La Propina

El principal desenvolupament econòmic viable de Los Monegros ha estat lligat a l’agricultura. Antigament, aquesta es basava en sistemes de guaret tradicional i es concentrava en el fons de les valls i en les depressions, però en les ultimes dècades, s’ha produït un canvi amb la implantació de tècniques de conreu i regadiu intensiu, i la tendència ha estat d’obrir nous camps en vessants i en zones més marginals, on el contingut de guixos és més elevat fent el sòl menys fèrtil. D’aquesta manera, el paisatge de la zona s’ha anat transformant capa a àrees d’alta activitat agrícola, sobretot des de la implantació del nou projecte de regadiu Monegros II, aquesta conversió de terra per cultiu juntament amb la desforestació han generat un elevat risc de desertificació.

El problema d’aquestes activitats agrícoles és que no són sostenibles ni s’adeqüen a les característiques climatològiques i geològiques de la zona. Los Monegros, es caracteritza a nivell climatològic, per un escàs regim de precipitacions, dels més baixos d’Europa. Aquest fet, juntament amb una xarxa de drenatge desorganitzada com a conseqüència dels relleus càrstics i de les seqüències de roques evaporítiques amb capes d’argiles i margues intercalades, origina terres poc aptes per l’explotació agrària.

A més a més, els problemes de salinitat i l’abundant presència de guix de la regió accentuen encara més la pobre capacitat agrològica dels sòls de Los Monegros. En aquest sentit, resulta força incongruent que pràcticament tota el àrea de regadius es projecti sobre sòls guixencs, els quals produeixen limitacions pel que fa a la disponibilitat de nutrients al tenir una baixa capacitat d’intercanvi iònic.

A tot això, se li pot sumar també la erosió eòlica que contribueix a la degradació del sòl, ja que el vent de la zona és d’una intensitat elevada i se’n porta les partícules més fines i fèrtils i en deixa les de major grossor.

Es poden detectar diverses conseqüències d’aquestes activitats humanes, les quals incidiran en el funcionament dels ecosistemes de Los Monegros i en l’alteració dels seus patrons de diversitat. El principal impacte que es genera és a nivell d’un augment de la salinització del sòls, provocat per l’escassa profunditat del nivell freàtic de la zona i per l’ascens de nivells deguts als afluents de reg. Estem parlant doncs, d’incrementar encara més la concentració de sals en un terreny ja de per si amb força sòls solonchaks, de mal drenatge i per tant amb dificultat de cultivar. La solució que s’utilitza per evitar-ho, consisteix en descarregar l’aigua sobrant al riu Ebre i per tant, no es pot entendre en sí com una solució ja que el que es fa traslladar el problema aigües avall.

La vegetació dominant de Los Monegros és la mediterrània juntament amb algun vestigi estepari de les condicions del passat de la zona. Per tant, tot i disposar la majoria d’espècies de mecanismes osmòtics, s’espera una possible substitució per una vegetació més halòfila, que actualment es troba concentrada a les parts més fondes de les valls endorreïques i a prop de les salades, provocant així una homogeneïtzació del paisatge i una pèrdua en la riquesa d’espècies, posant en possible perill els preciats endemismes de Los Monegros. (Sí, encara que no ho sembli, Los Monegros és un paratge que presenta una gran riquesa florística, encara que com a conjunt presenta poca biomassa, i a més degut a les seves condicions ambientals podem trobar espècies úniques que només estan en aquest indret).

L’homogeneïtzació del paisatge suposa una pèrdua de la heterogeneïtat espacial, que és un aspecte important en l’estructura del paisatge i té una gran influència en el seu funcionament, i també, en les quantitats de bens i serveis ecològics que un territori genera. Per altre banda, es detecta clarament una fragmentació molt més intensa de la que ja generen els regadius actuals, si s’acaben projectant els regadius previstos del projecte de Monegros II. El regadiu actual, excepte les hectàrees centrals, respecten en certa manera la matriu del paisatge permetent una certa connectància entre els diferents mosaics que la configuren. Aquesta perspectiva empitjoraria notablement amb el regadius projectats, els quals generen zones aïllades i de difícil connectivitat.

És ben sabut que en els sistemes ecològics aïllats, augmenta la probabilitat que una població (i si aquesta és petita encara més) s’extingeixi localment i disminueix la probabilitat que arribin i s’estableixin nous individus o noves espècies.

