La Propina

L'oncle Sam et vol per a l'exèrcit!

L’elecció del nou President dels Estats Units d’Amèrica ha sigut un dels temes que més es recordaràn d’aquest canvi d’any. Un fet que trenca amb molts tòpics i que evidencia un progrés de la societat nord-americana. No obstant, Obama s’ha alçat amb el triomf, gràcies a una gran plataforma que des del darrera ha donat suport i el capital necessaris per dur a terme la seva campanya. Obama sembla representar l’ala més progressista del sistema bipartidista d’aquest país, però no el podem confondre amb un nou Guevara, un Gandhi o un Luther King.

Com a President de la que encara es considera la principal potència del planeta, la política exterior resultarà prioritària en l’agenda del nou govern. Mantenir les influències del seu sistema econòmic, de la ‘seva democràcia’ i mantenir o establir relacions que restaven trencades marcaràn el dia a dia del nou President nord-americà. És per aquest motiu, per la presència dels EUA en el dia a dia de la política internacional, que aquest artícle repassa breument algunes de les actuacions que més han marcat en política exterior d’aquest país durant el segle passat; des de la Gran Guerra fins al conflicte iraquí.

LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL I EL SORGIMENT D’UNA NOVA POTÈNCIA

A l’entrada del segle XX, l’equilibri internacional entre les potències estava en perill. La construcció dels nous estats nacionals a Europa havia conformat, principalment, dos models polítics ben diferenciats; els Imperis representats en gran part per Alemanya i Àustria-Hongria i les potències liberals capitalistes representades, en aquest cas, per França i Gran Bretanya.  Ambdos models, representats pels seus respectius països, s’embarcaren en un conflicte a la cerca de nous mercats colonials al nord del continent africà, però també per a consolidar la seva influència en els territoris occidentals del cada vegada més decadent Imperi turc.

Així, el 1914, en aquest context de calma tensa esclatava la Primera Guerra Mundial. Per aquelles dates, els EUA havien intentat mantenir-se al marge dels afers internacionals. Però la recén victòria contra Espanya el 1898 a l’Atlàntic i l’annexió de nous territoris als seus dominis l’auguraven com a una nova potència. Tot i això, a l’esclat de la Guerra, els EUA es posicionaren entre les potències no bel·ligerants, encara que per tractats comercials i afinitats polítiques, es solidaritzaren amb les forces aliades, és a dir, França i Gran Bretanya.

La situació varià el 1917 quan, després de reiterats atacs de les forces navals alemanyes a vaixells nord-americans, el President Wilson declarava la guerra a Alemanya i, conseqüentment, a les seves aliades. L’entrada dels EUA i la retirada russa del conflicte per l’esclat de la Revolució d’Octubre del mateix any van acabar per desnivellar la balança. Així, amb l’imparable avenç de les tropes aliades, el 1918 Alemanya firmava l’armistici.

D’aquí, el més important és que acabada la guerra, Europa havia perdut l’hegemonia econòmica. La guerra havia devastat i col·lapsat la indústria dels països bel·ligerants i les infraestructures (ferrocarril, carreteres,…) havien quedat impracticables. Per això, Europa va haver de recórrer a l’extranger per a recuperar-se de la crisi. Així, els EUA es convertien, juntament amb el Japó, en els principals inversors de la recuperació europea. Per primera vegada, Europa s’hipotecava a la nova potència emergent. A més, gràcies a l’important i efectiva aportació bèl·lica, els EUA formaren, amb el President T. W. Wilson al capdavant,  un dels actors claus de les Conferències de Pau del 1919 i en la fundació de la Societat de les Nacions, precedent de l’ONU i l’objectiu del qual era treballar per evitar un nou conflicte d’escala mundial. Val a dir que arran de les conferències de Pau d’aquell any i la formulació de La Llista dels 14 punts de Wilson on el dirigent nord-americà assentava les bases per a la pau, aquest fou guardonat amb el Premi Nobel de la Pau, un reconeixement que no feia res més que confirmar els EUA com a una nova potència mundial.

