiós.

Les històries dels grans personatges de la història universal tenen la capacitat de empetitir a qualsevol. Fins i tot la persona més orgullosa que us pugueu imaginar es rendiria davant la vida de Juli César, Napoleó, Da Vinci o Einstein. La virtut d’aquests personatges meravellen a qualsevol perquè combinen una capacitat imaginativa molt per sobre de la resta d’éssers humans amb la necessitat de dur a terme tot allò que es proposen. Simón Bolívar és un d’aquests personatges, i el relat de Gabriel García Márquez a El General y su laberinto és una gran oportunitat per conèixer les darreres reflexions d’un militar que va somiar amb una utopia, que la va dur a terme i que, finalment, la utopia se li va girar en la seva contra.

Márquez comença el seu relat amb la enèsima dimissió de Bolívar a Santa Fe de Bogotà. El poble se li havia girat en contra, però el més perillós era que l’oposició política ja havia atemptat contra ell vàries vegades en els darrers mesos. En un ambient enrarit i amb el seu somni d’una Amèrica Llatina unida ja desdibuixat, Bolívar es rendeix davant de la història i marxa de la ciutat cap a un destí el qual només ell sap quin és. El camí el durà a terme amb els seu homes de confiança, els qui durant més de vint anys han estat al seu costat tant a les batalles com a les celebracions i que volen acompanyar al General fins al nínxol.

El greu estat de salut del Libertador, com encara se’l coneix, manté a tota la societat llatinoamericana en estat de perplexitat. Bolívar mai va gaudir d’un gran estat de forma, era un home petit i malaltís, però en aquesta volta són molts els que opinen que la seva bronquitis crònica és ja definitiva, fins i tot ell mateix ho creu. Però l’aureola del Libertador és massa gran, i els rumors circulen d’una punta del continent a altra, i més d’un posaria la mà al foc per assegurar que en qualsevol moment tornaria a Bogotà per fer un nou cop d’estat. Fins i tot els seus escuders ho pensaven, i és que l’ambigüitat i les sortides en fals van ser les tècniques utilitzades per Bolívar per enganyar els seus adversaris politics i militars, l’estratègia que el va fer gran.

A cada ciutat que visitava era rebut amb els honors que li pertocaven i els records dels temps passats anaven abduint tota la seva comitiva. Totes les victòries, totes les ferides, totes les disputes, tots els amics perduts, tots els amors abandonats floreixen al racó menys sospitat del país. Com no podia ser d’una altra forma, Gabriel García Márquez destrossa la cronologia lineal per entrelligar flaixbacks i flaixforwards de la manera que només ell ho sap fer i les gestes heroiques es tenyeixen d’una nostàlgia que serveix per teixir la història d’un continent. La literatura es mescla amb la realitat per crear un mosaic multicolor en el qual el gris del present es contraposa amb la vivesa dels colors del passat.

I és que més enllà de conèixer la vida i l’obra, molts cops idealitzada, d’un dels personatges cabdals de la història moderna, El General y su laberinto ens permet endinsar-nos en un nou relat d’un dels millors escriptors en llengua castellana que ens ha ofert el darrer segle. La riquesa de vocabulari, la simplicitat en la narració, la senzillesa sintàctica i la claredat de les idees que utilitza Gabriel García Márquez per explicar la complexitat de la Història converteixen la lectura en un acte solemne, en una admiració constant per un dels grans de la literatura universal, que empetiteix fins i tot a l’escriptor més orgullós.

Tòquio Blues és una de les novel•les més conegudes d’Haruki Murakami, un dels escriptors japonesos contemporanis amb més èxit a occident i que és l’autor d’altres llibres com Kafka en la orilla o Sputnik, mi amor.

El llibre ens explica la vida d’un jove japonès, Toru Watanabe, durant un dels períodes més importants en la vida d’una persona, l’etapa en que es passa de l’adolescència a la maduresa. La història és tot un conjunt de relacions vitals entre el Toru i els altres personatges, que el fan evolucionar, canviant la seva personalitat, a mesura que va descobrint coses a través d’ells.