Però no només les conseqüències són a nivell biòtic, al contrari, també hi ha una important connectància abiòtica a nivell de fluxos de energia advectiva, d’aire, de nutrients, de sediments…

Aquest tipus d’agricultura de regadiu, suposa un substancial augment de la productivitat en un relativament curt espai temps i amb els beneficis econòmics que això suposa, sembla que en justifica la seva implantació tot i la poca viabilitat. A més cal tenir en compte, que tots aquest beneficis econòmics són en certa manera efímers, ja que a llarg termini les condicions per continuar amb aquest tipus de conreu, serà cada cop més desfavorable com ja s’ha comentat anteriorment. Es tracta doncs de realitzar una gestió integrada per compatibilitzar la conservació natural amb alternatives reals de futur per la població local.

En lloc de cultivar productes que requereixen una infrastructura de regadiu poc adient pel context de Los Monegros, una alternativa factible seria cultivar productes amb característiques adients a la zona, principalment de secà. Tot i així, s’hauria de procurar no llaurar a molta profunditat, ja que la maquinària per llaurar el conreu de secà, pot provocar la interrupció del drenatge horitzontal del aigua i assecar les llacunes allà on desembocava l’aigua freàtica. Això és el que ha ocorregut a la salada de la Playa, per exemple.

Tot i que aquest productes de secà acostumen a tenir menys sortida, es tracta de dissenyar una bona estratègia de comercialització, en aquest sentit, es podria aprofitar l’augment de demanda dels productes biològics i d’alta qualitat, incrementant-ne així el valor afegit i obrint noves vies de mercat. També es podria aprofitar el fet que l’agricultura de secà permet un ús compartit del territori amb zones de protecció, ja que ajuda a la conservació dels hàbitats de les aus, i així comercialitzar productes vinculats a una conservació de valors naturals.

D’altra banda, també es podria realitzar un replantejament molt més profund i transversal, i es que de fet, Los Monegros és un paratge únic de varietat ambiental i florística, amb una elevada diversitat d’espècies i endemismes. Es tractaria doncs, d’intentar corregir la idea preconcebuda que es tracte d’un simple desert, i saber explotar tots els seus valors, com ara potenciar la observació d’aus per exemple, i generar tota una economia de turisme ambiental, això si vinculada a una adequada conservació de l’espai.

Malauradament, però, aquestes utòpiques perspectives, es veuen encara més truncades amb el nou projecte pràcticament aprovat, que preveu la implantació del centre d’oci anomenat Gran Scala, que acollirà un centenar d’hotels, una cinquantena de casinos i varis parc de golf, entre d’altres colossals infrastructures. Resulta curiós, que d’entre les raons per la ubicació d’aquest immens projecte, (serà el més grans d’Europa), hi destaca la disponibilitat d’aigua. Probablement és preferible invertir-la aquí, que no pas en sistemes d’agricultura menys rentables econòmicament que aquest projecte, que ho serà sense dubte, però que segurament generarà uns impactes en el medi equivalents a la seva envergadura.

La desforestació que pateix l’Amazona no s’atura i la seva biomassa vegetal es va reduint dia a dia. Degut al impacte ambiental d’origen antropogènic es fragmenten i es destrueixen els hàbitats i nínxols ecològics de milers d’espècies fent que el llistat d’espècies amenaçades en perill d’extinció no pari d’incrementar. Davant d’aquesta perspectiva tan nefasta, causada principalment per l’acció humana, calen solucions per tal que no s’acabi tornant irreversible.

En aquest sentit, hi ha dos models d’intervenció que s’han de realitzar coordinadament per tal d’optimitzar els resultats i aconseguir que el procés sigui viable: un seria la reducció de l’impacte ambiental que generem i l’altre seria la conservació dels medis que encara romanen més o menys intactes.

Respecte al primer, és de sobres conegut per tota la societat al ser el seu màxim exponent el famós (i polèmic) protocol de Kioto. En referència al segon model, la majoria de gent té un concepte força abstracte tant del seu significat com de la seva aplicació ja que d’entrada s’interpreta la conservació de manera individualitzada en una sola espècie determinada. D’altra banda, mentre que el procediment a seguir per reduir l’impacte ambiental és tan intuïtiu com reduir les emissions, en el cas de la conservació no resulta tan evident com es duu a terme.

A tot això cal no obviar possiblement la pregunta més important de totes: per què conservar?