II GUERRA MUNDIAL. L’HEGEMONIA NORD-AMERICANA A OCCIDENT

Però el Tractat de Versalles de 1919 havia dividit Europa en vencedors i vençuts. Les sancions econòmiques i polítiques per a les forces derrotades foren molt dures. Això, juntament amb la crisi que va seguir als anys de la postguerra, afavoriren al sorgiment de doctrines populistes i l’ascens al poder, en aquest cas, del Partit Nacional-Socialista d’Adolf Hitler.

És de sobre coneguda la política bel·ligerant i expansionista del líder nazi, per això no ens hi centrarem. L’esclat de la guerra es produí després que, tot i les reiterades advertències de les forces aliades, Hitler ocupés Polònia. L’1 de Setembre de 1939, Alemanya ocupava Polònia i dos dies després, Gran Bretanya i França declaraven la Guerra al Reich centreeuropeu.

Novament, els EUA, de la mà del seu President, el Demòcrata Franklin Roosevelt, es mantingueren en una posiciò aïllacionista, encara que, com en la Primera Guerra Mundial, es solidaritzaren amb les potències aliades, especialment Gran Bretanya, a qui van estendre un intercanvi comercial: material bèl·lic a canvi de l’arrendament de les bases navals britàniques. Roosevelt es volia mantenir al marge de la Guerra. Però el 7 de Desembre de 1941 el Japó, aliat de l’eix Berlín-Roma, que havia trencat recentment les relacions amb els EUA pel seu afany expansionista al Pacífic, va atacar la base militar nord-americana de Pearl Harbour. El bombardeig va produir un gran nombre de pèrdues militars, però va despertar un gegant adormit. D’aquest maner, els EUA entraven a la guerra i, juntament amb la Unió Soviètica, esdevingué en l’actor desequilibrant a partir de l’any 1941. L’aportació nord-americana al conflicte va ser capdal. El desembarc a Normandia i l’ocupació del sud d’Itàlia iniciaren el retrocés imparable de les tropes nazis fins a quedar recloses a Berlín. Els dies 7 i 8 de maig de 1945 Alemanya signava la capitulació vers les tropes aliades. La guerra a Europa s’havia acabat i al Pacífic no tardaria en fer-ho. El 2 de setembre del mateix any, el Japó firmava la rendició després que el nou President electe dels EUA, Harry Truman, bombardagés les ciutats de Hiroshima i Nagasaki amb les potents, innovadores i devastadores bombes atòmiques.

El resultat de la Guerra fou clar. Vist els antecedents no es firmaren uns acords sancionadors entre unes potències vencedores i unes de vençudes. Ara, Alemanya quedava sota la tutel·la de les forces aliades, les quals s’havien d’encarregar de la seva recuperació. D’altra banda, Europa havia quedat novament devastada i els EUA, que havien participat altra vegada en una guerra lluny de les seves fronteres esdevenien el motor regenerador de l’Europa Occidental. A través del pla regenerador conegut amb el nom de Pla Marshall, els EUA consolidaven la seva influència i l’hegemonia econòmica sobre el vell continent. Els EUA i la URSS s’erigiren en les noves potències mundials, però tot i la seva participació conjunta en la guerra, els seus interessos econòmics i polítics divergien per totes bandes. D’aquesta manera es formaren dos blocs antagònics però consolidats, ara sí, com a potències hegemòniques.  

LA GUERRA FREDA O CALMA TENSA

La bipolarització feia perillar els acords de pau, però els antecedents de dues guerres de caràcter mundial en poc menys de cinquanta anys permetia que l’equilibri no es trenqués. No obstant, la consolidació de les doctrines comunistes i la seva expansió a l’Àsia, l’Amèrica Llatina o el Pròxim Orient, van fer que els governs nord-americans de la postguerra iniciessin una “caça de bruixes” a l’interior del país i, a l’exterior, una ofensiva per a contrarrestar les influències dels bloc soviètic. Per aquest motiu i per la por a una nova guerra mundial, nord-americans i russos s’enfrontaren pel control de territoris, pels seus recursos i per a consolidar la seva hegemonia en detriment de l’enemic.

