La Propina

Kate Winslet es mostra sublim a Revolutionary Road

“Lo mejor de ti es que eres un hombre”, sentencia una tristament enamorada Kate Winslet en una de les primeres escenes de ‘Revolutionary Road’, una de les estrenes més sonades de la cartellera d’aquest passat cap de setmana. La pel·lícula, i aquesta frase ens serveix d’exemple evident, plasma a la perfecció la misèria del somni americà, aquell the american way of life que tants cops l’era postmaterialista ha portat a la gran pantalla.

Per sort, Sam Mendes (director) pot comptar amb un repartiment de luxe per rodar una pel·lícula que tan per guió com per realització no es mereix més que ser titllada de mediocre. Kate Winslet, nominada en aquest 2009 als Oscar per ‘The readers’ i als Globus d’Or per ‘Revolutionary road’ es mostra sublim interpretant un paper que arriba a tal grau de tòpic que és precisament aquí on rau la seva dificultat: fer oblidar a l’espectador que el que té al davant és un clitxé, una obra ja vista. La màscara en la qual amaga la seva frustració és tan explícita com creïble, i tot revestit amb la seva peculiar elegància que els vestits d’època procuren ressaltar.

Un matrimoni amb dos fills exemplar, amb una caseta amb jardí, tot idíl·lic. Menys per ella i per Michael Shannon, que en el paper de John Givings, interpreta  a un eminent estudiós internat al psiquiàtric. Shannon és, junt amb Winslet, l’únic capaç de desmarcar-se de l’ideal que planteja la societat americana dels cinquanta, però amb la virtut d’adornar-ho amb un sarcasme i un cinisme que trenca el ritme de la pel·lícula i fa aixecar autèntiques rialles entre el públic. Leonardo Di Caprio completa una excel·lent tria d’actors que serveix de pedaç a les mancances d’innovació d’aquest film.

Però si d’alguna cosa és capaç aquesta pel·lícula és de transportar-nos de forma brillant a una societat buida, sense ideologia i que funcionava per inèrcia. La dona a casa i a tenir fills: a més fills, més felicitat; a més jardí, més felicitat; a més electrodomèstics, més felicitat; com més submisa fos la dona, més felicitat. I així podríem anar sumant idearis que al final van rebentar amb John Fitzgerald Kennedy, un fill d’aquesta mateixa societat que amb un discurs agressiu i unes polítiques arriscades va aconseguir omplir el buit de tota aquesta trista gent fins al punt de trobar-se jutjat per la seva pròpia criatura: el moviment hippie, el post materialisme.

Els paral·lelismes amb l’actualitat provoquen calfreds. Però la veritat, no pel futur, sinó pel present. La injecció d’il·lusió que ha provocat Obama, comparable al fenomen JFK, només s’explica per la necessitat del poble americà (i també mundial, no ens enganyem) de creure en què el sistema es pot canviar, que hi ha algú capaç de dir prou a una inèrcia que no se sap ja on va començar malgrat que tothom la va recolzar en un inici. Aquesta societat de capitalisme ultradesenvolupat dels anys cinquanta que ens mostra Mendes guarda masses similituds amb la nostra. Esperem que les pel·lícules del 2100, ambientades en la nostra època, la era preobama, siguin igual de tristes, buides i decadents com la que ensenya ‘Revolutionary Road’, el que haurà significat que tota la parafernàlia d’aquests dies haurà servit d’alguna cosa.

El conflicte entre Palestina i Israel es pot analitzar de moltes maneres. Des del prisma palestí, els sionistes són uns colonitzadors sense escrúpols que els estan prenent tot el que tenen. Des de la perspectiva jueva, els palestins són uns fanàtics musulmans que es neguen a conviure en una terra que els pertany. El món veu la situació al Pròxim Orient com un drama en el que tant els musulmans com els judeocristians hi tenen part de responsabilitat. Invasions, matances, estadístiques, atacs terroristes, condicions infrahumanes, bombardejos, atacs suïcida, mesquites plenes de fanàtics, míssils contra civils… Tot plegat és part de la informació que diàriament ens arriba a través dels mitjans de comunicació. Llegim dades, veiem imatges, escoltem cròniques, declaracions… I mai acabem de comprendre perquè estan com estan. Quina necessitat tenen de fer-se tant de mal els uns als altres?