En Toru és un noi tímid, senzill, que venint de la petita població en la què s’ha criat arriba a la gran ciutat per començar els seus estudis universitaris. Però el què en realitat comença és el viatge que el portarà a descobrir-se a ell mateix, i ho fa amb les experiències que anirà vivint acompanyat de diferents personatges. Cada un diferent dels altres, simbolitzant diferents moments que es van marxant al llarg de la novel•la. Els únics elements que acompanyen permanentment a en Toru al són el sexe i l’amor. El sexe com a eina imprescindible per a la maduració de qualsevol persona. I l’amor perquè és el que l’impulsa durant tot el llibre i marca la seva existència.

Hi ha tres noies que es relacionen de manera profunda amb en Toru. Cada una d’elles és la personificació d’una etapa o d’un sentiment. La Naoko és el primer gran amor. És la innocència, l’adolescència, el descobrir coses. Però també és la impossibilitat de ser feliç, l’existència mel•lancòlica en la que no es poden superar els fantasmes del passat. La Midori és tot el contrari. Ella és la vitalitat, les ganes de viure i de ser feliç, de fet, és la que li descobreix a en Toru que això és possible. I per últim està la Reiko. Ella és la maduresa, la saviesa que només donen els anys i els disgustos. Aquestes tres noies són les que l’acompanyen en aquest viatge i les que l’ajudaran a descobrir aspectes i sensacions totalment desconegudes pel noi que va marxar del poble per anar a la gran cuitat.

La novel•la és molt rica en descripcions tan de persones com d’espais i d’ambients. Permet conèixer una mica més una cultura tan desconeguda per la majoria de nosaltres com és la japonesa. Podem descobrir una ciutat impressionant com és Tòquio, plena de vida i en la que es barregen milions de persones de tot tipus. L’autor sap transportar-nos molt bé a aquests ambients, com també als sentiments d’en Toru.

És un llibre que parla de l’auto-descobriment personal i de la recerca de la felicitat, en un etapa difícil que tots, més tard o més d’hora, acabarem passant.

F. S. Fitzgerald, uno de los grandes escritores norteamericanos del siglo XX junto a Hemingway y Faulkner, dibuja en esta novela un fabuloso retrato de las clases altas estadounidenses de los años 20: una sociedad que en apariencia era alegre, festiva y adinerada, pero que en realidad destilaba la misma miseria, envidia e hipocresía que cualquier otra.

Jay Gatsby es un enigmático multimillonario que parece haber salido de la nada: no tiene ningún tipo de lazo con la sociedad que le rodea, simplemente apareció un día por una lujosa zona residencial de Long Island y compró una mansión.. Es un self-made man (en terminología anglosajona) de esos que tanto gustan a los norteamericanos, con la salvedad de que no presume de su pericia en los negocios y que nadie sabe cómo ha logrado amasar su enorme fortuna.

Esta opacidad es interpretada desde buen principio como una señal inequívoca de que esconde un oscuro secreto y empiezan a circular todo tipo de rumores, por lo general negativos, sobre su pasado.

De carácter sociable, Gatsby gusta de organizar grandes fiestas a las que asiste lo más distinguido de Nueva York y Long Island. Eso sí, todos le tratan con exquisita educación y aparente admiración, y por supuesto ninguno se atreve a mencionarle esas intrigantes historias que recorren el vecindario. Como en la fábula esopiana del zorro y el cuervo, toda adulación es poca con tal de conseguir aquello que desean, en este caso disfrutar de los copiosos banquetes que ofrece Mr. Gatsby.

Lo que no saben es que el oscuro secreto de Mr. Gatsby no tiene que ver con su dinero, si no con un viejo amor: Daisy, que ahora está casada con Tom Buchanan, un respetado millonario con el que tiene una hija. Evidentemente Gatsby pasa por alto el detalle e intenta por todos los medios reconquistar su corazón.

El narrador de la historia, Nick Carraway, es un joven y talentoso banquero de Wall Street, primo de Daisy, que se ha mudado a un bungalow justo al lado de la mansión de Gatsby. Siendo vecinos, es sólo cuestión de tiempo que Nick se vaya incorporando a su círculo cercano de amistades, por lo que, poco a poco, irá descubriendo la frivolidad, la altivez y la pobreza de espíritu con que se comportan los elegantes millonarios y sus radiantes esposas (Daisy y Tom no son una excepción, claro está).