D’entrada, cal aclarir que el terme conservació inclou un gran ventall d’accions i mesures encaminades principalment al manteniment dels ecosistemes i del seus processos ecològics, la conservació de la diversitat biològica i la preservació dels valors naturals. Per tant, tot i que la conservació centrada en espècies emblemàtiques és la que té mes ressò mediàtic, té molta més importància la conservació del seu hàbitat ja que les espècies no són entitats que viuen en entorns atemporals. Per posar un exemple, resultaria bastant inútil intentar conservar el panda xinès, si no es conserven a la vegada les seves muntanyes de bambú, mentre que conservar l’ecosistema de manera global fa que de retruc també es conservin altres espècies.

Ara bé, per què s’ha de conservar la biodiversitat? Per què no limitar-se exclusivament a seguir el protocol de Kioto (si és que algun cop s’ha seguit)? Per què cal realitzar una gestió acurada i adient amb el seguiment periòdic de l’evolució dels sistemes naturals i amb tots els costos que tot això suposa? Diverses raons ho justifiquen: en primer lloc perquè la nostra pròpia existència en depèn, ja que els ecosistemes ofereixen uns serveis funcionals bàsics com són la producció d’oxigen, la regulació del clima, la protecció de sòls i el control de plagues naturals entre molts altres exemples.

En segon lloc, cal tenir en compte el valor econòmic que proporcionen els biorecursos en forma d’aliments, fibres naturals, fusta (d’extracció sostenible, òbviament), productes farmacèutics… En aquesta línia, fins el 35 % de la producció mundial de cultius depèn de la pol·linització natural efectuada pels insectes; si per manca o mala conservació aquest procés es perdés, seria inviable, pels costos que representaria, fer-ho artificialment.

D’altra banda, no es pot obviar el valor ètic d’intentar o almenys fer l’esforç de conservar quelcom que nosaltres estem destruint, és part de la nostra responsabilitat tenir cura d’allò que ens envolta i per respecte hauria de ser pres com un deure.

Per últim, cal també considerar el valor estètic de la biodiversitat, i és que a part de tots el significats funcionals descrits anteriorment, hi ha també un significat patrimonial de la mateixa. Com deia el meu professor d’ecologia aplicada, encara que la pèrdua de diversitat biològica no representi necessàriament un apocalipsis local, tots seríem més pobres si la perdiu nival desapareixes dels prats alpins. En el mateix sentit, la destrucció dels frescos romànics albergats en un museu d’art no seria cap apocalipsis –doncs seguiríem vivint igual i igual de bé– però representaria un empobriment lamentable. El món, i més modestament el territori on cadascú hi fa vida, és un lloc millor per viure amb les perdius nivals en els prats alpins i amb les pintures romàniques en les esglésies i museus.

La desigualtat de gènere ha estat i és encara una realitat ben patent en la nostra societat. Molt han lluitat els moviments feministes per poder gaudir dels mateixos drets i oportunitats que el sector masculí i sembla que ara, mica en mica, es comencen a igualar les proporcions entre sexes en la majoria d’àmbits de la societat.

Així, els principals estudis estadístics realitzats entre la població, que integren variables com el nivell d’educació rebuda entre homes i dones i per grups d’edat, les taxes d’activitat per anys, les taxes d’atur en relació a l’educació rebuda i la taxes econòmiques, demostren clarament com els homes, a igual nivell d’estudis, presenten més accés al món laboral i amb una remuneració més elevada que les dones.

No obstant, aquests estudis també deixen veure que, mentre que en determinats sectors la proporció de sexes s’ha anat equilibrant, i fins i tot en alguns ha confluït cap a una dominància clarament femenina com és el cas del sector del magisteri, n’hi ha d’altres, com els sectors relacionats amb les enginyeries, on la penetració de la dona ha estat pràcticament nul. El que fan aquests resultats és corroborar una cosa que sembla que el feminisme més radical hagi obviat: i és que realment no som iguals o, millor dit, biològicament no som iguals.

Les evidencies que demostren un clar dimorfisme sexual en quan a diferents zones, estructures, composició i funcionament cerebral en l’espècie humana són nombroses. Ja als anys 70, tot i la igualtat que proclamava el feminisme, diferents estudis realitzats per Doreen Kimura, Sandra Witleson o MacCoby destacaven les diferencies biològiques entre el cervell de l’home i el de la dona.