Un anàlisi històric ajuda a contextualitzar, però no és suficient. Els condicionaments històrics no expliquen les matances setmanals ni les invasions perpètues, sinó, per exemple, els escocesos declararien la guerra a Anglaterra. Tampoc la influència de les religions ho explica, ja que la fe et pot conduir a fer moltes coses, però només en comptats casos de fanatisme extrem a matar i morir. Opino que el necessari per entendre amb precisió els motius d’aquest conflicte endèmic és fer-ne un anàlisi humà. Potser si ens poguéssim posar en la pell d’un palestí durant un temps entendríem la seva actitud, i fins i tot la justificaríem. Sens dubte és més difícil que ens passés el mateix si fos el cos d’un israelià el que ocupéssim. Però el que tinc clar és que la comprensió de les causes d’un problema és una eina bàsica per a assolir la resolució del mateix.

És per tot això que us recomano que pareu l’atenció en aquesta obra cinematogràfica: Paradise Now. Premiada en nombrosos certàmens de cinema, entre ells el Festival de Berlín, aquesta cinta mostra la vida d’uns musulmans suïcides: els seus sentiments, els seus antecedents familiars, el poble on viuen, les influències que reben, la situació socioeconòmica que pateixen… Tots aquests elements són decisius en el moment en que un palestí es fica un cinturó de dinamita. Per fi un film els mostra. Transporta a l’espectador a un context horrible i real, i des d’allà tot es veu més clar, fins al punt que es percep el destí dels “terroristes” protagonistes com a inevitable.

La por, la vergonya, la desesperació, l’avorriment, la impotència, la convicció, la fe, la manipulació, la venjança, l’amor… Els sentiments de qui es vol immolar no són diferents dels de la resta dels humans, però en el seu cas resulten claus alhora de contribuir, o no, a l’engrandiment del conflicte. La pel·lícula ens els ensenya, sense demagògia ni exageració, és la representació del drama de la vida real. Són persones comuns, però sotmeses a uns condicionants que els condueixen a un fatal destí gairebé sense voler-ho.

Mai es pot conèixer de veritat una situació sinó la vius en primera persona. Viatjar a la franja de Gaza en l’actualitat no és aconsellable, malgrat que a molts ens agradaria tenir la possibilitat d’arribar al fons de la qüestió: perquè s’odien tant? Doncs bé, aquesta cinta almenys ens apropa a aquella realitat. Es pot dir que gairebé ens permet interrogar a  aquells que estan disposats a morir per Palestina.

Recomano el següent exercici: veieu la pel·lícula, conegueu els protagonistes, i llavors, pregunteu-vos què faríeu vosaltres?

Títol: Paradise Now

Director: Hany Abu-Assad

Any: 2005

Durada: 90 minuts

Les Festes de Nadal desperten nombroses imatges que es repeteixen any rere any. Els anuncis de joguines, les colònies, Freixenet, els turrons… Però si ens hem de quedar amb una imatge que transmeti il·lusió i que s’hagi convertit en el gran esdeveniment mediàtic de les festes, aquest és el sorteig de la Loteria de Nadal.

Rialles, plors, emocions o eufòria són algunes de les sensacions que pot provocar tenir la butlleta guanyadora. No sabem quina va ser la darrera sensació que Ned Devine va tenir després que el sorteig de la Loteria caigués al tranquil poble irlandès de Tullymore. Morir d’alegria deu ser quelcom més que sensacional, a la vegada que frustrant. La grandesa d’encertar el número de la Loteria és trencar amb la monotonia que ens encasella dins de la societat. La darrera setmana està plena d’imatges que els mitjans de comunicació han mostrat d’arreu del país. Televisions, mitjans escrits i ràdios se n’han fet ressò i moltes han sigut les frases que han passat a la història. Des d’un “nos vamos a putas” a un “me voy a tunear las llantas del coche que lo vas a flipar”. Tot plegat, una nova injecció de capital per a les entitats financeres camuflades rere una butlleta guanyadora.

