La Propina

Querido Miguel;

A finales del mes de diciembre, en esas fechas donde irradia una creíble pero falsa felicidad por todos lados y los niños como yo esperan con ansia que llegue el día señalado para abrir esos regalos que tanto desean, usted dijo una cosa no podré olvidar fácilmente: “Hay que comprar juguetes españoles”.

Por lo que entendí, de repente ustedes, la gente más importante del país, le pedía a los Reyes Magos que satisfacieran la ilusión de los niños españoles con productos fabricados en nuestro país. Yo (que soy más espabilado que el resto de niños de mi clase) rápidamente me pregunté: ¡¿pero cómo van a comprar productos españoles si vienen de Oriente!?

Al cabo de unos días, cuando sólo faltaban 2 semanas para que vinieran a visitarme esos tres pintorescos personajes que recorren todo el mundo en una sola noche, me alarmé: ¡No había hecho la carta!

Me pasé un par de horas intentando recordar el máximo de anuncios de televisión que habían bombardeado mi cabeza durante las últimas semanas y esa misma noche terminé de redactar la carta antes de ir a dormir con una sonrisa de felicidad e impaciencia en mi rostro. Pero a medianoche resonaron en mi cabeza las palabras que había pronunciado usted unos días antes y me desperté de golpe. ¿Cuántos de los juguetes de mi lista serían españoles?

En ese momento me puse a buscar en Internet y descubrí que solamente 1 de los 57 juguetes que quería que me regalasen era español.

Y recé. Recé durante unos minutos porque los reyes siguieran mis deseos y no le hicieran caso  a usted por muy importante que fuera. Mientras rezaba recordé aliviado que era casi imposible que los Reyes pudieran conseguir juguetes españoles de ahí donde venían, así que dejé de hacerlo y volví a sumergirme en mis profundos e inocentes sueños.

Pero fui muy iluso…me habían enseñado que los Reyes podían hacer milagros y por eso eran Magos, ¡¿cómo no iban a poder conseguir juguetes de otro sitio por muy lejano que estuviera?!

Así que como se puede imaginar Sr. Miguel, sin aún entender cómo, este año los Reyes (aparte de traerme menos regalos que en años anteriores) le han hecho caso y como usted quería en las etiquetas de mis nuevos presentes pone: Made in Spain, que según creo entender significa algo como “caro de cojones”.

Al cabo de unas semanas cuando ya se me había pasado el enfado (es lo que tenemos los niños, se nos olvidan rápidamente las cosas) y cuando ya había dejado apartados en mi baúl todos esos juguetes, usted volvió a salir por televisión: “hay que comprar productos españoles” dijo esta vez.

En ese momento me puse a temblar…con eso no se juega pensé…

Sin más que decir, sólo espero que sepa lo que está haciendo, pero por si acaso me despido deseándole mucha suerte que al fin y al cabo creo que la necesitará.

Firma: uno de los tantos niños que odian a los Reyes Magos y un votante más (futuro, pero votante si más no) que se siente estafado por los políticos.

El perquè de tot plegat: Sense ànim d’ofendre a ses Majestats els Reis Mags no vull més que expressar la meva profunda preocupació per un fet que reflecteix perfectament la incongruència de les mal anomenades mesures anticrisi del ministeri d’ Indústria, Turisme i Comerç dirigit pel senyor Miguel Sebastián així com de tot el Govern espanyol.

Senyor ministre; temorosament em pregunto què proposaria si no forméssim part d’una àrea de lliure comerç, tancar les fronteres com van fer els nostres avantpassats potser?

Pura hipocresia

José Luís Rodríguez Zapatero té el que vulgarment se’n diu “una flor al cul“, i un jardí sencer també. En les dues legislatures i escaig en que ha estat president del govern ha hagut d’afrontar múltiples contrarietats, de tipologia molt variada, i sempre se n’ha sortit de manera brillant.

Podríem entendre que els seus governs estan replets de bons gestors, que s’ha sabut rodejar de la gent adequada i així solucionar tots els problemes que se li han anat presentant. Tanmateix ni el més idòlatra del president s’atreviria a afirmar quelcom així. I els més crítics diran que Rajoy, la classe política catalana, el terrorisme, Sarkozy, etc. Han contribuït molt més a l’èxit de Zapatero que el seu equip de govern, i fins i tot que ell mateix!

En l’actualitat, es podia intuir que la bona ratxa estava finalitzant. La crisi econòmica, especialment aguda en l’estat espanyol, i davant la qual el govern s’ha mostrat absolutament inoperant i ha respost sempre a les demandes populars amb evasives i mentides (com explica en Jordi Borràs en el seu article a Lapropina), semblava ser un obstacle insalvable. Tant és així que algunes enquestes començaven a situar a Zapatero per darrere del líder popular en unes hipotètiques eleccions.

Però, una vegada més, la ineptitud del PSOE governant ha quedat en segon pla gràcies a la debilitat, incapacitat i ridiculesa dels seus rivals. El PP sovint ha resultat ser més amic que enemic, sense que fos aquesta la seva intenció, lògicament. La fragilitat del seu líder Mariano Rajoy, les contradiccions constants dels líders populars actuals amb el carismàtic José Maria Aznar, les crítiques des de dins del partit (Maria San Gil, Montserrat Nebrera…), les sortides de to constants com en les afirmacions sobre el canvi climàtic, etc. Tot ha anat sumant en favor del govern socialista. L’última ajuda prestada ja és de traca i mocador: una trama d’espionatge dins del PP.

Meravellós! Un Watergate a l’espanyola! Amb la diferència que l’espionatge no prové del govern i no va dirigit a l’oposició, sinó que espies i espiats pertanyen a la mateixa plataforma política. És tan ridícul com sona. Aquesta situació desvirtua completament el significat del concepte partit polític. Queda clar que el PP no és un grup de militants amb uns trets ideològics similars, els quals debaten obertament les seves propostes per arribar a les millors solucions possibles dins del seu marc ideològic, sempre amb l’objectiu de dominar els poders públics i moldejar la societat al seu gust.

El Partit Popular més aviat sembla ser un partit polític, amb unes quotes de poder mínimes assegurades, en la que diferents personatges competeixen per ser el número u i aprofitar-se dels privilegis d’aquesta posició. És cert que la divisió entre els diferents sectors, des dels proclius a Esperanza Aguirre fins als partidaris de Rajoy, passant pels aznaristes, ja era més que evident. Però la informació apareguda recentment que afirma que Aguirre ha contractat espies professionals per investigar a polítics propers a Gallardón i Rajoy dóna una nova dimensió al problema, i deixa en molt mal lloc els protagonistes.