Una de las claves para entender el éxito que tuvo la novela a partir de mediados de siglo (Fitzgerald ya estaba muerto por aquel entonces), es la envidiable capacidad del autor para plasmar a la perfección el ocaso de un mundo en decadencia, idealizado en exceso y que sería definitivamente destruido tras el Crack del 29 y la Segunda Guerra Mundial. En el fondo también era un reflejo de su propia vida, llena de desgracia y tormento a pesar del reconocimiento de que gozaban sus obras.

Al final del libro (y con esto no desvelo nada imprescindible) la muerte de Gatsby sirve para desenmascarar definitivamente a sus falsos amigos, esos que acudían sin falta a todas sus celebraciones con la excepción de ese día, el de su entierro; posiblemente el único de todo el año en el que tenían una cita ineludible en la ciudad. Igual que le ocurre a Timón de Atenas, las amistades le duraron mientras tuvo algo que ofrecerles, pero cuando su suerte cambió, todos se olvidaron de él.

El 2007 va caure a les meves mans la història de Palden Gyatso, un monjo tibetà que dedicà bona part de la seva vida a combatre l’ocupació xinesa al país de les neus. No es tracta d’un Best Seller, ni d’un llibre conegut als reduïts cercles historiogràfics, però la temàtica del número que estrenem aquesta quinzena i amb la tensió política dels Jocs Olímpics d’aquest passat estiu encara a la retina, m’han fet pensar en aquest llibre que vaig conèixer en una assignatura de la carrera d’Història.

El llibre Roig de Mao recorda que “allà on hi hagi opressió, hi haurà resistència” i aquesta fou la cita que Palden Gyatso repetí l’any 1992 davant dels comissaris xinesos que l’entrevistaren en el final de la seva llarga condemna. Aquí començava una vida a l’exili, al costat del Dalai Lama i reivindicant la llibertat del seu poble.

Tanmateix, la grandesa de la història de Palden s’havia començat a escriure molt abans. Fill d’una familia noble tibetana, els auguris el designaren com a una possible encarnació d’un lama molt important del monestir de Drag Riwoche. Si bé l’augur no resultà del tot cert, sí que li va pronosticar una vida molt profitosa.

Als deu anys d’edat, començà la seva vida religiosa i des de la distància que li atorgaven aquelles escarpades muntanyes, ell i la resta del poble tibetà observava l’esdevenir de la potència veïna, la Xina. L’ascens al poder de Mao Zedong i la proclamació de la República Popular Xinesa fou vista des de la distància, sense gaire importància.

No obstant, la progressiva penetració xinesa al país de les neus va fer esclatar les primeres protestes tibetanes. La fugida del Dalai Lama i la conseqüent revolta de Lhasa (1959) donaren el tret de sortida a la repressió xinesa. Palden no va participar activament en la revolta, encara que es trobava present a la zona. Des del Monestir en el que es trobava, les notícies que arribaven de la capital eren escasses però prou inquietants. Es parlava de persecució, tortures i mort. Corria l’any 1960 quan les tropes d’alliberament xineses arribaren a la província on es trobava en Palden. Fou detingut, iniciant així, un calvari de gairebé trenta-dos anys.

El relat de Palden Gyatso no només narra la vida d’un home. En la seva biografia, Palden deixa constància de la tradició i la cultura tibetanes. Narra els diferents episodis transcendentals de la història contemporània de la Xina, des de l’ascens al poder de Mao Zedong, l’ocupació militar del Tibet, la Revolució Cultural, la mort del Dictador i la disputa dels diferents clans xinesos per assolir el poder de la República.

Així mateix, Palden Gyatso és un testimoni ferm de les atrocitats que ha comès un govern que es definí davant del gran públic com a un defensor dels oprimits i que a la llarga es convertí en un autèntic opressor. Trenta-dos anys de repressió, de tortures i de vexacions narrades des d’una posició que no clama venjança, sinó justícia. Trenta-dos anys de condemna que el convertiren en un símbol de la resistència. Un monjo que, com molts altres, fou perseguit pel simple fet de pertànyer a una cultura diferent, amb una moral i tradicions diferents.