És precisament el sorteig de la loteria el desencadenant d’una còmica història que es situa en un tranquil poble rural d’Irlanda. Un poble amb una vida molt monòtona, i on la televisió i la taverna semblen ser els únics elements discordants de la pacífica vila. La tranquil•litat al poble es veu trencada quan, un bon vespre, la loteria sorprèn a propis i estranys tocant a un dels vilatans. Però Ned Devine, assegut a la seva butaca, davant el televisor, amb la butlleta a la mà i un somriure a la boca mor. Ara, els esforços dels seus veïns i amics estaran destinats a cobrar aquella butlleta i fer creure al funcionari de la loteria que l’afortunat encara és viu. Jackie O’Shea interpretat per Ian Bannen, i el seu inseparable amic, Michael (David Kelly), seran els protagonistes de la farsa i els que convenceran al poble perquè hi participi i, d’aquesta manera, cobrar els diners. Amb els diners, els somnis de joves i grans abandonen l’espai oníric per a convertir-se en realitats palpables. Ja res restarà igual en el tranquil poble irlandès de Tullymore. Una divertida comèdia que ajuda entendre que els diners no fan la felicitat, però que, fins que el sistema no canviï, representaran una molt més que inqüestionable ajuda a la felicitat.

Títol original: Waking Ned Devine (Despertando a Ned)

Any: 1998

Director: Kirk Jones

Localització: Irlanda

Donar lliçons a aquestes alçades de la crisi econòmica té poc mèrit. La opulència i el capitalisme desfermat ens ha porta a un recessió que perdurarà als llibre d’història durant molts anys. Però Hans Weingartner ja ens avisava a Los edukadores , pel·lícula estrenada el 2004, dels camins incerts que estava prenent la nostra societat. Jan, Jule i Peter son tres joves que busquen omplir de remordiments les consciències de les persones més riques de Berlín. La forma triada per dur a terme el seu objectiu consisteix en entrar a les cases més pomposes de la ciutat en moments que en els quals els propietaris no hi són i, sense robar-hi res, canviar de lloc tots els mobles que allí s’hi troben. D’aquesta manera els propietaris, quan arriben, enlloc de trobar-se davant del robatori de les seves pertinences, es troben una casa l’estètica de la qual ha canviat per complet i un missatge moralitzant firmat per ‘los edukadores’.

Però un error de càlcul obliga als tres joves a fugir a la muntanya, on els protagonistes s’enfrontaran amb la seva pròpia consciència. Lluny de la ciutat, el ritme de la pel•lícula es fa més lent i els joves deixen d’alterar les consciències dels demés per centrar-se amb les seves. Les idees sobre l’amistat, l’amor i la lluita que tenien abans de la fugida s’alteren en la immensitat de la natura. Dormen en una cabana abandonada al mig del no res els serveix i els silencis es fan més llargs, les mirades més expressives i les frases molt més meditades. Els diàlegs, no mancats de raó, tenen la impulsivitat i la força inconscient que la joventut fa envejar als qui ja l’han perdut. Però els tres joves es troben, precisament, en un punt d’inflexió que els pot portar a abandonar la seva causa, a reconvertir-se cadascun d’ells en una nova persona, en caure al costat fosc contra el que lluitaven.

Los edukadores és una bona oportunitat pes gaudir de la nova onada de cine alemany, crític amb el present i amb el passat, reivindicacions d’un cinema europeu que torna a situar el l’autor com l’alternativa principal al capital de Hollywood. La mirada de Hans Weingartner, director, productor i guionista, és present durant tota la pel·lícula, especialment després de la fugida, on l’acció i passa a un segon terme, es trenca el ritme, i el simbolisme envaeix la pel·lícula.