Encara que les diferencies anatòmiques són pràcticament inexistents i no són determinants per la capacitat intel•lectual, sí que són rellevants i determinen en gran mesura, juntament amb les hormones, el diferent funcionament cerebral entre sexes.

Així, en general, el cervell de l’home presenta una mida lleugerament superior i les dones presenten majors interconexions neuronals. L’hemisferi cerebral dret i esquerre estan connectats per un feix de fibres nervioses que reben el nom de cos callós, el qual permet que els dos hemisferis intercanviïn i integrin la informació que reben. Roger Gorski, de la Universitat de Califòrnia, confirmà que el cervell d’una dona té un cos callós més gruixut i amb un 30 % més de connexions respecte el de l’home; i a més, les hormones femenines impulsen a les cèl•lules nervioses a establir més relacions entre els dos hemisferis.

L’ús dels escàners de Tomografia Axial Computaritzada (TAC) i de les Imatges de Ressonància Magnètica (IRM), que mesuren l’activitat elèctrica del cervell, van permetre identificar i delimitar amb exactitud la localització de moltes funcions específiques del cervell i van confirmar que aquestes diferencies anatòmiques entre sexes tenien importància en la manera de veure, sentir, percebre, pensar, comunicar-se i aprendre, és a dir, en el funcionament general del cervell.

En conseqüència les aptituds per a realitzar unes determinades tasques concretes és també diferent. Això és fàcilment comprovable des de ben aviat, quan la majoria de logopedes estan col•lapsats majoritàriament per nens mentre que les nenes tenen molta més facilitat per expressar-se i per la llengua en general, i en canvi, els nens presenten més habilitats per les matemàtiques i estan sempre enganxats jugant als videojocs.

Això és així perquè el sexe femení disposa d’uns centres per a la comunicació més desenvolupats mentre que el sexe masculí presenta potents centres per la lògica i la capacitat espacial.

Totes aquestes diferencies funcionals venen per diferencies biològiques que estan determinades per la càrrega genètica, i la seva configuració s’inicia a partir de la novena setmana de gestació, durant la diferenciació sexual. Aquest procés esta determinat en primera instància per la presència o absència del cromosoma Y, però els nivells de testosterona, durant el període crític de desenvolupament cerebral, entre les setmanes 9 i 18, també hi juguen un paper important. Així, la presència i estimulació d’aquesta hormona sexual en el cervell potencia les característiques masculines i en la seva absència, el cervell es feminitza.

En un principi, la configuració predeterminada del fetus del ésser humà és femenina, però cap a la novena setmana, el fetus es diferencia en un dels dos sexes i la regulació hormonal entra en joc, de tal manera que si és genèticament XY desenvoluparà cèl•lules especials que produiran grans quantitats de hormones masculines, especialment testosterona, formant els testicles i una configuració cerebral masculina amb les seves característiques i habilitats pròpies, com per exemple, una visió a llarga distància i una capacitat espacial, habilitats que antigament ens van anar molt bé per facilitar la persecució i la caça, i que es troben situades en l’hemisferi dret que és justament el que potencia la testosterona.

Si el fetus format és XX, les hormones femenines, principalment l’estrògen, desenvolupa els ovaris i genera una configuració cerebral femenina desenvolupant els dos hemisferis cerebrals per igual dotant-li de potents centres dedicats a la comunicació, observació i atenció per interpretar amb exactitud les necessitats de la cria.

Pot ocórrer, però, que durant la formació del fetus, es produeixi alguna deficiència enzimàtica fent variar els nivells hormonals, d’aquesta manera, fetus femenins que pateixen una hiperplasia adrenal congènita i reben quantitats elevades de testosterona, presenten un cervell molt masculinitzat i per tant una conducta típicament masculina, així com les habilitats pròpies d’aquest sexe, i essent molt probable que quan arribi a la pubertat presenti una conducta homosexual. El mateix procés succeeix a la inversa a un fetus masculí que rebi baixos nivells de testosterona.

Com ja s’ha intuït en el paràgraf anterior, cal també tenir en compte que el cervell de la dona i el home no han evolucionat idènticament: ancestralment la feina principal del sexe masculí era la caça i, per a dur-la a terme, necessitaven que certes zones específiques encefàliques desenvolupessin el sentit de la orientació i de la capacitat espacial, així com una visió de túnel per poder visualitzar amb precisió i claredat una presa a gran distància i perseguir-la amb la vista. Per contra, el sexe femení requeria una orientació en distàncies més curtes i una visió perifèrica per controlar els voltants de la llar per si amenaçava algun perill.