Pensem: si és cert que s’han utilitzat mètodes il·legals i roïns per obtenir informació provinent de companys de partit, què no faran per obtenir-ne sobre vertaders enemics? Amb aquesta hipotètica acció alguns populars han demostrat no tenir escrúpols alhora d’emprar mètodes per assolir la seva finalitat: el poder polític. Amb aquesta filosofia, si la qüestió fos mantenir-se en el poder, i gaudint dels mitjans que aquest proporciona, un té la sensació que podrien arribar a fer autèntiques barbaritats.

A més, la situació s’ha agreujat molt més arrel de les declaracions de la principal acusada. Primerament, la presidenta de la Comunitat de Madrid va respondre a la informació amb una negativa rotunda. Al dia següent, suposo que davant la impossibilitat de seguir negant la realitat, la presidenta no va desmentir els fets i va puntualitzar que els espies, que resulten ser membres dels cossos de seguretat de l’estat, actuaven per lliure. La lògica diu que un innocent sempre negarà haver comès un crim, excepte si és sotmès a tortures o si el beneficia l’acusació, i que qui nega un fet i després l’excusa és culpable.

En definitiva, el PP ens ha tornat a obsequiar amb un espectacle lamentable, i la seva imatge una vegada més s’ha deteriorat molt. Enrere ha quedat aquell partit tradicional de dretes, amb una doctrina forta i una unitat inqüestionable, valors bàsics en la consecució dels seus èxits. El PP, com els agrada dir als conservadors, està patint un procés de “balcanització”, és a dir, s’han anat fraccionant en diferents tendències i entre elles estan havent-hi hostilitats.

De tot plegat, qui en surt beneficiat és el PSOE de Zapatero, que no es veu obligat a res per seguir ocupant el Govern. Senzillament no tenen rival, ja que els opositors no són ni l’ombra del que eren i estan més centrats en barallar-se entre ells que en fer front comú contra l’adversari. En canvi, Zapatero ha elegit l’opció radicalment contrària: la de ser amic de tothom, la del “talante”. Està clar que la seva tàctica està resultant molt més encertada, ja que si les coses segueixen així només haurà de jeure i esperar que es vagin succeint les legislatures.       

El món globalitzat d’aquest nou segle necessita d’institucions internacionals que vetllin pel bon funcionament de l’economia, malgrat que el nostre sistema estigui predestinat a patir crisis cícliques.  Una d’aquestes institucions és el Fòrum Econòmic Mundial, que un cop a l’any es reuneix a Davos (Suïssa) i que any rere any va acompanyat de ‘manifestacions antiglobalitzió’. Aquest passat cap de setmana va tenir lloc la cimera d’enguany, i la manifestació s’ha saldat amb trenta detinguts i la policia suïssa llançant gasos lacrimògens.

Donat que es tractava d’una manifestació que les autoritats suïsses ja havien procurat prohibir, és normal que l’ambient estigués enrarit i que es cometessin excessos durant la manifestació. Quan es prohibeix una manifestació pacífica, el més normal és que els no pacífics hi vagin per acabar de liar la troca. Però com salta a la vista, el primer que ha llençat la pedra ha estat el govern suís, ja que no hem d’oblidar que les pedres que es llancen a la opinió pública en forma de censura tenen el mateix valor que les altres.

Perquè aquesta precaució? Quin és el motiu que motiva a un govern a desplegar tota una acció policial per resguardar un Fòrum? Doncs és evident: el convenciment que aquest Forum no agrada al ciutadà, en definitiva, que és impopular. Com ja hem dit abans, el nostre planeta necessita d’aquests tipus d’institucions però, a més, han de tenir una sèrie de característiques en la seva configuració que són vitals tant pel seu bon funcionament com per garantir la seva legitimitat.

Una característica bàsica és que la seva configuració ha de tenir certa representativitat popular. Establir mecanismes per configurar eleccions per aquest tipus d’òrgans és certament complicat, així que la presència de representants governamentals sembla la opció menys dolenta per assegurar aquesta representativitat. Però en aquest Fòrum no només hi van representats governamentals, també hi són presents membres de la Organització Mundial del Comerç (OMC) o del Fons Monetari Interbnacional (FMI), organismes que presenten grans dèficits democràtics, en tant que l’elecció dels seus membres es fa des de l’elit, molt lluny del ciutadà.

Aquest tipus d’institucions també han de procurar assimilar les preocupacions i les demandes de la població, però no sembla que les muntanyes suïsses siguin el millor lloc per pensar en les necessitats d’una població que veu com dia a dia perd capacitat adquisitiva. I, en cas que m’equivoqui i que realment aquest fòrum tingui mecanismes per assimilar i treballar sobre els problemes del ciutadà, arribem a la darrera característica que ha de tenir una institució com aquesta: eficiència.

Sembla evident que una reunió periòdica d’any en any és insuficient per dur a terme propostes concretes. La funcionalitat d’aquest tipus de cimeres anuals queden francament en entredit, i l’exemple més clar son els acords de Doha del 2001, un impuls pel lliure mercat en favor dels països en desenvolupament, que oblidats de l’agenda dels països desenvolupats, només surt a la llum un cop a l’any i per parlar del seu incompliment. A la manca de mecanismes d’aquest tipus d’institucions per a fer efectives les seves decisions s’hi han de sumar a la periodicitat precària, pel que el resultat és una institució ineficaç i insuficient.

Si a sobre, li sumes poca representativitat i ideologia neoliberal elevat a la enèsima potència, el resultat és un clamor popular que demana posar fi a la presa de pél de les elits. Tot plegat, actors previsibles dintre d’un món que repeteix periòdicament els errors del passat.

Tots els grans equips del Barça han acabat amb una imatge com aquesta

Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, l’eufòria és la sensació de benestar de qui està perfectament bo. També és la manifestació exagerada de joia, de satisfacció, d’alegria. Per altra banda, en el mateix diccionari trobem el significat de depressió. Estat emocional caracteritzat per un afebliment o una disminució de les forces anímiques, intel·lectuals i àdhuc físiques de la persona.

La història del FC Barcelona és una continua i traumàtica transició entre aquests dos estats d’ànim. Poques vegades el culer es troba en un terme mig entre els dos estats. Aquí no hi han mitges tintes. O som la hòstia i arrasarem amb tot, o no servim ni com a menjar pels coloms del carrer. Per aquest motiu les victòries aquí es gaudeixen molt més que en qualsevol altre lloc. Però també les derrotes es prenen com un autèntic apocalipsi. De l’eufòria a la depressió a ritme de muntanya russa.