El protagonisme del Weingartner només pot ser robat per les excel·lents actuacions dels quatre actors que prenen part a la pel·lícula. Menció especial es mereix la participació de Daniel Brühl en el paper de Jan, ja que el jove catalano-alemany no només torna a demostrar la seva talla com actor, sinó que deixa clar que ha arribat al cinema per interpretar papers de gran càrrega ideològica. Good bye Lenin! o Salvador són altres de les pel·lícules interpretades pel jove actor. No ens hem d’estranyar que a Brühl li floreixin el sentiment de classe, ja que en aquest darrer 2008 ha participat en vuit pel·lícules diferents. La seva actuació a Los edukoders li va valer el Premi a Millor Actor segons la crítica en els Premis de la Acadèmia de Cine Europeo i en els Premis de Cine Alemany.

Però més enllà dels premis a títol individual, aquesta pel·lícula permet al ciutadà crític, a l’animal polític antimilitant, durant poc més de dues hores, refrescar totes les contradiccions de la lluita de classes i el món globalitzat. Weingartner ens dibuixa la sortida atomitzada de la societat un cop s’ha trobat mancada de referents en aquest inici de mil·lenni. Lluny d’incitar a violar llars, la pel·lícula és una gran oportunitat per retrobar-se amb la base ideològica de cadascun de nosaltres, amb aquella frescor que la societat del consumisme i la opulència poden haver enterrat sota una fortificació de propietats.

Película: Los edukadores

Títol Original: Die Fetten Fare sind Vorbei

Guionista, director i productor: Hans Weingartner

Reparto: Daniel Bruhl, Julia Jentsch, Stipe Erceg, Burghart Klaussner

Año: 2004

Michael Moore examinant el fusell adquirit en un banc

“No tinc gaire esperança en els Estats Units, m’agradaria ser més optimista. Aquesta pel•lícula hauria de ser una advertència per als britànics, vosaltres només heu començat a fer el mateix que nosaltres, encara podeu tenir esperança. Si seguiu així acabareu igual. Seguiu eliminant serveis socials, seguiu fent que una dona hagi de recórrer 130 km diaris per obtenir beneficis socials, feu que les vides dels menys afavorits siguin més miserables, que segueixi la violència contra els pobres patrocinada per l’estat… I tindreu una societat més violenta, més crim, més por, més inseguretat… És el resultat de 20 anys de Margaret Tatcher i de la versió més suau de Tony Blair. No entenc com us podeu fer tan de mal a vosaltres mateixos. Teníeu una ètica britànica! Una ètica que us feia estar a tots en el mateix vaixell: si un pateix, patim tots. Si algú necessita un metge, doncs se li dóna. És aquest un concepte estrany per nosaltres. També creieu que si algú perd la feina se la d’ajudar, i doneu molta importància a l’educació. Encara no sabeu què és que el vostre president bombardegi un país que no és capaç de localitzar en un mapa. Ho teníeu tot, tot estava bé. Però vau començar a retallar serveis socials, a maltractar els vostres pobres… Perquè us foteu a vosaltres mateixos? Perquè en els últims vint anys us heu anat semblant més i més a nosaltres?“

Aquesta fou la resposta a la pregunta “a qui va dirigida la pel•lícula?” que el creador del premiat documental, el mestre Michael Moore, va donar als mitjans de comunicació britànics durant la presentació a Londres de la seva pel•lícula. En aquesta llarga resposta, Moore dóna les claus de la seva obra i expressa quin és el seu objectiu.