Totes aquestes variacions, determinades per un evident component genètic que es defineix durant la diferenciació sexual i que genera un tipus de “disseny” cerebral, constitueixen el fonament de les variacions en el comportament entre els dos sexes, però a la vegada, s’han anat mantenint i reforçant al llarg de la evolució gràcies a la pressió selectiva d’aquests mateixos rols comportamentals adquirits per l’home i la dona. Resulta evident, no obstant això, que en la societat actual aquests rols han quedat obsolets, però el seu pes no es pot despreciar en el nostre llegat biològic.

Amb tot això es demostra que tenim estructures cerebrals diferents i que hem evolucionat per camins divergents que han provocat que les nostres capacitats, inclinacions i funcionalitats cerebrals siguin també diferents. Tot i això, encara que el cervell sigui un òrgan sexualitzat, no implica que un tipus d’organització cerebral sigui millor que l’altre, ni que el sexe sigui utilitzat com un criteri fonamental per accedir a determinades opcions professionals i ocupacionals. I es que en aquest sentit, existeixen determinats sectors laborals amb una dominància aclaparadorament masculina, sobretot en aquells que requereixin l’ús de la capacitat espacial, com per exemple la majoria d’enginyeries o l’aeronàutica, entre d’altres.

La igualtat proclamada pel feminisme és totalment legítima en quan a oportunitats laborals, però s’ha d’acceptar també una “desigualtat”, o millor dit, diferència biològica. No obstant, cal recalcar que el fet que la majoria d’homes presentin per mitjana estadística més capacitat per aquest tipus de treballs, no implica que hi hagi dones igual o més capacitades per a realitzar-los. La qüestió recau en que la majoria de dones no es mostren interessades per cap d’aquests tipus de feines perquè no gaudeixen al fer-les i, les que mostren interès, han de fer front a uns barems de selecció masculins.

D’aquesta manera, una altre conseqüència important és que probablement s’hagi de començar a considerar el sexe com una variable independent en las avaluacions dels programes educatius i en diversos tests neuropsicològics per predir i valorar els nivells “normals” d’execució, així com en les proves o barems d’accés en determinades opcions laborals.

Article 14 de la Constitució Espanyola: “Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier condición o circunstancia personal o social”.

La garantia constitucional dels drets igualitaris per a tots els ciutadans és fonamental ja que aquests ofereixen unes oportunitats i una participació en tots els àmbits de la societat de manera justa, equitativa i sense discriminacions, així com un tracte igualitari davant la llei. Ara bé, una altra cosa és la garantia legal d’aquests drets, ja que resulta difícil de dur a terme el seu compliment estricte al tractar-se d’uns conceptes que fan referència a valors morals i, per tant, la seva garantia real no queda sovint aconseguida. En aquest sentit, l’article 14 de la Constitució Espanyola, queda poc definit i es poc específic en quant al procediment a seguir per aconseguir el seu compliment, deixant així un ample marge d’interpretació.

Tal marge de discrecionalitat hermenèutica ve donat pel seu propi contingut, que si bé és el codi moral sobre el qual es recolza la nostra societat, en cap moment es dicta com s’ha de realitzar la seva aplicació i no té en compte les diferents situacions i conflictes que es donen en una societat. La interpretació del seu contingut és, per tant, susceptible de caure sota una valoració subjectiva, i no resulta fàcil reduir-la, ja que aquest procés de moralització del dret realitzat en l’article 14, el que fa és incorporar en normes jurídiques aspectes de l’àmbit de la moral. En conseqüència, en resulta difícil tant la seva imposició com la seva acceptació, ja que la força obligatòria de compliment és el propi criteri o judici de valor i aquest, així com les virtuts morals, sorgeixen de la interioritat pròpia de cada individu.

Per definició, la discriminació positiva consisteix en un seguit de regles o lleis que aparten a un cert percentatge de la societat en pro o per afavorir a determinats grups o col•lectius que, fins aleshores, havien estat o partien en desavantatge en quan a oportunitats laborals o en accessibilitat a determinats serveis socials i/o educatius. Aquest és el fonament racional que justifica l’ús de la discriminació positiva, és a dir, malgrat que efectivament es produeix una discriminació, aquesta és per intentar aconseguir una igualtat global.