Tot els grans cicles de l’equip (que per altra banda tampoc han estat tants) s’han acabat de cop, i el que era una eufòria total, en un segon ha passat a ser la més profunda de les depressions. El Dream Team de Cruyff va ser un meravellós somni que va durar quatre anys, i es va acabar a la nefasta i fatídica final d’Atenes, on el barcelonisme va despertar violentament i es va instaurar en una melancolia que duraria 13 anys. El grandíssim Barça de Ronaldinho i Rijkaard havia de marcar una època plena de lligues i Champions però, de cop, sense que ningú sàpiga encara perquè, es va anar tot a pastar fang i la ciutat del carnaval amb Carlinhos Brown va passar a ser un indret gris i sense alegria. Una vegada més de l’eufòria a la depressió en un segon.

Aquesta és una de les característiques tan particulars que té aquest club. Sembla que el fet de ser “més que un club” provoca que les derrotes siguin més que derrotes, i les victòries siguin més que simples triomfs. Això ha provocat molts cops al llarg de la centenària història de l’entitat que no es prenguin les decisions adequades per culpa d’algun resultat, ja sigui bo o dolent, i que amb el còctel explosiu que representa un entorn ferotge i uns dirigents casi sempre mediocres ha portat al club a contínues crisis. No és casualitat que molts dels grans jugadors que ha tingut aquest club hagin marxat de males maneres. Els que havien estat absoluts ídols de l’afició han marxat insultats, menyspreats i amb el record de les seves gestes pràcticament enterrat. La muntanya russa una vegada més.

L’exemple del que seria el contrari del Barça el podríem trobar en el Milan, que casualment és el club que ha guanyat més títols en el futbol modern. Allà normalment mantenen un estat d’ànim tranquil, sense grans pujades ni baixades, que barreja la prudència més pràctica, amb una gran confiança en les pròpies forces. No és d’estranyar que de les últimes 18 finals de la Champions, el quadre italià n’hagi disputat 7, guanyant-ne 4. Tots recordem les dos finals que van jugar en tres anys contra el Liverpool. Si el Barça hagués perdut una final com la que va perdre el Milan el 2005 a Istambul, segurament haurien fotut fora fins al que ven els entrepans. Però el Milan no es va desesperar,i aquella final no es va convertir en un drama institucional. El resultat va arribar només dos anys més tard, a Atenes (si, Atenes) on van poder guanyar als anglesos i van sumar la seva setena copa d’Europa. I ningú va parlar de començar un cicle de cinc Champions seguides, no ho pensen això, només pretenen ser competitius sempre, sota qualsevol circumstància.

Ara sembla que el Barça té la capacitat per, una vegada més, iniciar un llarg període d’èxits. Tot són flors i violes, i sembla que no hi ha ningú que ens pugui guanyar. Els jugadors són admirats i segur que si ens els trobem de festa, serà un honor convidar-los a una copa. Ja veurem com acabarà. Espero no tenir que tornar a veure com, sense cap motiu aparent, tot el que semblava meravellós se’n va a la merda i, una vegada més, hem de tornar a començar.

Dos versiones del retrato de Obama creado por Frank Shepard Fairey

R.A.E.: “Cambiar: 1. tr. Dejar una cosa o situación para tomar otra. 2. tr. Convertir o mudar algo en otra cosa, frecuentemente su contraria”.

Desde hace un par de semanas el retrato de Obama, realizado por Frank Shepard Fairey, cuelga en las prestigiosas paredes de la US National Portrait Gallery, que posee la única colección completa de efigies, fuera de la Casa Blanca, de los 42 presidentes de Estados Unidos. Este hecho no tendría ninguna relevancia si no fuera porque es la primera vez que el retrato elegido para ilustrar al nuevo presidente no se ha hecho por encargo, si no que surgió de forma espontánea y su enorme repercusión lo ha catapultado hacia el éxito.

El cartel original contenía la palabra Progress, pero pasadas dos semanas, y ante el repentino éxito que estaba teniendo, miembros de la campaña de Obama se pusieron en contacto con él para que la cambiara por Hope, mucho más acorde, según ellos, a la línea del discurso del entonces presidenciable. Durante la campaña electoral se distribuyeron 300.000 pegatinas y 500.000 pósteres con el retrato, cuya fama alcanzó cotas inimaginables e incluso llegó a ser portada de la revista The Time.

Otro aspecto que lo diferencia de sus predecesores es el colorido y la “transgresión” que supone el no haber elegido un retrato de corte institucional como hicieron con el resto de mandatarios estadounidenses. Es un paso más en la visión general de cambio que quiere promover Obama.

El retrato de Shepard Fairey está a medio camino entre el pop art de Warhol y el cartelismo militar de propaganda de los conflictos de principios del siglo XX (la Revolución Rusa, la Guerra Civil Española o la I Guerra Mundial). El uso de los colores blanco, rojo y azul le confieren un punto de patriotismo que se asocia directamente con la palabra Hope de la parte inferior. De hecho la relación es a tres bandas, ya que el Obama tricolor funde dos ideas, la persona y el país, dejando claro que son uno, al tiempo que se insta a la gente a tener esperanza en ambos.

Por otra parte, no deja de ser curioso que Fairey haya olvidado (u obviado) un detalle muy importante que sintetiza el cambio promovido por Obama: el color de su piel. Ser el primer presidente negro de los Estados Unidos implica un cambio de mentalidad importante que, si bien no eliminará los conflictos raciales en el país, sí que marca un punto de inflexión en la concepción de EE.UU. como país. En teoría (tampoco hay que ser ingenuos) ya no hay blancos y negros, sólo estadounidenses, y la prueba de ello es que la persona más importante y poderosa del país, y por extensión del mundo, es de raza negra.

L'oncle Sam et vol per a l'exèrcit!

L’elecció del nou President dels Estats Units d’Amèrica ha sigut un dels temes que més es recordaràn d’aquest canvi d’any. Un fet que trenca amb molts tòpics i que evidencia un progrés de la societat nord-americana. No obstant, Obama s’ha alçat amb el triomf, gràcies a una gran plataforma que des del darrera ha donat suport i el capital necessaris per dur a terme la seva campanya. Obama sembla representar l’ala més progressista del sistema bipartidista d’aquest país, però no el podem confondre amb un nou Guevara, un Gandhi o un Luther King.