En la mateixa entrevista, l’autor explica que a la majoria de persones els incomoda, i fins i tot enfada, que es tractin amb humor temes delicats que els afecten. Sens dubte no és el seu cas. Aquest film és un retrat patètic de la societat nord-americana, que evidencia els hàbits i les ideologies més ridícules i incoherents que posseeixen una gran part dels habitants del país més poderós del món. Pocs autors, o cap, han estat capaços de fer un exercici tan gran d’autocrítica, de compartir-lo amb tanta gent i, a més, de fer-lo en clau d’humor.

Veient la cinta, un es troba de cop i volta que s’està rient de situacions dramàtiques, situacions que minuts més tard, vistes des d’una altra perspectiva, poden fer-te plorar. A partir d’una sèrie d’entrevistes a personatges corrents, tan llunàtics com representatius de la cultura autòctona, Moore mostra la cara més fosca de l’essència nord-americana. També ens entendreix amb les opinions d’estadounidencs que han estat víctimes de la seva pròpia cultura i societat. A més, en el film hi trobem intervencions magistrals de personatges famosos com Marilyn Manson o el creador de “South Park”, icones sovint maltractades pels mitjans de comunicació de l’estat que des de la lògica fan aportacions que inviten a la reflexió. D’altres icones, com Charlton Geston, provoquen exactament l’efecte contrari. I tot plegat amenitzat amb exemples pràctics, com l’obtenció d’un rifle obrint un compte corrent en un banc, i amb un seguit de dades estadístiques que quantifiquen el dany que els americans fan al món.

És, en definitiva, un documental que dóna veu a tothom, que ridiculitza sense manipular, simplement mostrant objectivament la naturalesa de les coses, deixant que cadascú s’expressi lliurement i amb confiança.

Aquesta pel•lícula va presentar-se el 2002, any en que els EE.UU encara estaven profundament marcats per la tragèdia del World Trade Center. En aquell any, la desesperança de l’autor es va accentuar, ja que aquell drama d’alguna manera va donar la raó al fanatisme nord-americà. Però ara estem vivint un moment en que el canvi el creiem possible, gràcies a la filosofia del “yes, we can”. És ara, doncs, el moment de visualitzar quins són els errors que s’han de deixar de cometre, d’analitzar quines són les actituds que estant conduint a tots els països de la comunitat internacional a un espiral de violència sense fi, tan a nivell intern com extern. Per a aquesta finalitat, aquesta obra és de gran utilitat. Són 115 minuts de diversió que mostren el camí del canvi, o el que és el mateix, el de l’error comès.

Moore afirmava que havia perdut l’esperança en el canvi. No sé que pensarà ara. Però ell sap millor que ningú que sí és possible, perquè reconeix que no està sol i que no són tan dolents.

“No represento a una minoria. La gran majoria de nord-americans se senten com jo, estan descontents. El que passa és que la gent no ho sap, i vull que se sàpiga. El problema és que no tenim veu, no tenim forma de comunicar-nos perquè els mitjans de comunicació no són nostres. La gent ha de saber que jo no sóc un llunàtic d’esquerres. Individualment som bons, us caiem bé. Hi ha alguna cosa fascinant en la nostra senzillesa, i en la nostra capacitat d’improvisació i de mostrar-nos tal i com som… El que vull fer entendre és perquè com a col•lectiu fem tan de mal al món“.

Potser té raó. I potser ha arribat el moment que aquesta gran massa silenciada parli i demostri que la majoria de nord-americans rebutgen el que aquesta pel•lícula mostra.

Aquesta pel•lícula està escrita i dirigida per Paul Hagáis, guionista de Milion Dollar Baby, que va repetir amb la temàtica social amb un llargmetratge que va guanyar 3 Òscar, entre els que està el de millor film. En el repartiment destaquen Matt Dillon, Don Cheadle, Sandra Bullock i Brendan Frasier.

La cinta es desenvolupa al voltant de xocs racials entre diferents personatges de procedències socials molt diverses. Cada succés va alimentant els prejudicis que marquen una societat en què tothom desconfia de tothom, i en què sembla impossible l’entesa entre les diferents classes socials i cultures que hi poden conviure. Al final però, els protagonistes poden vèncer els seus prejudicis i es queda oberta una porta per a l’esperança.