D’aquesta manera s’iniciava el que el periodista Walter Lippman va definir amb el nom de Guerra Freda. La tensió entre els dos blocs fou constant. El 1949 es signava a Washington l’Aliança de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN) dirigida a organitzar la defensa col·lectiva dels països signants i motivada en part, pel bloqueig comercial que la Unió Soviètica havia dut a terme al costat occidental de Berlín, sota control capitalista.

Els focus de tensió s’anaren desplaçant pel globur terraqui. Primerament, als anys 1950, aquest es desplaçà a l’Àsia oriental, primer a Corea i després a la Penínsul·la d’Indoxina. Corea havia quedat dividida en dos blocs, seguint el context de bipolarització internacional. Però la retirada de tropes extrangeres el 1950 afavorí que Corea del Nord, sota influència soviètica i amb el suport de la Xina de Mao, ocupés l’altre meitad del territori. L’ONU va denunciar l’agressió i sota el comandament del General MacArthur va aconseguir fer enderrerir l’exèrcit nord-coreà fins a la frontera xinesa. La por a la internacionalització del conflicte va dur al govern Truman a firmar un armistici i a consolidar l’equilibri de la zona establint una frontera entre les dues corees en el paral·lel 38 (1953). Per contra, a la Penínsul·la d’Indoxina, acabada la Segona Guerra Mundial i amb la retirada de les tropes ocupants japoneses, el Vietnam, liderat pel líer comunista Ho Chi Minh, proclamava la seva independència. Aquesta declaració, però perjudicava els interessos colonials de França, propietària del territori abans de l’ocupació alemanya. El que era una mera guerra colonial, esdevingué un conflicte emmarcat en el context de la Guerra Freda, car que mentre els rebels del Viet-Minh rebien ajuda militar soviètica i xinesa, els francesos rebien els suport dels EUA.  Els acords de Ginebra de 1954, motivats per la derrota francesa, dividien la regió en tres Estats (Laos, Cambodja i Vietnam) i dividien aquest darrer en dues àrees d’influència soviètica i nord-americana. Però l’any 1955, sota la tutel·la dels EUA, a Vietnam del sud s’instaurava una dictadura. Aquest fet motivar que el 1960 es formés el Moviment d’alliberació del Vietnam del Sud, conegut popularment amb el nom del Vietcong. Així s’originaria un dels conflictes més impopulars de la segona meitat del segle XX i que acabà amb la retirada de les tropes nord-americanes el 1973, amb un cos molt elevat de pèrdues humanes (l’allistament a l’exèrcit era obligatori en cas de guerra) i econòmiques.

Progressivament la tensió es va anar desplaçant a Orient. Allà, la formació de l’Estat d’Israel capitalitzava gran part del conflicte a la zona. Les guerres àrabisraelianes havien provocat que el món es fixés en aquell territori i que, novament, les dues potències hegemòniques s’hi impliquessin. El conflicte del canal de Suez de l’any 1956 n’és un clar exemple. El canal de Suez era un punt d’interès comercial vital per a les potències europees, però el fracàs de les negociacions egipto-nord-americanes conduïren a una nacionalització primer, del canal i a l’ocupació posterior de les forces europees i d’Israel. La URSS va intervenir amenaçant d’una possible intervenció, fet que va permetre la retirada de les forces ocupants del canal, el qual es va quedar sota la protecció de l’ONU. D’aquesta manera, l’URSS incrementava el prestigi en una zona on, fins al moment, només els EUA, pels interessos dipositats a l’Estat d’Israel, havia fet acte de presència.

La creixent tensió militar va provocar un procés de militarització impropi d’un periode de pau. Els EUA, embarcats en una carrera contra la URSS van potenciar la seva capacitat militar i les aliances internacionals per fer front a l’expansió soviètica.

AMÈRICA LLATINA. EL VEÍ DIFÍCIL DE DOMESTICAR

Especialment colpidor ha sigut la influència nord-americana al territori veí de l’amèrica Llatina. Des de la seva independència, la història dels països de l’Amèrica del Sud es poden definir per la inestabilitat política. La formació dels nous estats nacionals va originar la presència de moltes multinacionals i països occidentals que buscaven obtenir el control d’un continent ric en minerals, teixits i petroli. Per a tot això, des dels EUA es promocionaren governs titelles sotmesos als interessos de la potència del nord.

