La Propina

T’aixeques cansadíssim, et fa mal la panxa, les articulacions, tens mal de cap, i l’ànim està tan per terra que ni el trobes… Potser tens una d’aquestes grips que duren una setmana i desprès ni rastre? Et mires al mirall, qui t’ha posat tres quilos a sobre durant la nit? I les ulleres que fas? Aleshores te n’adones: falta poc perquè et vingui la regla. Ja ho estàs notant. Apa! Vesteix-te i a treballar.

És fàcil pensar que si un fet forma part d’una  rutina no pot incidir-hi negativament, ja que se suposa que hem tingut un temps d’adaptació per pal·liar els efectes no desitjats, veritat? Doncs no, no tot funciona així. Per moltes dones arriben uns dies cada mes en que la vida se’ls fa un camí de pujada interminable, una senda que, a més, sabem que es repetirà en menys de trenta dies. Sí, això és la síndrome premenstrual, que cal diferenciar-la del trastorn disfòric premenstrual i de la mal anomenada “mala llet” de la regla.

És popularment conegut que les dones tenen canvis de caràcter durant la menstruació, però en realitat són previs a ella. Quan tota paraula provinent d’un altre ésser humà et molesta, quan et veus grassa, estàs cansada, et fa mal fins i tot el caminar, no tens ganes de fer res excepte plorar… Molts pensaran que exageres, i tu seguiràs amb el que estiguis fent. Doncs bé, comunico a totes les dones que tenim raons més que suficients per queixar-nos. Està més que científicament demostrat, i així ho demostren estudis demogràfics i estadístiques de població.

 Gràfic del Cicle Menstrual

Aquesta síndrome es caracteritza per un cúmul de símptomes físics i emocionals que es donen durant la primera meitat del cicle menstrual. M’explicaré: com veiem en el gràfic, el cicle sol tenir 28 dies. La durada de cada fase és mol variable, però a grans trets segueix una periodicitat.  El dia 1 és el primer, dia de la menstruació. Quan aquesta s’acaba, dia 4, la dona ha perdut un òvul per no estar fecundat, i s’eleva al màxim la segregació de l’hormona estrogen, per tal crear un nou endometri que faciliti la creació d’un nou òvul. Aquesta primera fase del cicle, que dura fins el dia 14, és la més dura, ja que el domini d’aquesta hormona provoca els pitjors símptomes. Cap al dia 14, arrel de l’acumulació d’estrògens patida, el cos segrega progesterona (hormona que fa que per exemple les embarassades estiguin tan maques, són com dosis de felicitat) i és amb l’ascens d’aquesta que es produeix l’ovulació. A partir d’aquí, el normal és que vinguin uns dies de tranquil·litat, gràcies a la progesterona, tot i que de vegades aquesta descendeix perquè el cos denota que no hi ha fecundació, i poden sorgir alguns símptomes. Finalment, es torna a iniciar el cicle amb la baixada de la regla, dies en que els estrògens tornen a elevar-se (ja poden haver començat dies abans) i el malestar va retornant.

En aquesta primera fase un 70% de les dones tenen SPM. Aquest consta de símptomes com la irritabilitat, el mal de cap, inflor abdominal i del peus, dolor abdominal i mamari, espasmes musculars, augment de pes, nàusees, disminució de la concentració, restrenyiment, etc. Intenteu imaginar-vos que tot això es concentra en uns pocs dies en els que, evidentment, has de seguir la rutina normal, anar a classe, portar els nens a l’escola, anar a treballar, o el que sigui que composi la teva rutina. Ara imagineu que aquests dies, de nombre variable, es repeteixen un cop al mes: estem parlant de viure potser una cinquena part de la vida amb patiment. Plantegeu-vos, homes, quin va ser el motiu de la última baixa laboral? Les estadístiques diuen que la grip. Si tinguéssiu una grip per mes i no poguéssiu agafar la baixa, de quin humor estaríeu?