En el marc d’una immensa ciutat, com és el cas de Los Angeles, que ha viscut les tensions racials més greus de la història recent dels Estats Units, la cinta desprèn una constant tensió entre blancs i negres, sense donar-li tanta importància a la classe social a la que pertanyen, i la desconfiança i els prejudicis s’acaben traduint en xocs que solen implicar una dosi de violència i que mostren el costat més fosc de la naturalesa humana.

En la societat globalitzada d’avui dia, sobretot en les grans ciutats, conviuen persones d’orígens molt diferents. És normal que en una convivència de tantes cultures al principi hi hagi algun xoc o malentès. Però és fruït dels prejudicis d’uns i d’altres i de la por que provoquen aquests prejudicis. En la pel•lícula es veu com quasi tots els personatges són autors i víctimes a la vegada d’alguna mena d’atac, sigui violent o no, relacionat amb la raça. Al final, una vegada superades les pors inicials, tots som persones i podem conviure de forma civilitzada si deixem de banda la por i la irracionalitat.

La pel•lícula serveix per a conèixer millor la realitat d’una societat tan complexa i diversa com és la nord-americana. Fa poc ha saltat la notícia de la detenció de dos joves neonazis que conspiraven per matar al presidenciable Barack Obama. En la llarga història d’aquesta nació han estat molts els líders assassinats. El que representa Obama és la superació definitiva de l’exclusió social de les persones de raça negra. Sembla que la societat americana ja està preparada per enterrar tots els seus prejudicis que fan tants i tants anys que l’envolten. I aquest és el missatge que també ens envia la pel•lícula. Ha arribat el moment d’acabar amb el racisme i amb la por que el provoca. Al segle XXI no hi ha cabuda per aquesta mena de conflictes. El camí serà dur, però yes, we can. I amb aquest tros de pel•lícula el viatge se’ns farà més curt.

La figura del “Che” Guevara s’ha convertit amb els anys en un referent per a molts joves de diferents generacions. La seva imatge, convertida en símbol per a molts, és visible en diferents espais de la nostra vida quotidiana. És tot el mite que envolta la seva figura el que l’ha portat a la gran pantalla. Darrerament, els cinemes de casa nostra ens presenten el film de Che, el argentino, el qual repassa la implicació del jove argentí en la Revolució cubana. Però aquest text no pretén analitzar la darrera novetat cinematogràfica, sinó Diarios de motocicleta, de Walter Salles. El film que ens presenta el cineasta brasiler està basat en les notes de viatge que redactaren els dos joves protagonistes aquell any de 1952.

Diarios de motocicleta narra el viatge que varen emprendre Ernesto Guevara, un estudiant de medicina, i Alberto Granado, amic íntim del primer i bioquímic de professió per Amèrica Llatina damunt d’una antiga motocicleta Norton de 500cc de l’any 1939. Un viatge que els havia de dur de Buenos Aires a Veneçuela, passant per la serralada andina, del Machu Pichu a l’Amazona. Poc es deurien imaginar els dos joves argentins el que allí es trobarien.

Fills de classe alta, Ernesto Guevara i Alberto Granado conegueren l’Amèrica Llatina més maltractada i oblidada. Damunt de la ‘Poderosa’ varen conèixer de primera mà la misèria dels obrers explotats, famílies nòmades en busca de feina, colònies de leprosos o les dificultats per a tirar endavant de les poblacions indígenes. Un viatge dur que va forjar el caràcter i el pensament de qui es convertiria en el guerriller més conegut del segle XX.