Com a President de la que encara es considera la principal potència del planeta, la política exterior resultarà prioritària en l’agenda del nou govern. Mantenir les influències del seu sistema econòmic, de la ‘seva democràcia’ i mantenir o establir relacions que restaven trencades marcaràn el dia a dia del nou President nord-americà. És per aquest motiu, per la presència dels EUA en el dia a dia de la política internacional, que aquest artícle repassa breument algunes de les actuacions que més han marcat en política exterior d’aquest país durant el segle passat; des de la Gran Guerra fins al conflicte iraquí.

LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL I EL SORGIMENT D’UNA NOVA POTÈNCIA

A l’entrada del segle XX, l’equilibri internacional entre les potències estava en perill. La construcció dels nous estats nacionals a Europa havia conformat, principalment, dos models polítics ben diferenciats; els Imperis representats en gran part per Alemanya i Àustria-Hongria i les potències liberals capitalistes representades, en aquest cas, per França i Gran Bretanya.  Ambdos models, representats pels seus respectius països, s’embarcaren en un conflicte a la cerca de nous mercats colonials al nord del continent africà, però també per a consolidar la seva influència en els territoris occidentals del cada vegada més decadent Imperi turc.

Així, el 1914, en aquest context de calma tensa esclatava la Primera Guerra Mundial. Per aquelles dates, els EUA havien intentat mantenir-se al marge dels afers internacionals. Però la recén victòria contra Espanya el 1898 a l’Atlàntic i l’annexió de nous territoris als seus dominis l’auguraven com a una nova potència. Tot i això, a l’esclat de la Guerra, els EUA es posicionaren entre les potències no bel·ligerants, encara que per tractats comercials i afinitats polítiques, es solidaritzaren amb les forces aliades, és a dir, França i Gran Bretanya.

La situació varià el 1917 quan, després de reiterats atacs de les forces navals alemanyes a vaixells nord-americans, el President Wilson declarava la guerra a Alemanya i, conseqüentment, a les seves aliades. L’entrada dels EUA i la retirada russa del conflicte per l’esclat de la Revolució d’Octubre del mateix any van acabar per desnivellar la balança. Així, amb l’imparable avenç de les tropes aliades, el 1918 Alemanya firmava l’armistici.

D’aquí, el més important és que acabada la guerra, Europa havia perdut l’hegemonia econòmica. La guerra havia devastat i col·lapsat la indústria dels països bel·ligerants i les infraestructures (ferrocarril, carreteres,…) havien quedat impracticables. Per això, Europa va haver de recórrer a l’extranger per a recuperar-se de la crisi. Així, els EUA es convertien, juntament amb el Japó, en els principals inversors de la recuperació europea. Per primera vegada, Europa s’hipotecava a la nova potència emergent. A més, gràcies a l’important i efectiva aportació bèl·lica, els EUA formaren, amb el President T. W. Wilson al capdavant,  un dels actors claus de les Conferències de Pau del 1919 i en la fundació de la Societat de les Nacions, precedent de l’ONU i l’objectiu del qual era treballar per evitar un nou conflicte d’escala mundial. Val a dir que arran de les conferències de Pau d’aquell any i la formulació de La Llista dels 14 punts de Wilson on el dirigent nord-americà assentava les bases per a la pau, aquest fou guardonat amb el Premi Nobel de la Pau, un reconeixement que no feia res més que confirmar els EUA com a una nova potència mundial.

II GUERRA MUNDIAL. L’HEGEMONIA NORD-AMERICANA A OCCIDENT

Però el Tractat de Versalles de 1919 havia dividit Europa en vencedors i vençuts. Les sancions econòmiques i polítiques per a les forces derrotades foren molt dures. Això, juntament amb la crisi que va seguir als anys de la postguerra, afavoriren al sorgiment de doctrines populistes i l’ascens al poder, en aquest cas, del Partit Nacional-Socialista d’Adolf Hitler.

És de sobre coneguda la política bel·ligerant i expansionista del líder nazi, per això no ens hi centrarem. L’esclat de la guerra es produí després que, tot i les reiterades advertències de les forces aliades, Hitler ocupés Polònia. L’1 de Setembre de 1939, Alemanya ocupava Polònia i dos dies després, Gran Bretanya i França declaraven la Guerra al Reich centreeuropeu.

Novament, els EUA, de la mà del seu President, el Demòcrata Franklin Roosevelt, es mantingueren en una posiciò aïllacionista, encara que, com en la Primera Guerra Mundial, es solidaritzaren amb les potències aliades, especialment Gran Bretanya, a qui van estendre un intercanvi comercial: material bèl·lic a canvi de l’arrendament de les bases navals britàniques. Roosevelt es volia mantenir al marge de la Guerra. Però el 7 de Desembre de 1941 el Japó, aliat de l’eix Berlín-Roma, que havia trencat recentment les relacions amb els EUA pel seu afany expansionista al Pacífic, va atacar la base militar nord-americana de Pearl Harbour. El bombardeig va produir un gran nombre de pèrdues militars, però va despertar un gegant adormit. D’aquest maner, els EUA entraven a la guerra i, juntament amb la Unió Soviètica, esdevingué en l’actor desequilibrant a partir de l’any 1941. L’aportació nord-americana al conflicte va ser capdal. El desembarc a Normandia i l’ocupació del sud d’Itàlia iniciaren el retrocés imparable de les tropes nazis fins a quedar recloses a Berlín. Els dies 7 i 8 de maig de 1945 Alemanya signava la capitulació vers les tropes aliades. La guerra a Europa s’havia acabat i al Pacífic no tardaria en fer-ho. El 2 de setembre del mateix any, el Japó firmava la rendició després que el nou President electe dels EUA, Harry Truman, bombardagés les ciutats de Hiroshima i Nagasaki amb les potents, innovadores i devastadores bombes atòmiques.

El resultat de la Guerra fou clar. Vist els antecedents no es firmaren uns acords sancionadors entre unes potències vencedores i unes de vençudes. Ara, Alemanya quedava sota la tutel·la de les forces aliades, les quals s’havien d’encarregar de la seva recuperació. D’altra banda, Europa havia quedat novament devastada i els EUA, que havien participat altra vegada en una guerra lluny de les seves fronteres esdevenien el motor regenerador de l’Europa Occidental. A través del pla regenerador conegut amb el nom de Pla Marshall, els EUA consolidaven la seva influència i l’hegemonia econòmica sobre el vell continent. Els EUA i la URSS s’erigiren en les noves potències mundials, però tot i la seva participació conjunta en la guerra, els seus interessos econòmics i polítics divergien per totes bandes. D’aquesta manera es formaren dos blocs antagònics però consolidats, ara sí, com a potències hegemòniques.  