Però especialment colpidores foren les dictadures que sacsejaren el Con Sud americà el darrer quart del segle XX. El cas xilè serveix per exemplificar la mà del govern nord-americà enls afers de l’Amèrica Llatina. El 1973, el General Augusto Pinochet encapçalava el cop d’Estat contra el govern democràtic de Salvador Allende, socialista, i consolidava els vincles amb els EUA. De fet, Pinochet s’havia format en l’anomenada escola de Chicago, on s’impartien doctrines de caràcter ultraliberal i poc afines al comunisme o al socialisme. Altrament, uns documents recentment descatalogats del govern dels EUA han posat a la llum de l’existència de l’Operació Cóndor. Una operació conjunta entre els serveis secrets de la Casa Blanca i les dictadures de l’Amèrica Llatina amb l’objectiu literal d’acabar amb les dissidències polítiques. Així, ha sorgit a la llum la guerra bruta que els EUA mantenien amb la complicitat de les dictadures militars llatinoamericanes per a mantenir la seva influència en el territori.  

SEGLE XXI. EL TERROR PEL TERROR

L’atac a les torres bessones l’11 de setembre del 2001 provocà l’ira de la superpotència nord-americana. L’atac contra territri propi, inexistent des de l’atac a Pearl Harbour va propiciar que el govern de George Bush Jr. es centrés en la caça de terroristes islàmistes. L’estat de terror i angoixa permanent afavoriren a un clima prebèl·lic que es consolidà amb la immediata guerra de l’Afganistan. Fou una guerra en tota regla. Sota l’idea de la presència de grups radicals islamistes, les tropes nord-americanes iniciaren una ofensiva llampec amb l’objectiu de liquidar el major número de “potencials” terroristes a la zona i imposar al territori, un govern afí als interessos de les potències occidentals.

Seguint la meteixa excusa, el 2003 l’encara President George Bush anunciava una nova contesa bèl·lica. Aquest cop a l’Irak. El país asiàtic estava governat per Saddam Hussein, una persona de tradició laica però que amb el pas dels anys s’havia distanciat de les posicions pro-occidentals fins a constituir un enemic potencial dels EUA. Així, sota el falç context que el govern de Hussein servia de refugi de grups terroristes i sobre l’excusa, desmentida a posteriori de la possessió d’armes de destrucció massiva, el govern nord-americà inicià una ocupació que acabar amb l’enderrocament del líder iraquià, la seva detenció i posterior sentència a mort. D’ençà de la presència nord-americana a la zona, l’estabilitat política ha sigut gairebé inexistent. Els esforços humans i econòmics amb que s’ha dotat aquesta guerra han traspassat fins i tot els límits de les guerres mundials i han acabat per impopularitzar del tot un conflicte que es va iniciar sense el consentiment de les institucions internacionals i sota el reclam pacifista de les societats occidentals. Però la riquesa del territori en energia el fa imprescindible als interessos econòmics d’una potència que, des de la caiguda de l’URSS el 1989, ha esdevingut hegemònica.

A tot això, cal afegir-hi els polèmics vetos de l’administració nord-americana a sancions com el Tractat de Tòquio per a la disminució de gasos contaminants a l’atmosfera, motivat pels interessos empresarials de no rebre cap sanció i mantenir el sistem productiu com fins ara.

Pronosticar el futur resulta complicat. L’ésser humà, com a ésser irracionalment racional, és imprevisible, encara que l’envolti un context determinant.L’historiador, en aquest sentit, pot tenir certes facilitats per a comprendre el present, conscients què significa aquesta victòria, però som incapaços de pronosticar què passarà demà. Només queda esperar, confiar que les bones intencions d’Obama es sobreposin als interessos partidistes de les grans multinacionals i entitats bancàries que té el darrera, i estar atents per, si fos necessari, sortir en massa als carrers per denunciar aquelles polítiques que poguessin vulnerar els drets humans i la llibertat de les persones i dels pobles.