Varen haver de passar trenta-dos anys perquè Palden, encara en llibertat vigilada, fugís del seu propi país per a poder gaudir d’una curta però desitjada llibertat. Una llibertat que no serà complerta fins que el seu poble pugui ser l’amo del seu propi destí.

Sense cap mena de dubte, es tracta d’una història àmpliament recomanable a tots aquells que miraven amb una certa perplexitat i sense entendre les protestes que es dugueren a terme durant els Jocs de Pequín.

Any 1984. Els totalitarismes s’han apoderat del món. No hi ha lloc per a l’expressió, cap racó per a la intimitat, la censura i la repressió són els llenguatges d’un govern que basa la seva preponderància en la por. Així podria haver estat el món un any abans de que jo nasqués.

En aquesta obra Orwell fa una recreació de com serà la seva societat cinquanta anys més tard. Resulta molt interessant tot el que aquest britànic d’origen indi va imaginar en la dècada dels trenta, època en que els feixismes començaven la seva vertiginosa ascensió al poder. L’autor parteix de l’assentament de dictadures en les societats europees de l’època, per esbossar la seva presumible evolució, que es capta a través dels ulls d’un protagonista rebel i romàntic com ben pocs en queden.

El que resulta més curiós de la visió orweliana de la societat futura són els alarmants paral·lelismes amb la societat real del present. Malgrat que es presenta un món radicalment autoritari, elitista i extremadament manipulable, les coincidències amb el funcionament de la política actual són, a grans trets, evidents.

El concepte clau al voltant del qual tot l’entramat estatal funciona, garantint-li uns resultats plenament exitosos, és el terror. El temor a l’enemic, tan interior com exterior, permet als governants fer i desfer amb total impunitat, ja que la por provoca en les insignificants persones una fe cega en qui s’erigeix com a salvador i protector de tots. A més, la submissió del poble queda garantida des del moment en que qualsevol es pot convertir en enemic de la nit al dia: en una estat que mira amb lupa cada moviment dels seus habitants, una frase mal interpretada és suficient.

Tant és qui sigui l’enemic, què faci o què digui, l’important és la demagògia que se’n faci i la demostració, mitjançant càstigs exemplars, que les actituds contràries a la suposada voluntat general no seran tolerades. Només cal pronunciar uns quants discursos contundents, expressant que aquest enemic pretén acabar amb el sobrevalorat benestar existent, i les masses bolcaran tota la seva frustració i ràbia en la direcció adequada. Avui dia, aquest mecanisme de manipulació, sempre decisivament recolzat pels mitjans de comunicació, el podem trobar en grans esdeveniments com la guerra d’Iraq contra Saddam Hussein, en d’altres de més petits com la criminalització del PP sobre els catalans, i fins i tot en successos a nivell local com els desallotjaments de cases ocupes.

També resulta molt paradigmàtica la manipulació informativa, element indispensable en la societat orweliana, i no menys en la nostra. No sabem fins a quin punt l’autor podia imaginar el poder que assolirien els mitjans de comunicació, però en la seva obra Orwell basa la continuïtat del sistema en el poder militar i policial d’una banda, però sense oblidar el control de la informació. Orwell ja mostra fins a quin punt la realitat que coneixem és simplement la que els mitjans de comunicació ens expliquen, res que aquests no vulguin que sabem ens arribarà, i donarem importància a tot allò que se’ns repeteixi de manera continuada. En l’obra, el govern gasta molts recursos en preservar secrets, reconstruir el passat i llençar missatges pertinents a les masses, per tal que aquestes siguin conduïdes cap a on és recomanable. En el nostre món hi ha pràctiques que són inviables, però un pensa que ens sorprendríem en veure l’esforç que fan els polítics per tenir sota control els mitjans de comunicació.

En definitiva, 1984 és una obra altament recomanable, ja que ajuda a entendre amb quina facilitat podem ser enganyats, i fins a quin punt cadascuna de les passes que fem a diari poden estar controlades, a més de pertinentment censurades i reprimides si és necessari. En llegir aquesta novel·la, podem veure la nostra societat reflectida en un mirall, un mirall de fira dels que deformen la imatge fent-la més lletja, però en el qual ens hi reconeixem perfectament.