LA GUERRA FREDA O CALMA TENSA

La bipolarització feia perillar els acords de pau, però els antecedents de dues guerres de caràcter mundial en poc menys de cinquanta anys permetia que l’equilibri no es trenqués. No obstant, la consolidació de les doctrines comunistes i la seva expansió a l’Àsia, l’Amèrica Llatina o el Pròxim Orient, van fer que els governs nord-americans de la postguerra iniciessin una “caça de bruixes” a l’interior del país i, a l’exterior, una ofensiva per a contrarrestar les influències dels bloc soviètic. Per aquest motiu i per la por a una nova guerra mundial, nord-americans i russos s’enfrontaren pel control de territoris, pels seus recursos i per a consolidar la seva hegemonia en detriment de l’enemic.

D’aquesta manera s’iniciava el que el periodista Walter Lippman va definir amb el nom de Guerra Freda. La tensió entre els dos blocs fou constant. El 1949 es signava a Washington l’Aliança de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN) dirigida a organitzar la defensa col·lectiva dels països signants i motivada en part, pel bloqueig comercial que la Unió Soviètica havia dut a terme al costat occidental de Berlín, sota control capitalista.

Els focus de tensió s’anaren desplaçant pel globur terraqui. Primerament, als anys 1950, aquest es desplaçà a l’Àsia oriental, primer a Corea i després a la Penínsul·la d’Indoxina. Corea havia quedat dividida en dos blocs, seguint el context de bipolarització internacional. Però la retirada de tropes extrangeres el 1950 afavorí que Corea del Nord, sota influència soviètica i amb el suport de la Xina de Mao, ocupés l’altre meitad del territori. L’ONU va denunciar l’agressió i sota el comandament del General MacArthur va aconseguir fer enderrerir l’exèrcit nord-coreà fins a la frontera xinesa. La por a la internacionalització del conflicte va dur al govern Truman a firmar un armistici i a consolidar l’equilibri de la zona establint una frontera entre les dues corees en el paral·lel 38 (1953). Per contra, a la Penínsul·la d’Indoxina, acabada la Segona Guerra Mundial i amb la retirada de les tropes ocupants japoneses, el Vietnam, liderat pel líer comunista Ho Chi Minh, proclamava la seva independència. Aquesta declaració, però perjudicava els interessos colonials de França, propietària del territori abans de l’ocupació alemanya. El que era una mera guerra colonial, esdevingué un conflicte emmarcat en el context de la Guerra Freda, car que mentre els rebels del Viet-Minh rebien ajuda militar soviètica i xinesa, els francesos rebien els suport dels EUA.  Els acords de Ginebra de 1954, motivats per la derrota francesa, dividien la regió en tres Estats (Laos, Cambodja i Vietnam) i dividien aquest darrer en dues àrees d’influència soviètica i nord-americana. Però l’any 1955, sota la tutel·la dels EUA, a Vietnam del sud s’instaurava una dictadura. Aquest fet motivar que el 1960 es formés el Moviment d’alliberació del Vietnam del Sud, conegut popularment amb el nom del Vietcong. Així s’originaria un dels conflictes més impopulars de la segona meitat del segle XX i que acabà amb la retirada de les tropes nord-americanes el 1973, amb un cos molt elevat de pèrdues humanes (l’allistament a l’exèrcit era obligatori en cas de guerra) i econòmiques.

Progressivament la tensió es va anar desplaçant a Orient. Allà, la formació de l’Estat d’Israel capitalitzava gran part del conflicte a la zona. Les guerres àrabisraelianes havien provocat que el món es fixés en aquell territori i que, novament, les dues potències hegemòniques s’hi impliquessin. El conflicte del canal de Suez de l’any 1956 n’és un clar exemple. El canal de Suez era un punt d’interès comercial vital per a les potències europees, però el fracàs de les negociacions egipto-nord-americanes conduïren a una nacionalització primer, del canal i a l’ocupació posterior de les forces europees i d’Israel. La URSS va intervenir amenaçant d’una possible intervenció, fet que va permetre la retirada de les forces ocupants del canal, el qual es va quedar sota la protecció de l’ONU. D’aquesta manera, l’URSS incrementava el prestigi en una zona on, fins al moment, només els EUA, pels interessos dipositats a l’Estat d’Israel, havia fet acte de presència.

La creixent tensió militar va provocar un procés de militarització impropi d’un periode de pau. Els EUA, embarcats en una carrera contra la URSS van potenciar la seva capacitat militar i les aliances internacionals per fer front a l’expansió soviètica.

AMÈRICA LLATINA. EL VEÍ DIFÍCIL DE DOMESTICAR

Especialment colpidor ha sigut la influència nord-americana al territori veí de l’amèrica Llatina. Des de la seva independència, la història dels països de l’Amèrica del Sud es poden definir per la inestabilitat política. La formació dels nous estats nacionals va originar la presència de moltes multinacionals i països occidentals que buscaven obtenir el control d’un continent ric en minerals, teixits i petroli. Per a tot això, des dels EUA es promocionaren governs titelles sotmesos als interessos de la potència del nord.

Però especialment colpidores foren les dictadures que sacsejaren el Con Sud americà el darrer quart del segle XX. El cas xilè serveix per exemplificar la mà del govern nord-americà enls afers de l’Amèrica Llatina. El 1973, el General Augusto Pinochet encapçalava el cop d’Estat contra el govern democràtic de Salvador Allende, socialista, i consolidava els vincles amb els EUA. De fet, Pinochet s’havia format en l’anomenada escola de Chicago, on s’impartien doctrines de caràcter ultraliberal i poc afines al comunisme o al socialisme. Altrament, uns documents recentment descatalogats del govern dels EUA han posat a la llum de l’existència de l’Operació Cóndor. Una operació conjunta entre els serveis secrets de la Casa Blanca i les dictadures de l’Amèrica Llatina amb l’objectiu literal d’acabar amb les dissidències polítiques. Així, ha sorgit a la llum la guerra bruta que els EUA mantenien amb la complicitat de les dictadures militars llatinoamericanes per a mantenir la seva influència en el territori.  

SEGLE XXI. EL TERROR PEL TERROR

L’atac a les torres bessones l’11 de setembre del 2001 provocà l’ira de la superpotència nord-americana. L’atac contra territri propi, inexistent des de l’atac a Pearl Harbour va propiciar que el govern de George Bush Jr. es centrés en la caça de terroristes islàmistes. L’estat de terror i angoixa permanent afavoriren a un clima prebèl·lic que es consolidà amb la immediata guerra de l’Afganistan. Fou una guerra en tota regla. Sota l’idea de la presència de grups radicals islamistes, les tropes nord-americanes iniciaren una ofensiva llampec amb l’objectiu de liquidar el major número de “potencials” terroristes a la zona i imposar al territori, un govern afí als interessos de les potències occidentals.