D’entrada, resulta paradoxal com la mateixa essència de la política de discriminació positiva revela que realment no som iguals, i que la manera d’intentar ser-ho davant la llei és a través d’una discriminació selectiva exercida positivament. És sense dubte xocant que per evitar la discriminació s’hagi de discriminar.

Això també demostra que avui en dia la garantia real del dret d’igualtat encara no es manifesta en la societat. De fet, ja des d’un principi, i un cop aconseguida la suposada igualtat constitucional, ben aviat es van detectar certs obstacles que impedien una participació igual per a tothom. Així, hi havia grups importants de ciutadans que continuaven estant poc representats en els alts càrrecs de la societat. Això era particularment notori en el cas de les dones, de determinades minories culturals i d’immigrants, on pocs membres d’aquests grups estaven entre els gerents d’alt nivell ocupant càrrecs directius d’empreses o institucions, o entre ministres del Govern, metges o advocats, per exemple.

D’aquesta manera, va ser com van néixer la discriminació positiva, amb l’objectiu d’intervenir activament en les barreres socials que impedien l’accés a aquest càrrecs i a determinats serveis, ja que no n’hi havia prou amb oferir garanties constitucionals o suport financer, sinó que calia intentar oferir una garantia legal real, la qual es basava en la promulgació de lleis que, tot i tenint una base discriminadora, en ultima instància promovien la igualtat social.

Encara que la discriminació exercida per la discriminació positiva és per aconseguir un bé major i intentar assegurar que tothom parteixi i/o disposi de les mateixes oportunitats, sovint apareixen conflictes que posen en dubte la seva efectivitat. En primer lloc, aquesta bona intencionalitat corre el risc de convertir-se en una espècie de injustícia invertida en la que els “privilegiats tradicionals” es converteixin en els desafavorits. A més, el principal problema de les discriminacions positives és que intenten aconseguir l’acompliment d’un valor moral poc definit i general, com el de l’igualtat per exemple, a través de lleis i casos concrets i específics, i per a la resta de discriminats no beneficiats, l’objectiu global es difumina i només es veu quelcom injust.

En conclusió doncs, possiblement per tal de millorar l’efectivitat i reduir l’impacte negatiu d’aquestes polítiques s’hauria de regular la seva durada d’aplicació. Dit en altres paraules, les discriminacions positives no haurien de durar per sempre, ja que un cop aconseguit l’objectiu la seva utilitat posterior és nul•la. Encara que realment, però, l’objectiu real (i probablement utòpic) no seria aconseguir una igualtat imposada, sinó aconseguir una igualtat per modificació dels valors morals i, per tant, la duració de les discriminacions positives seria autogestionada, és a dir, no s’aplicarien pel seu propi desús i per manca de funcionalitat.

Els microorganismes que pertanyen a la família Geobacteriaceae són força coneguts degut a les seves aplicacions en determinats processos bioremediadors, però fa poc s’ha descobert que alguns d’aquests microorganismes poden també generar energia elèctrica gràcies al seu metabolisme cel·lular.

Aquesta nova propietat ha generat una línia de recerca prioritària per determinar amb exactitud quins són els mecanismes que produeixen aquesta reacció elèctrica i així poder extreure’n una major eficiència i avaluar-ne les possibles aplicacions.

Ara per ara, els primers estudis es centren en el gènere Geobacter però gràcies a proves del 16 rRNA, s’han conegut molts altres bacteris de diferents famílies que també presenten aquesta característica. Al conjunt d’aquests se’ls ha batejat com a microorganismes electricigènics. També se sap que aquests bacteris són capaços de generar energia gràcies a una oxidació de la matèria orgànica a Co2 i a una transferència d’electrons a elèctrodes sense la necessitat de mediadors, presentat així una clara analogia amb el funcionament d’una pila.

La majoria d’aquests microorganismes, com Geobacter, presenten un metabolisme quimioorganoheteròtrof i són respiradors anaeròbics de metalls. En condicions naturals, la matèria orgànica és la seva font d’energia, de carboni i donador d’electrons a la vegada, mentre que l’acceptor d’electrons és un metall extracel•lular com el Fe3+ o el Mn4+ entre d’altres.