Creant per a la Propina

Sempre he sentit a dir que el que més espanta a un escriptor és la immensitat del blanc en una fulla de paper. No sé si aquesta és l’angoixa que em recórrer pel cos, però a poques hores d’entregar aquest article per a la secció de miscel·lània, les idees estan més encallades que les negociacions pel nou finançament català.

En un primer moment havia volgut fer una reflexió sobre el fenomen de les rebaixes. Aquest gran espectacle del consum. La viva prova de l’èxit del capitalisme social. Estem en temps de crisi, però les rebaixes són les rebaixes. Si em vull comprar una faldilleta o una camisa que em quedi bé pels vespres dels dijous, per què no me la puc comprar? És clar, a mi m’han regalat uns pantalons texans de la marca X, però jo volia els de la marca Z. Collonades!

També havia pensat en fer un article sobre els correus que apareixen de tant en tant (cada maleït dia) via e-mail i que et demanen realitzar o continuar una cadena de missatges. En aquest cas, em prometien grans quantitats de diners si reenviava el correu a no sé quantes persones. Resulta, que els diners te’ls proporcionava l’amo de l’empresa i qui iniciava la cadena era un personatge que havia guanyat uns 24.000 euros amb aquest sistema. Ara resulta que els amos del sistema liberal, que han fet del Treball de milions de persones la seva principal religió, ens donen diners a canvi de jaure al sofà amb el portàtil entre les cames. Ingenus!

Un altre tema motiu d’un article és la cerimònia en què el nou President electe dels USA ha jurat el càrrec enmig d’una gran expectació nacional i internacional. Però aquest és un tema estrella que preferiria deixar a mans d’una de les seccions més especialitzades de la revista. Blancs, negres, mestissos, grocs, vermells i peluts han plorat per causes diverses la coronació del nou emperador. Uns se’l miren amb odi, uns altres amb esperança i aquells que viuen a l’altra punta del planeta es pregunten si aquest serà un nou emissari empresarial que anirà a cercar recursos econòmics sota el llit de casa seva.

Encara amb aquesta festa mediàtica, es situava un altre possible article que, vist a hores d’ara, no estaria gens malament analitzar-lo en profunditat. Un article entre progressismes, antiamericanismes i races a l’Espanya (i Europa) plural del segle XXI. No sóc un gran admirador dels USA i molt menys d’aquells que frisen per a liderar a la que encara es considera la principal potència del planeta, però és ben cert que l’elecció d’aquest nou President contradiu molts tòpics que es formulen des de l’Europa més cosmopolita i progre. Aviam quan hi ha a Espanya un president que es digui Hussein de cognom, o a França un Saïd, a Alemanya un Traoré o a Itàlia un Popescu. Al loro!

També havia pensat en escriure sobre els cossos armats de l’Estat. Fóra bo fer un anàlisi històric sobre els seus origens, la seva fundació i quina ha sigut la seva implicació en l’Espanya contemporània fins als nostres dies. Però, com a víctima directa dels seus mètodes, em veig limitat per escriure un article al respecte. Bé, més que limitat, considero ilimitats els adjectius que em vénen al cap per a descriure aquests imfames personatges.

No estem tan malament deia aquell alt càrrec d’un important, per no dir el millor, club de futbol. Però entre collonades i ingenuïtats em veig obligat a estar al lloro. Són masses les incongruències d’aquest planeta. Ja res és fiable, ni tan sols el meu cap. L’angoixa inicial s’esvaeix. O no. El foli en blanc ja està ple de paraules, frases i mots que no sé si tenen alguna relació entre sí. No sé si el que hi ha escrit són uns vòmits com els que Jiménez Losantos i Pedro J. Ramírez realitzen cada dia en la recerca de titulars periodístics. No. Em sembla que l’angoixa no marxa. El cap comença a trontollar i el que hi circulen no són idees. Simplement la destrucció. Iraultza, revolució en euskara. Per això, deixo d’escriure amb la tranquil·litat que em dóna sapiguer que demà ja no em tocarà improvitzar. O potser sí.