Seguint la meteixa excusa, el 2003 l’encara President George Bush anunciava una nova contesa bèl·lica. Aquest cop a l’Irak. El país asiàtic estava governat per Saddam Hussein, una persona de tradició laica però que amb el pas dels anys s’havia distanciat de les posicions pro-occidentals fins a constituir un enemic potencial dels EUA. Així, sota el falç context que el govern de Hussein servia de refugi de grups terroristes i sobre l’excusa, desmentida a posteriori de la possessió d’armes de destrucció massiva, el govern nord-americà inicià una ocupació que acabar amb l’enderrocament del líder iraquià, la seva detenció i posterior sentència a mort. D’ençà de la presència nord-americana a la zona, l’estabilitat política ha sigut gairebé inexistent. Els esforços humans i econòmics amb que s’ha dotat aquesta guerra han traspassat fins i tot els límits de les guerres mundials i han acabat per impopularitzar del tot un conflicte que es va iniciar sense el consentiment de les institucions internacionals i sota el reclam pacifista de les societats occidentals. Però la riquesa del territori en energia el fa imprescindible als interessos econòmics d’una potència que, des de la caiguda de l’URSS el 1989, ha esdevingut hegemònica.

A tot això, cal afegir-hi els polèmics vetos de l’administració nord-americana a sancions com el Tractat de Tòquio per a la disminució de gasos contaminants a l’atmosfera, motivat pels interessos empresarials de no rebre cap sanció i mantenir el sistem productiu com fins ara.

Pronosticar el futur resulta complicat. L’ésser humà, com a ésser irracionalment racional, és imprevisible, encara que l’envolti un context determinant.L’historiador, en aquest sentit, pot tenir certes facilitats per a comprendre el present, conscients què significa aquesta victòria, però som incapaços de pronosticar què passarà demà. Només queda esperar, confiar que les bones intencions d’Obama es sobreposin als interessos partidistes de les grans multinacionals i entitats bancàries que té el darrera, i estar atents per, si fos necessari, sortir en massa als carrers per denunciar aquelles polítiques que poguessin vulnerar els drets humans i la llibertat de les persones i dels pobles.

Montserrat, el Chupa-Chups, la Torre Agbar i ara el Gaudí. A mi em sembla un guardó preciós però... no ens acabarant "encasillant"?

Sóc català. Com a tal parlo en català, penso en català, escric en català, estimo en català i sempre que puc, llegeixo i veig la televisió en català. Per tots aquests motius, i per què no dir-ho, perquè m’estimo la meva terra, el passat 19 de gener vaig abandonar gran part de les meves obligacions per tal de poder seguir en directe des del meu apartament a Nova York (per internet) la cerimònia de lliurament dels Premis Gaudí, atorgats per la recentment fundada Acadèmia del Cinema Català.

Tot el cap de setmana vaig estar parlant del tema amb els meus companys, estava il·lusionat davant del què en principi era un pas de gegant quant a qüestions culturals en la nostra llengua. Fins i tot vaig despertar la curiositat d’un amic de Burgos i un de Manhattan (gràcies a les nominacions, com es van entestar en dir durant tota la cerimònia, quan és més correcte dir nomenacions, que tenia Vicky Cristina Barcelona, del cineasta neoyorquí per excel·lència, Woody Allen), que em van acompanyar els primers minuts de visionat de la gala. Us he de dir que vaig tenir vergonya aliena, i és per això, per la ràbia que em va causar que allò representés la nostra cultura, que escric a contracor aquesta crònica.

Vaig connectar-hi que el tema no havia començat. Estaven fent una mena de prèvia a l’estil de “l’Avantmatx” però menys afortunada. Errors tècnics, de so, de realització… una xapussa! Em vaig dir: calma’t, Josep Maria (perquè quan m’altero em dic Josep Maria), que això encara no ha ni començat i és normal que hi hagi nervis, avui és un gran dia!

Però és que collons, no ho feien quatre marrecs, era TV3! Que potser quan tornem a fer uns Jocs Olímpics els retransmetrem d’aquesta manera? Al final em vaig aconseguir calmar, errar és d’humans (i per molt que s’hi entesti el nan de la COPE, els catalans també ho som), el plat fort encara no s’havia ni servit, així que m’ho vaig tornar a mirar amb ulls esperançats.

Mentre la gran Clara Segura, com a bona amfitriona, ens presentava el què veuriem i just després de què el Carlos m’espetés: “¡Vaya tetas la tía esta, no!” em va preguntar: “¿Oye, y para qué queréis una academia de cine en Catalunya?”. Li vaig voler respondre que per fomentar i fer prosperar el bon cinema de la nostra terra, perquè la gent veiés que a Catalunya s’hi fan coses interessants, però com que de defectes en tinc molts però mentider no en sóc, em vaig limitar a contestar-li que no ho sabia.

No vaig voler dir que, tot i que hi ha grans professionals en la matèria a casa nostra (hi ha algun català amb un oscar, i d’altres amb nomenacions), el cinema que es produeix en la nostra llengua és pràcticament inexistent (un 0’4% del què s’estrena als cinemes catalans) i el que es fa a Catalunya tampoc destaca del de la resta de les Espanyes (només cal veure que de totes les pel·lícules que hi havia nomenades als premis, l’única que em sonava era Vicky Cristina Barcelona). Tampoc li vaig voler dir que l’Acadèmia l’havien fundat quatre amics feia quatre dies, més per rebre subvencions (diner públic) per les seves obres que per vertader amor per la terra, i que els premis els havien programat de pressa i corrent per avançar-se als Goya, però és que això passa a tot arreu.

Lligat a això el Carlos, que de vegades es fa pesat i una mica incòmode em va dir: “No sabia que Vicky Cristina Barcelona era una peli catalana”.

Parafrassejant el president de l’Acadèmia, en Joel Joan, li vaig dir que cinema català és tot aquell fet per professionals catalans i sobretot, pagat amb cèntims catalans (definició que em sembla força correcta i encertada). A la segona part de l’afirmació vaig veure com el Carlos, somrient entre dents, va callar-se algun comentari.