Realitzant una simulació artificial al proporcionar les biomolècules essencials perquè duguin a terme el seu metabolisme i canviant l’acceptor terminal d’electrons per un elèctrode, s’aconsegueix que generin electricitat. El mecanisme concret consisteix a col•locar un ànode anaerobi en contacte amb el microorganisme posant-li acetat com a matèria orgànica, el càtode esta en condicions aeròbiques i esta separat del ànode per una membrana selectiva que permet el pas dels H+ però no del O2. La instal•lació d’un circuit a través de les dues cambres permet el flux d’electrons sense pèrdua d’energia i en el càtode l’O2 es converteix en H2O. D’aquesta manera, es genera electricitat de manera semblant a la de una pila.

Altres estudis van demostrar que aquests microorganismes produïen electricitat degut als productes finals del seu metabolisme anaeròbic o fermentatiu com els compostos solubles i reduïts, els quals reaccionaven abiòticament amb la superfície del elèctrode. Per tant, afegint acceptors d’electrons d’elevada solubilitat s’aconsegueix més corrent elèctric. El principal problema, però, és que la majoria d’aquests compostos són sucres i tot i que Geobacter oxida una gran varietat de compostos àcids i aromàtics, sembla ser que no és capaç d’oxidar hidrats de carboni. Així, la producció d’energia a partir de sucres amb Geobacter requereix de la presència de microorganismes fermentadors per a convertir aquests compostos en àcids orgànics i hidrogen. Posteriorment es va descobrir un nou microorganisme electricigènic, Rhodoferax, que oferia la possibilitat de convertir directament aquests sucres en electricitat sense necessitat d’intermediaris.

En un intent per augmentar el coneixement del grau de diversitat microbiana capaç de realitzar aquestes reaccions elèctriques, es va traslladar l’experiment a sediments marins amb elevades quantitats de sulfhídric. En aquest cas, l’elèctrode era colonitzat per espècies de la família Desulfobulbaceae, una família de microorganismes anomenats també sulfat reductors. Aquests produeixen sulfhídric en la degradació de la matèria orgànica i el sulfhídric actua com a transportador d’electrons a la superfície, on les reaccions abiòtiques amb l’elèctrode, usat com acceptor terminal d’electrons, genera electricitat.

La primera i més immediata aplicació pràctica és la creació de cèl•lules combustibles de sediments per impulsar o aportar energia a equipaments electrònics de localització remota. El procés de generació d’electricitat a partir de biomassa renovable té a més l’avantatge de no generar cap dels contaminats associats habitualment en una combustió. La conversió de determinats residus en energia elèctrica suposa una solució a la problemàtica que generen els abocadors i la contaminació que se’n deriva. En aquest sentit s’estan dissenyant reactors per convertir eficientment deixalles animals i aigües residuals fecals humanes en electricitat.

Actualment, però, els microorganismes electricigènics no són capaços de generar l’energia suficient per contribuir notablement a la xarxa elèctrica. Una de les causes és la dificultat per competir amb altres fonts d’energia més econòmiques com els combustibles fòssils i la fissió nuclear, amb la qual cosa s’inverteix poc i gairebé no s’impulsen aquestes noves energies alternatives.

A curt termini s’està valorant la possibilitat de proveir d’energia a aparells electrònics que requereixin poca electricitat per al seu funcionament, com és el cas de bateries de mòbils, calculadores, rellotges…

Encara que també la NASA està avaluant el disseny de combustibles microbians per utilitzar les residus dels astronautes com a font d’energia elèctrica durant les travessies espacials o per impulsar la locomoció i les necessitats sensores i computacionals dels robots exploradors.

El principal factor limitant d’aquesta nova biotecnologia és que la producció d’energia és molt lenta i de poca intensitat. Una de les estratègies per ampliar el ventall d’aplicacions factibles és incrementar l’àrea de superfície de contacte de l’ànode amb el microorganisme, donada la relació directe que existeix entre aquest paràmetre i l’energia obtinguda. També s’està intentant desenvolupar materials pels elèctrodes que permetin generar una interacció més òptima entre les proteïnes bacterianes que transfereixen els electrons i el mateix elèctrode. Fins i tot es parla d’aplicar la enginyeria genètica per millorar l’àrea de contacte o per incrementar la taxa metabòlica dels microorganismes.

Totes aquestes investigacions obertes actualment depenen dels esforços econòmics per generar aparells que consumeixin fonts energètiques alternatives i renovables que aportin beneficis als consumidors i al medi ambient, encara que tampoc ens enganyem, n’hi hauran uns quants que de pas, es faran d’or, però això sempre passa…

Extret de Microbial Energizer: Fuel Cells That Keep on Going ASM News/Vol 1 (7):323-329 (2006).