Això es complica quan evoluciona al trastorn disfòric premenstrual, que és la variant més extrema de la síndrome premenstrual, i que fins i tot està classificat com a trastorn mental en els manuals psiquiàtrics. Aquí les dones inclús tenen ideació suïcida, depressió major, atacs de pànic, plor desesperat, alteracions del son… En fi, és un autèntic trastorn psicològic que altera la vida d’aquestes dones. Com podeu deduir, durant aquests episodis no poden treballar, cuidar de la seva família ni, en molts casos, d’elles mateixes. Cal dir, però, que aquestes dones són només, i encara sort, un 3% de totes les dones en edat reproductiva, és a dir, que encara tenen la regla. A més, així com en la SPM s’ha vist relació de causalitat amb el canvi hormonal (les hormones gonadotròfiques tenen relació amb el sistema serotoninèrgic, el mateix que s’altera en una depressió), en aquest últim cal una predisposició genètica i unes condicions ambientals idònies. És a dir, la Reina d’Anglaterra no tindrà uns condicionaments vitals que la portin a patir, és més fàcil que una dona que cuida dels seus 5 fills i es lleva cada dia a les cinc del matí per anar a fregar les escales de deu edificis diferents té més números per a què li toqui la grossa.

Així doncs, espero haver canviat una mica l’opinió, sobretot dels mascles, sobre la vostra amiga, dona, parella o mare que està insuportable durant una setmana. Homes, heu de tenir en compte que ho està amb raó. Malgrat tot, havent investigat el tema, he dir que la frase que més ha servit d’excusa en la història de la humanitat,”és que tinc la regla”, ja sigui per saltar-se una classe d’educació física o per donar llargues a l’individu que dorm a l’altre costat de llit, és això mateix: una excusa. Perquè encara que el dolor persisteix, quan arriba la regla la primera simptomatologia desapareix. Ara bé, a títol personal, els científics que han fet l’estudi deuen ser homes i deu estar basat en entrevistes a superheroïnes, ja que us asseguro que quan una part del teu úter s’està desenganxant tens tot el dret del món a estar enfadada, de mal humor… i a plorar si et ve de gust!

Des de fa uns anys TV3 recull fons dedicats a la investigació de diverses malalties que afecten a la nostra societat. Aquest any li toca el torn a les patologies psiquiàtriques considerades com a greus. Aquetes malalties engloben l’esquizofrènia, el trastorn bipolar i la depressió, el TDAH (Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat), el TOC (Trastorn Obsessiu Compulsiu), entre d’altres. Se les anomena greus perquè el seu impacte a la vida del pacient és, tristament en molts casos, devastador. En aquest article intentarem donar-vos unes guies perquè entengueu el que per mi és una prioritat: que aquesta gent no són bojos que empitjoren la nostra societat sinó víctimes d’una epidèmia que avui dia és la gran desconeguda, el trastorn mental.

El trastorn bipolar és un tipus de depressió. Dins aquesta malaltia el subjecte no tan sols està trist, ja que el símptoma més comú és la irritabilitat. Pot ser que la típica mare de família que es veu superada per la pressió de la vida laboral i familiar de cop i volta desencadeni una discussió perquè el seu marit li diu que a la sopa li falta sal. O que dorm dotze hores al dia, això si durant el dia perquè a la nit pateix insomni. Que no té forces per anar a treballar i que ja no es diverteix anant al cine o a sopar, en gran mesura perquè li molesta estar amb gent.

Us imagineu el que és estar constantment de mal humor i que ningú, ni tan sols tu, sàpiga perquè? És una situació desesperant, que sovint acaba amb un acomiadament de la feina i una crisi familiar, sobretot de parella. Si a aquest quadre se li suma una crisis maníaca, tenim un trastorn bipolar. Durant la mania la persona pot estar molt alegre, parlar molt ràpid, tenir ganes de fer un excés de coses o no tenir la necessitat de dormir. Fins aquí podeu pensar: doncs no està tan malament, ja ens agradaria en èpoques d’estrès tenir aquesta capacitat oi? Però això només és el principi. Després ve la irritabilitat i la violència (sovint contra qui més estimes, com els fills), l’estat hipersexual que en molt casos porta a enganyar a la parella (amb un nombre més que destacable de, en la seva majoria, desconeguts). Però el més perillós és l’eufòria, que els fa creure que poden fer-ho tot, fins i tot volar, amb les conseqüències que us podeu imaginar. O en l’últim cas que vaig tenir, un pare que va gastar-se els estalvis per els estudis del fill en regals per amics, un total de sis mil euros.