El líder sionista, Theodor Herzl

Mirar l’actualitat des d’una perspectiva presentista pot dificultar la comprensió d’un procés contemporani. Per això, la història, en la seva voluntat de conèixer el passat per a comprendre el present, ens dóna unes armes intel·lectuals suficients, encara que a vegades contradictòries, per a dur a terme aquest procés personal de coneixença.

En aquest anàlisi, sembla extrany que un poble desplaçat i que s’ha definit en milers de cròniques com un poble apàtrida, al segle XXI hagi constituït un dels nacionalismes més ferotges del planeta. Disposat, fins i tot, a posar en qüestió els acords internacionals per a preservar el que ells anomenen “la seguretat i independència de la seva Nació“. Aquest procés de transformació és l’objecte d’aquest article. El primer nacionalisme israelià.

L’inici de la transformació el trobem al segle XIX, en ple procés de construcció d’una societat liberal, en la qual comencen a aparèixer nous esquemes socials, econòmics i polítics. La societat estamental dóna pas a una societat de classes, el capitalisme comença a obrir-se pas enmig de les diferents experiències econòmiques i, políticament, s’introdueixen (o es reinventen) conceptes com el de democràcia, república, constitucionalisme, o nació, els quals trencaven amb el model polític per ontonomàssia de l’antic Règim, l’absolutisme.  Dins d’aquest conglomerat d’idees, propostes i imposicions intentava sobreviure el poble jueu, marcat per la persecució i l’opressió. Des de la Penínsul·la Ibèrica fins a l’Europa de l’Est s’havia desplaçat un poble els origens mitològics del qual es situen a Sió, a l’oest de Jerusalem.

Així en el context d’una transformació global, els jueus no en podien quedar al marge. La construcció d’un nou marc europeu assentat políticament sobre unes nacions i no sobre unes propietats jurídiques provocava un canvi brutal de mentalitat. Calia doncs replantejar-se el present per enfocar el futur d’acord amb el procés que estava desenvolupant Europa. Així, la intel·lectualitat hebrea inicià un profund debat. Les idees que originà la situació foren moltes i diverses: des d’un canvi de fe religiosa a l’assimilació política nacional als Estats de residència; la defensa d’una autonomia cultural dins d’aquests nous estats europeus, o, fins i tot, a l’assimilació de noves ideologies com la marxista.

Tanmateix, els pogroms originats a L’Europa oriental condicionaren el procés. Entre el 1881 i el 1882, coincidint amb l’ascens al poder a l’Imperi rus del tradicionalista i antioccidental Alexandre III,  es produïren uns enfrontaments civils contra les comunitats jueves establertes a Rússia, Ucraïna o Polònia i que, amb la complicitat del règim, ocasionaren un desplaçament massiu d’hebreus cap a l’Europa central, Àustria i Alemanya, i cap a territoris tan remots com els EUA, l’Argentina o Austràlia, entre d’altres. Un desplaçament que, amb el temps adquirí un caràcter bíblic. De fet, és en aquests fets del derrer quart del segle XIX que molts analistes situen l’inici del nacionalisme israelià, tal i com l’entenem en l’actualitat.

Així, a les derreries del segle XIX començaren a sorgir noves idees sobre la construcció d’un estat sionista. Una nació que molts intel·lectuals situaven a teritori palestí, aleshores controlada encara per l’Imperi otomà. La idea geogràfica responia a una simple qüestió mitològica. Tanmateix, les respostes que sorgiren en aquest debat representaven idees utòpiques, però suficients per a parlar d’un primer sionisme o protosionisme.

Però el procés ja s’havia posat en marxa. Emmirallat en els processos de construcció nacionals com el polonès, l’hungarès o la unificació italiana, pels volts dels anys 1860, el jueu alemany de formació marxista, Moses Hess escrivia sobre la identitat irreductible i la consciència nacional del poble hebreu i parlava de la necessitat d’instaurar un nou Estat, mitjançant la compra de territori a l’Imperi turc, a la província de Palestina. En el mateix sentit es posicionaren altres pensadors hebreus del moment, com el rabí bosni Yehudà Hai Alkalai o el polonès Zvi Hirsch Kalisher, entre altres. En aquest context, els pogroms russos acceleraren el procés. L’antisemitisme no formava part del passat. La reacció antihebrea de caràcter religiós havia deixat pas a unes actituds de tarannà racista i anticapitalista, els quals situaven en el punt de mira a les comunitats jueves. L’antisemitisme creixent dificultava les esperances d’emancipació i d’assimilació als nous estats nacionals i precipitaven la transformació cap a un naixent nacionalisme hebreu.