El film mostra el “Che” més humà. Un Ernesto juvenil, amb inquietuds però amb les mateixes necessitats de qualsevol jove de la seva edat en aquella època. Tanmateix, el film és interessant perquè desglossa, poc a poc, el pensament del jove argentí. Un pensament i una ideologia que es va formant a mesura que es van acumulant les experiències. De la mateixa manera, Walter Salles fa un retrat de l’Amèrica Llatina més oblidada, aquella que va conèixer el “Che”. Dificultats per accedir a una feina digne, per aconseguir aliments o la greu marginació que patien i que encara pateixen algunes comunitats i col•lectius.

Un bon film, per a descobrir els orígens del “Che”, que si bé ja comptava amb una formació política prèvia, fou en aquell viatge iniciàtic en que es va despertar el mite revolucionari. En les seves notes, Ernesto “Che” Guevara va escriure; “deja que el mundo te cambie, y tú podrás cambiar el mundo“. Fins a la victòria, sempre!

Divertida historia de cuatro jóvenes amigos que ven en una partida de póker con un reputado mafioso la manera perfecta de acabar con una vida llena de miseria y trapicheos. Como no podía ser de otra forma la partida se tuerce en el peor momento y Tom (Jason Flemyng), Soap (Dexter Fletcher), Eddy (Nick Moran) y Bacon (Jason Statham) deben conseguir 500.000 libras antes de una semana para pagar su deuda de juego.

Salvando las evidentes diferencias, el desencadenante de la acción principal tiene muchas similitudes con Fargo, de los hermanos Coen: un plan a priori sencillo es llevado a cabo por unos aficionados que con su torpeza e improvisación sólo consiguen empeorar la situación. A partir de ahí la trama se complica y enloquece por momentos, alternando la narración de varias historias paralelas que se entrecruzan sin parar, interfiriendo las unas en las otras, enredándose cada vez más hasta desembocar en un final tan delirante como inesperado.

El éxito de Lock & Stock recae precisamente en la combinación de cuatro elementos que, a mi entender, son imprescindibles en una buena película: diálogos frescos y ágiles, una narración eficaz (a pesar de la dificultad de la trama), humor negro (negrísimo) y, sobre todo, unos personajes esperpénticos, faltos de moral; caricaturas de sí mismos y de una sociedad decadente donde la vida humana tiene un precio más bien bajo.

Sólo hay que ver la ocupación de los cuatro protagonistas: uno es jugador de póquer, otros dos venden mercancía robada y el cuarto es un cocinero que, si bien está limpio, no tiene mucho futuro en el mundo de la restauración. Luego tenemos, entre el resto de invitados, a unos inocentes (y estúpidos) cultivadores de marihuana, a un camello de medio pelo, unos cuantos rateros, matones varios y un jefecillo mafioso del barrio. La constante en todos ellos es la total falta de respeto que tienen hacia lo que les rodea.

Sienten que no forman parte de los circuitos habituales de la sociedad y por eso se mueven, sin mucho acierto, por otras vías que ofrece la vida (delincuencia principalmente). Sin embargo, como normalmente la estupidez y la maldad son buenas compañeras, estos nada lúcidos personajes (todos) se van hundiendo solitos en la mierda. Cada vez que intentan buscar una salida se ven en la obligación de aportar un granito de su insensatez e ignorancia para complicar un poco más la acción, de manera que progresivamente va quedando claro que no puede acabar bien.

Lock & Stock hiperboliza el estilo de vida de las capas más bajas de la sociedad, un ambiente que no suelen frecuentar los “burgueses” pero que sin duda existe y que, en parte, es consecuencia de la excluyente estratificación social en que está organizado el mundo. Un mundo diferente, con sus propias leyes, que por lo general se tiende obviar para no ver lo realmente mal que te pueden ir la cosas.

Evidentemente, y a pesar del pesimismo que rezuma esta crítica, la película debe ser vista con fines recreativos, pero nunca está de más reflexionar un poco sobre el trasfondo que tienen todas las cosas, por muy simples y vistosas que parezcan. Eso sí, al final todos reciben su merecido.

Director: Guy Ritchie

Título original: Lock, Stock and Two Smoking Barrels (Gran Bretaña, 1998).