L’esquizofrènia és ben coneguda per tots. Ens imaginem el típic boig parlant sol, mal vestit… I amb expressió de dolent de la pel·lícula. Molts cops és així, però en la majoria de casos són idees delirants que preocupen a l’individu i el limiten, com en el cas del noi que va tenir que deixar d’anar a l’escola perquè patia per la vida de la seva família ja que “sentia” que alguna cosa dolenta els estava passant. És una sensació molt desagradable, sentir constantment veus dins del cap i a sobre pensar que ningú et creu i que tothom està en la teva contra. Si jo ara us preguntés on esteu diríeu que davant l’ordinador llegint un article. Però si jo us dic que això ho esteu imaginant i que en realitat esteu en una base militar entrenant-vos per el combat, què em diríeu? Doncs aquesta es la sensació d’aquestes persones, per elles és real i no saber si el que t’envolta és real o no ho és de les coses més dures que em puc imaginar.

Imagineu-vos al típic nen que no calla a classe, que no el podeu portar a dinar fora perquè us posa en evidència, que no rendeix a l’escola i que us fa ser íntims del seu tutor. Insuportable, no? Aquest nen el que té és un trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat, el que el diferencia del nen “mogut” és que ell no ho pot controlar. Ja li agradaria poder callar a classe i estudiar. Us imagineu la impotència que dóna plantar-te davant un full durant hores i no haver estat capaç d’entendre el que hi posa?. Aquest fracàs escolar va seguit, sovint, de fracàs laboral. Evidentment, no és gens fàcil estar al costat d’una persona que primer actua i després pensa. Penseu en la vostra parella, us agradaria que es gastés els estalvis per aquest viatge a Egipte que sempre heu volgut fer en una Playstation? O que li toqués el cul a un altre en presència vostra?

Ara penseu en la vostra mare. Imagineu que no fos capaç d’abraçar-vos perquè li fa fàstic, que es passa tot el dia netejant i ordenant la casa, que us escridassa si toqueu alguna cosa i que fa por. Això és el que passa amb el TOC (Trastorn Obsessiu Compulsiu). Les obsessions són idees que no es poden treure del cap. Les compulsions són la manera que tenen de pal·liar l’ansietat que aquestes idees els creen, com ara comprovar 13 cops si les portes estan tancades, mesurar el tros de llençol que penja per cada costat del llit o netejar la taula del menjador fins a tenir llagues a les mans.

Gràcies a la nova perspectiva de la psiquiatria, avui en dia aquesta gent no està tancada en manicomis rebent dosis d’haloperidol que els deixen bavejant i patint lobotomies (extracció d’un tros del lòbul frontal responsable de la conducta) com a tractament.

Hi ha tractament farmacològics que ajuden a controlar els símptomes, però que no són ni de lluny una cura. Aquí rau la importància dels fons per la investigació, ja que potser coneixent més el cervell humà podrem saber què és i com impedir el que fa que una dona passi de ser histèrica a TOC, que un nen passi de tenir imaginació a ser esquizofrènic o que un pare passi de preocupar-se massa per les coses a ser depressiu.

En aquest món, on viatjar en avió 8 hores per assistir a una reunió és una cosa normal, la disrítmia circadiana o jet lag és habitual entre nosaltres. Però realment què és aquest desajust que tan malament ens senta? El jet lag no és més que una descompensació o falta d’adaptació entre el rellotge intern (que marca el son i la vigília) de cadascú i el nou horari extern.

El nostre rellotge intern és l’hipotàlem. Aquest és un dels centres cerebrals encarregats d’alliberar hormones i és el que marca el que coneixem com a ritme circadià (circa diem, és a dir, quasi un dia). És el ritme que segueixen les hormones per la seva alliberació. Però encara hi ha un altre factor, extern, que ens ajuda a regular aquest cicle: el component lumínic, és a dir, el sol.

Per entendre’ns, el mecanisme és el següent: la llum entra per la retina i va al nucli supraquiasmàtic, que informa l’hipotàlem que hi ha llum. Per la nit, l’epífisi secreta melatonina (sí, el que ens posa morenos serveix per més coses) i avisa que ja no hi ha llum. Per tant, les hormones que fan d’activadores del nostre cos deixaran d’alliberar-se al nostre corrent sanguini, i les que treballen per la nit començaran a fer-ho.