És en aquesta etapa que apareix la figura de Theodor Herzl (1860-1904). D’origen hungarès, Herzl era un representant del judeïsme més cosmopolita i europeu, proper a les idees assimilacionistes del seu poble. Però la vivència del procés Dreyfus, en el qual es condemnà a un capità militar francès jueu per traició, va propicià una reforma del seu pensament. D’ençà d’aquells fets que va viure com a corresponsal a París d’un prestigiós periòdic austrohungarès, el periodista esdevingué un ferm defensor del sionisme. Angoixat pel creixent antisemitisme, Herzl va escriure sobre el fracàs de les polítiques assimilacionistes i la necessitat de construir un nou estat que comptés amb el consentiment de les nacions civilitzades. Proposà un desplaçament massiu dels jueus de tot el món cap a aquesta nova nació, que tan es podria construir a la rica Argentina com a la terra dels seus origens bíblics.

Empès per un fervor sionista desconegut fins aquell moment, Herzl liderà el projecte de la construcció de l’Estat d’Israel. Amb aquest propòsit, convocà un Congrés a Basilea l’any 1897, l’objectiu del qual era debatre sobre la qüestió jueva amb les idees que ell havia transmès prèviament sota un clima de poc optimisme i un cert recel. L’èxit de la trobada encoratjaren el periodista hungarès, el qual s’entrevistà sense èxit amb representants de les corts imperials alemanya i turca. El fracàs el dugueren a optar per la via britànica.

En aquells moments, Gran Bretanya tenia molt interès en controlar tot el que esdevenia a l’orient mediterrani, especialment en el territori turc. L’opció de construir un nou Estat sota influència britànica agradava als polítics que s’entrevistaren amb Herzl. La primera proposta passava per fundar un primer estat en un dels territoris orientals controlats per la potència colonial europea, però les desevinences amb les autoritats colonials i l’aridesa del terreny disgustaren a Herzl, el qual afegia un nou fracàs a la seva lluita. Una nova proposta situava a Uganda el nou Estat d’Israel, però ni tan sols els sionistes russos, víctimes de noves pogroms l’any 1903 hi estaven d’acord. Debilitat per la seva fatigable lluita i pels enfrontaments amb els sionistes de l’Est, Herzl moria l’any 1904.

Però la mort del líder sionista no va fer decaure el projecte nacional israelí, tal i com es preveia en un primer moment. De fet, entre 1882 i el 1903 es va produir la primera migració (o alià) cap a territori palestí. Aquells primers assentaments no constituïren un establiment definitiu -de fet, es calcul·la que només un 25% dels 20.000-30.000 jueus que arribaren en aquesta primera onada migratòria s’establiren definitivament-, però sí que en foren els pioners. Tanmateix, per aquelles dates de finals del segle XIX i principis del XX, el territori palestí comptava amb uns 25.000 hebreus per uns 45.000 cristians i més de 403.000 musulmans. La desproporció poblacional no va ser impediment perquè immediatament després es produís la segona gran onada migratòria. Entre 1904 i 1914 arribaren a la província otomana de Palestina vora uns 40.000 jueus. Ací varen néixer els primers kibutz ,o comunitats agràries, com el fundat el 1909 a Degania. D’aquesta manera es consolidava el nacionalisme sionista.

El procés que segueix al primer sionisme, legítim o no, ha desenvocat en nombrosos conflictes bèl·lics com l’actual. Conèixer el passat no només és fer un exercici intel·lectual per a comprendre el present, sinó una necessitat imperant per humilitzar les postures dels qui avui es creuen prou forts per sembrar odi i terror quan ahir, eren les víctimes d’un dels més grans genocidis perpretats per l’ésser humà en tota la seva història.