Hi vaig pensar. Aquella tarda m’havia llegit les bases dels premis i vaig veure que per tal que una pel·lícula fos seleccionable per guanyar un Gaudí havia d’acomplir una sèrie de requisits en forma de punts pels quals un mínim de professionals del film havien de ser catalans. Em vaig preguntar qui hi havia català a la pel·lícula del Woody Allen i ho vaig consultar a les fitxes “oficials” a la web (un pèl “cutre” i que fa uns dies que no funciona) de l’Acadèmia. Em va entristir veure que a Vicky Cristina Barcelona de català només hi havia Mediapro i que per tal que la pel·lícula computés (i fes més atractius els premis ja que si no no n’hi hauria cap coneguda), hi havien comptat com a actors secundaris gent que feia d’extra (és a dir, de “bultu” al fons d’un bar perquè sembli que hi ha gent, que ni se’ls veu la cara i menys obren la boca), entre ells la Lloll Beltran, en Joan Pera i en Joel Joan. Si l’Acadèmia del Cinema del Senegal (que no sé si existeix) segueix els mateixos cànons, amb vuit extres del país, Vicky Cristina Barcelona podria optar a algun premi senegalès.

El mateix Joel Joan, al contrari que va fer al seu dia i més encertadament i modesta el gran Pep Guardiola, ens va prometre espectacle. Res més lluny de la veritat. Ni els escots de la Segura van fer que el Carlos i el Jerome aguantessin més de vint minuts.

La gala era àgil, ràpida, més motius pels quals fos més dolorós veure com no era gens entretinguda. L’escenari era lleig, blanc, buit, li faltava “vidilla” Si alguna cosa de TV3 l’han fet al Liceu, què carai costava portar-la allà? Si fins i tot “La nit del Cor” la fan a llocs més decents! No vaig voler pensar que era culpa del calendari i que per tal de fer la “competència” (?) als Goya, ho haviem decidit fer com a “Can Pixa”. Els micròfons no estaven preparats perquè hi pogués parlar ningú que no medís 1,75 metres. Molts es van ajupir, d’altres es van posar de puntetes.

Els gags fluixos, previsibles. Per començar no cal que la presentadora es canviï de vestit cada vegada que puja a l’escenari, ja no es porta. I després no cal repetir-ho com a broma (la Clara Segura va dir tres o quatre vegades, una cosa així com “Ai… m’he posat el primer que he trobat”). Hi va haver un acudit amb unes ovelles que ja d’entrada era caspós. Doncs el van esprèmer fins al punt que el públic no sabia si estaven començant a parlar seriosament i una ovella corria perduda pel plató. No cal dir que en cap moment va fer-li gràcia a ningú. A mi els acudits en què es tracta algú com si fos un gos d’atura ja no em diuen res. Semblava que “les había pillado el toro” als guionistes, com diuen pel sud.

Tot això ho hem d’amanir amb actuacions entre premis de grups artístics de Catalunya (alguns de reconeguts i realment bons) bastant pobres, alguns avorrits i tots poc preparats. Entre elles cal destacar la intervenció d’un pallasso (Monty) que actuava gairebé com a copresentador. Un sensat (i segurament desesperat) va estar a punt de trencar-li la cara quan el pallasso en qüestió es va aproximar per donar-li un petó (l’acudit residia en el fet que el pallasso volia besar el President de la Generalitat, i s’havia equivocat). Com a cim de “l’antiglamour” que va acompanyar tota la gala, cal destacar el lliurament del premi al millor actor, que va venir acompanyat d’un redoble fet per uns senyors (segurament grans artistes i bones persones, però que aquell dia es van cobrir de glòria) que amb els palmells de les mans es picaven les natges rítmicament. Aquests homes van seguir fent el borinot dalt de l’escenari, en una posició més relacionable a la programació de 25TV de les dues de la matinada que del prime time, mentre s’atorgava el un dels premis més esperats de la nit a un afortunat (?). Sort que en Jordi Dauder (el premiat) no hi va poder assistir, perquè a mi em donen el premi amb aquell panorama anal davant després d’hores de patiment en nom de la cultura pàtria i no cal que us digui per on acaba entaforat aquell Gaudí.

ANNEX

A destacar:

(1:30) Un dels exemples del nivell humorístic de la gala.

(2:20) Què és una pel·lícula catalana?

(4:24) Un dels guardonats, amb un gos tocant-li (gairebé literalment) les pilotes

(4:28 ) El redoble per anunciar el premi a millor actor

(4:37) Un pallasso besant a José Montilla, humor en estat pur (bonus track: el canalillo més aplaudit de la gala)

PD: Allò de què “els catalans de les pedres en fem pans” sembla d’una altra època. Per cert, per qui li interessi, la gran triomfadora de la nit va ser “El cant dels ocells” d’Albert Serra, una pel·lícula que a Catalunya va durar tres dies (i no quatre) als cinemes, i que molts acadèmics amb dret a vot van afirmar no haver pogut veure.

Kate Winslet es mostra sublim a Revolutionary Road

“Lo mejor de ti es que eres un hombre”, sentencia una tristament enamorada Kate Winslet en una de les primeres escenes de ‘Revolutionary Road’, una de les estrenes més sonades de la cartellera d’aquest passat cap de setmana. La pel·lícula, i aquesta frase ens serveix d’exemple evident, plasma a la perfecció la misèria del somni americà, aquell the american way of life que tants cops l’era postmaterialista ha portat a la gran pantalla.

Per sort, Sam Mendes (director) pot comptar amb un repartiment de luxe per rodar una pel·lícula que tan per guió com per realització no es mereix més que ser titllada de mediocre. Kate Winslet, nominada en aquest 2009 als Oscar per ‘The readers’ i als Globus d’Or per ‘Revolutionary road’ es mostra sublim interpretant un paper que arriba a tal grau de tòpic que és precisament aquí on rau la seva dificultat: fer oblidar a l’espectador que el que té al davant és un clitxé, una obra ja vista. La màscara en la qual amaga la seva frustració és tan explícita com creïble, i tot revestit amb la seva peculiar elegància que els vestits d’època procuren ressaltar.

Un matrimoni amb dos fills exemplar, amb una caseta amb jardí, tot idíl·lic. Menys per ella i per Michael Shannon, que en el paper de John Givings, interpreta  a un eminent estudiós internat al psiquiàtric. Shannon és, junt amb Winslet, l’únic capaç de desmarcar-se de l’ideal que planteja la societat americana dels cinquanta, però amb la virtut d’adornar-ho amb un sarcasme i un cinisme que trenca el ritme de la pel·lícula i fa aixecar autèntiques rialles entre el públic. Leonardo Di Caprio completa una excel·lent tria d’actors que serveix de pedaç a les mancances d’innovació d’aquest film.