Per posar un exemple parlem de l’ACTH. Això és l’hormona encarregada de donar l’ordre a la glàndula suprarenal perquè aquesta alliberi corticoides, els quals, com la cortisona, tenen una funció d’alarma que activa els nostres òrgans i sentits. Així, en situacions d’estrès com seria estar fugint d’un ós enmig del bosc, alliberaria corticoides per ajudar-nos a córrer amb major rapidesa. El mateix passa pel matí, quan ens llevem per iniciar la nostra activitat diària. El ritme circadià fa que l’ACTH s’alliberi pel matí i que per la nit tingui nivells mínims, per tal d’activar-nos pel matí i de poder dormir-nos per la nit. El nostre rellotge intern segueix una lògica: ens entra la son a la nit quan no hi ha llum, baixen les temperatures i estem més desprotegits, i ens despertem instintivament durant el dia.

Aleshores quan fem un viatge transoceànic i sortim d’aquí de dia, per exemple a les 14h i arribem després de 12 hores, el nostre tic tac personal creu que és de nit i comença a disminuir les hormones activadores, amb el que ens entra la son. Però, malauradament, baixem de l’avió i són les sis del matí, amb tot el dia per davant. És aquí on apareix el jet lag, que ens provoca irritabilitat, fatiga, son poc reparador, alteracions del ritme intestinal…

No és fins al cap de 5 dies que el nostre hipotàlem no es regula de nou. Mentrestant, pot passar que ens adormim en ple dia, que visitem poc el bany o que no en sortim, i probablement serem absolutament inaguantables. A més, ens costarà concentrar-nos i tindrem dificultat per realitzar treballs físics.

En conclusió, si hem d’assistir a un acte important a l’altre costat de món, més ens val anar-hi uns dies abans o serà un fracàs total… Penseu que els esportistes olímpics van setmanes abans als campionats llunyans només per entrenar? Imagineu-vos córrer la marató en ple jet lag.

Per acabar uns petits consells: els experts recomanen que si viatgem cap l’oest ens adormim més tard la nit abans, per així despertar-nos més tard i tenir contacte amb llum intensa del sol des que ens aixequem, i a més prendre molta cafeïna. Lògicament, si anem cap a l’est ho hem de fer a l’inrevés.

Algun cop us heu parat a pensar que compartien grans personatges de la història com Napoleó o Felip V? Tots ells són famosos per emprendre grans fites, per convèncer a les masses, per actuar irracionalment i per mostrar sempre una gran iniciativa.

Per exemple Felip V, a conseqüència de la seva malaltia, va abdicar 19 vegades, totes elles en fase de depressió. Pel contrari, va declarar la guerra a França i Anglaterra en diverses ocasions, sempre en fase de mania. Això està ben documentat al llibre de praxis mèdica d’Andrés Piquer, el que era el seu metge. Posteriorment el seu fill Ferran VI va heretar la malaltia.

Lluny de voler fer un article històric, el meu pretén fer-vos pensar que sovint els grans actes amaguen grans patologies. Com un mestre meu va dir un dia “Jesús era esquizofrènic, però va convèncer tanta gent de l’existència d’aquella veu irreal que ara som tots cristians”. Si ens fixem bé en aquests homes que us he citat, us puc afirmar que tots tres patien el mateix mal: trastorn bipolar. Per intentar definir-lo, el més fàcil és dir que consisteix en una alteració dels mecanismes que regulen l’estat d’ànim, dotant així al malalt d’una irracionalitat que caracteritza la seva conducta, amb notoris daltabaixos. Acostumen a estar dominats per grans períodes de depressió que s’interrompen per períodes d’eufòria, o altrament dita mania.

Tot plegat és degut a un component genètic, heretable o no. És a dir, el subjecte ha d’estar genèticament predisposat, predisposició que pot venir de la família o que pot començar amb ell mateix. També existeix un component ambiental, o el que és el mateix, una sèrie de conductes que augmenten els factors de risc, com ara: la presa d’estimulants (cocaïna, estasi), cànnabis, alcohol, antidepressius, corticoides, privació del son…

La fase maníaca és la que més ens interessa. L’eufòria, entesa pels psiquiatres, és aquell estat on hom creu que pot fer el que sigui, que és totpoderós. Aquest sentiment està acompanyat d’altres símptomes com l’augment de l’autoestima. Heu pensat quants militars que han passat a la història per les seves grans fites resultaven ser baixos i sense unes condicions adients per a aquesta professió? Napoleó, Hitler, Franco… Sense pretendre diagnosticar-los, sembla evident on estava el seu secret.

Molt a prop d’aquest quadre ens trobem amb la megalomania. Avui en dia seria el cas d’aquell pacient que es creu Bush o Zapatero, fa 200 anys probablement aquests malats es creien ser Bonaparte, i en el temps d’aquest darrer segurament es creien Déu. Aquesta sensació de poder és el que converteix un maníac en un personatge històric “digne de recordar”.

Sense portar-ho tant a l’extrem, podem parlar d’aquell company de feina que tot d’una vol muntar una lliga i aconsegueix convèncer a la majoria perquè hi juguin. I és que un dels símptomes més clars derivats de la megalomania és l’entusiasme desproporcionat i contagiós que presenten. Aquest entusiasme condueix el malalt a notar un increment de l’energia i de la sensació de benestar, una disminució de la necessitat de dormir, hipersexualitat, impulsivitat… Tot plegat seguit de grans períodes de depressió amb anhedònia (no tenen ganes de fer res), augment de l’apetit, augment de pes, fatiga, sentiment de culpa, etc.

Avui en dia, amb tractament, l’episodi com a màxim dura 3 setmanes, però en temps d’absolutisme i revolucions podien durar varis mesos o fins i tot anys. Vaja, el temps suficient per fundar l’imperi francès.

Només aixecar-te et prepares un cafè, ben carregat, t’asseus al sofà mirant el telenotícies i t’encens un cigarro… acte seguit estàs corrent cap el lavabo, m’equivoco? Aquí intentaré explicar el perquè de tan regular fet, venerat per molts (tots aquells que viuen en la cruel cultura de l’estrenyiment), però maleït per d’altres. A qui no li ha passat mai en un lloc incòmode?

Per començar s’ha de saber que el tabac té unes 400 substàncies diferents, però només ens interessa la nicotina, un estimulant natural que activa una part del sistema nerviós. El sistema nerviós es divideix en voluntari i involuntari. Dins d’aquest últim hi ha dos grups, el sistema nerviós simpàtic i el parasimpàtic, els quals són contraris: el primer activa les funcions i el segon les modera o relaxa.

Doncs bé, la nicotina imita l’acció del simpàtic augmentant la secreció de catecolamines, que són hormones similars a l’adrenalina que activen tots els sistemes de l’organisme. El ritme intestinal augmenta afavorit per la contracció del múscul circular que envolta l’interior de l’intestí. Alhora, inhibeix l’acció del múscul llis que s’encarrega de frenar el reflex defecatori sota el govern del parasimpàtic. Metafòricament seria com si agaféssim amb la mà un “xuxu” de crema i l’apretéssim pel mig, la crema sortiria disparada, així com ho fa el bolus alimentici cap a l’esfínter anal. Tot plegat succeeix per què el cervell ha percebut un missatge o estímul, enviat per la nicotina, que li ha indicat que el cos necessita evacuar.

D’altra banda, en el nostre refrany, “cafè i cigarro, cagarro” també hi participa el cafè. El cafè, com tothom sap, porta una concentració de cafeïna més elevada que altres productes que també en porten, com ara el te, la cola o fins i tot les xocolatines. Aquesta substància també accelera el ritme intestinal, així com el cardíac i uns 10 sistemes més. Aquest accelerador assoleix el seu màxim efecte als 15-45 minuts posteriors al seu consum i dura entre 4 i 6 hores. A més, cal afegir que aquesta beguda, per cert la segona més consumida al món desprès de l’aigua, conté una font important de fibra.

La fibra, com tothom sap gràcies als anuncis de cereals, ajuda a regular el ritme intestinal. Això ho aconsegueix perquè un cop dins de l’intestí absorbeix aigua, la qual augmenta el volum del bolus intestinal. D’aquesta manera tensiona el múscul circular s’activa el reflex defecatori. Així, el cervell percep que el cos necessita expulsar el bolus alimentici, i activa tots els mecanismes necessaris per a realitzar aquesta funció. Evidentment si afegim un segon accelerador del ritme intestinal el resultat és una bomba de rellotgeria.

Tot plegat demostra que la cultura popular és més sàvia del que molts cops imaginem, no en va s’afirma que “cafè més cigarro és igual a cigarro”. Tot i així, cal destacar que molts altres productes com són el kiwis o els gots d’aigua calenta en dejú tenen uns efectes similars, malgrat que no se’n fa cas perquè no hi ha cap refrany que en faci ressò i no en siguem tan conscients dels seus efectes. Fóra bo que ens informéssim de quins aliments causen el mateix efecte, ja que així podrem evitar que la urgència ens enganxi desprevinguts en un mal lloc i en una mala hora.