Però si d’alguna cosa és capaç aquesta pel·lícula és de transportar-nos de forma brillant a una societat buida, sense ideologia i que funcionava per inèrcia. La dona a casa i a tenir fills: a més fills, més felicitat; a més jardí, més felicitat; a més electrodomèstics, més felicitat; com més submisa fos la dona, més felicitat. I així podríem anar sumant idearis que al final van rebentar amb John Fitzgerald Kennedy, un fill d’aquesta mateixa societat que amb un discurs agressiu i unes polítiques arriscades va aconseguir omplir el buit de tota aquesta trista gent fins al punt de trobar-se jutjat per la seva pròpia criatura: el moviment hippie, el post materialisme.

Els paral·lelismes amb l’actualitat provoquen calfreds. Però la veritat, no pel futur, sinó pel present. La injecció d’il·lusió que ha provocat Obama, comparable al fenomen JFK, només s’explica per la necessitat del poble americà (i també mundial, no ens enganyem) de creure en què el sistema es pot canviar, que hi ha algú capaç de dir prou a una inèrcia que no se sap ja on va començar malgrat que tothom la va recolzar en un inici. Aquesta societat de capitalisme ultradesenvolupat dels anys cinquanta que ens mostra Mendes guarda masses similituds amb la nostra. Esperem que les pel·lícules del 2100, ambientades en la nostra època, la era preobama, siguin igual de tristes, buides i decadents com la que ensenya ‘Revolutionary Road’, el que haurà significat que tota la parafernàlia d’aquests dies haurà servit d’alguna cosa.

Barack Obama al Despatx Oval de la Casa Blanca

Ara sí, ja és una autèntica realitat, la Casa Blanca està habitada per un president afroamericà. Si Malcolm X aixequés el cap! Ni el mateix Martin Luter King era tant optimista quan lluitava per la igualtat racial. En altres paraules, ell lluitava per objectius molt menors. I és que no hem d’oblidar que el racisme segueix sent una realitat en els Estats Units del segle XXI, i en tot el món.

Essent així, com és possible que el líder polític mundial pertanyi a una sector racial de la població que pateix una discriminació a nivell planetari més que evident? La raó és la promesa del canvi, l’esperança que encara podem fer d’aquest món un lloc millor. Aquí rau la clau de la qüestió: les guerres, els desastres humanitaris, els fanatismes, la mala salut del medi ambient, la crisi econòmica… L’espècie humana està en ple procés de degeneració, i molts comencem a dubtar si serem capaços de sobreviure a la nostra pròpia barbàrie.

Enmig d’aquest context de confusió i constant convulsió, Obama s’ha erigit com a el líder mundial que la humanitat necessita. Buscàvem un heroi, algú que més enllà de les intencions i els missatges esperançadors tingués quelcom que el fes més creïble, potser una major càrrega simbòlica. I d’això el d’Illinois en té, i molt! D’una altra manera seria impensable que més de dos milions de persones, famosos inclosos, testimoniessin de primera mà un acte tan avorrit com el jurament d’un càrrec.

Doncs bé, confiem-nos: tenim líder! Però significa alguna cosa això? Margaret Tacther i Angela Merkel també han estat símbol i resultat d’una llarga lluita, la de la igualtat de gènere, i no crec que aquests fets simbòlics hagin convertit la societat mundial en un pou de felicitat. Que Obama sigui president és un gran pas cap a la igualtat de drets, ha d’haver suposat una alegria enorme per a les comunitats negres de tot el món, però no té perquè voler dir que els problemes del món s’aniran solucionant.

Ara bé, s’ha de reconèixer que els primers dies d’activitat presidencial del nou president estan responent a les expectatives. Sembla que la justícia i el sistema penitenciari de la CIA, representats per la presó i els mètodes de Guantánamo, desapareixeran. També se’ns ha dit que EEUU s’arremangarà per pacificar la situació a la franja de Gaza. La promesa de retirada de les tropes d’Iraq ja s’està fent efectiva i conclourà en 16 mesos. Diuen que s’està ideant un nou pla global per estabilitzar l’economia mundial. I un llarg etcètera.

Serà veritat que Barack Obama té la intenció de posar fi als errors que s’han anat cometent en l’última dècada? Potser sí, i gran part de la societat nord-americana no dubta en il·lusionar-se. Però és sabut que com més alt voles més gran és la caiguda. Menys mal que el propi president és més conscient que ningú arribaran moments en que haurà de prendre decisions difícils que es contradiran amb les promeses formulades. Ell avisa, i qui avisa no és traïdor.

Els Estats Units no renunciaran a ser la potència hegemònica del món. De fet, la majoria de seguidors d’Obama no el recolzarien si sabessin que tot el que proposa, si es dugués a terme, implicaria desestimar les comoditats que comporta ser el número u mundial. No es pot tenir tot: o el món és just i som tots igual de miserables, o el món és injust i només les societat econòmicament poderoses assoleixen nivells de vida decents. Fer creure que seguirem vivint bé i que mentrestant ajudarem a la immensa majoria de països subdesenvolupats, o que estan en conflicte permanentment, a millorar, no és altra cosa que enganyar.

Sovint els sectors progressistes de les societats capitalistes tenen mala consciència perquè saben que la seva comoditat comporta que altres persones pateixin molt. Està ple de personatges públics que demanen la pau mentre els seus automòbils consumeixen abundants quantitats d’uns carburants que han costat vides. Ho saben, però no són capaços de renunciar-hi, i això els dol. El vot per Obama els ha estat molt útil. Els ha donat l’excusa per seguir amb el mateix tren de vida, ja que els problemes tenen solució, no tot és culpa seva.

I en aquesta situació estan: creuen que el canvi és possible sense renunciar a res. Qui no ho celebraria si n’estigués convençut? A més, els nord-americans tenen una enorme capacitat per il·lusionar-se, són molt emotius i tenen l’extraordinària habilitat d’escenificar la seva emoció amb formidables celebracions, i gairebé ho fan de manera espontània. En canvi, aquí no som així, veiem el mal abans que sigui creat, no celebrem per precaució.

Podria ser envejable l’actitud de la societat dels Estats Units, però no ens ho sembla perquè sabem que probablement les coses no milloraran tant, i menys d’un dia per l’altre. Però sobretot sabem que la seva alegria no és real, sinó que és una recreació que necessitaven per afrontar que el món està en decadència per culpa seva. El que han fet és agafar-se on han pogut per poder-se il·lusionar de nou, per poder seguir estant orgullosos de ser nord-americans. Els símbols no perduren, perquè en si no signifiquen res, i és a això al que s’han agafat: al color de pell d’un home.