La otra historia de la Guerra del Vietnam, de Jonathan Neale

Antigament s’acostumava a dir que la història l’escrivien els vencedors. Segurament amb la sang dels vençuts. Però des d’uns anys ençà, s’ha entès que sense vençuts no hi ha vancedors. Resulta complicat fer història. Però, què és la història? Una ciència humana? Però si el comportament humà és imprevisible i complicadament subjectiu, és lícit parlar de ciència?

Totes aquestes preguntes són habituals en els debats historiogràfics. El dubte al voltant de la subjectivitat i l’objectivitat ha perseguit als historiadors des de la Il·lustració. Tanmateix, el que sembla raonable, és que l’objectivitat resulta molt complicada quan analitzem uns processos protagonitzats per l’ésser humà. Cada un d’aquests processos esquitxa interessos personals i col·lectius i afecta de manera diversa als actors implicats. En història, acostumem a parlar d’historiografia oficial quan acceptem uns fets generals, però la interpretació d’aquests poden ser múltiples i diversos. Tot plegat doten a la història d’una heterogeneïtat i complexitat màxima.

Molt provablement Jonathan Neale es va plantejar aquest debat just abans d’enfocar una de les seves obres més trascendentals, La otra historia de la Guerra del Vietnam. Provablement, Neale, amb la seva obra, es va guanyar l’enemistat d’historiadors, polítics i gent d’ordre que cerca en la història una ciència que justifiqui el seu status quo. Però Jonathan Neale és un d’aquells historiadors que indaguen en la història, que fan ciència. Dels que es plantegen un dubte i cerquen la resposta analitzant el passat. És un d’aquells científics que aporten una nova interpretació, sorgida, segurament, de l’anàlisi crític de les fonts i dels esquemes historiogràfics plantejats a la massa.

Per primera vegada es va presentar al públic una obra que analitzava la Guerra del Vietnam (1958-1975) des de diferents punts de vista. Una o vàries interpretacions diferents del conflicte. El conflicte al Vietnam ha sigut un dels enfrontaments bèl·lics contemporanis de més ressò. Contextualitzat en el periode de la Guerra Freda, el seu desenvolupament afectava a dues interpretacions oposades del món. Així doncs, el conflicte no només es pot analitzar des d’una simple perspectiva econòmica, imperialista, o des de qualsevol altre isme, que també. La suma de tots els elements la convertien en un afer de caràcter internacional i que afectava a un gran nombre de països del planeta. La seva repercussió era tal, que fàcilment les dades generals del conflicte i els anàlisis generalistes ometien la reealitat més humana del procés. És, precisament aquest buit, el que intenta omplir Jonathan Neale. Així, la seva obra no només es centra en el caràcter polític i econòmic de la guerra, sinó que també indaga en els seus protagonistes més directes, en la vida dels guerrillers: els seus origens socials, econòmics i polítics. Les seves armes vers l’invasor, etc. La visió dels manifestants antibel·licistes. La dels estudiants nord-americans que s’oposaven a participar en un conflicte que vetllava pels interessos d’uns sectors socials que, a l’hora de la veritat, feien valer la seva posició per evitar les lleves, obligatòries durant aquells anys. O la posició dels veterans: venuts com uns herois però marginats i exclosos de la societat en el seu retorn a casa.

No sé si podem parlar d’una obra objectiva, però sí d’una obra que analitza uns fets des dels ulls dels seus protagonistes. Una obra que ens ensenya que una història contempla moltes interpretacions. Que una història és, en definitiva, moltes històries.

*Neale, Jonathan; La otra historia de la Guerra del Vietnam (en anglès, A people’s history of the Vietnam War), El Viejo topo,2003

Concentració cristiana a favor de la família tradicional, amb Rouco Varela al capdavant

Reconec el meu error. Reconec que sóc fàcil d’emprenyar. Reconec que m’empipa però que, a la vegada, sóc incapaç de deixar de fer-ne cas. Reconec que m’encanta l’Església, les seves sortides de to i els seus anacronismes. Reconec que m’encanta el Sr. Rouco Varela. Reconec que veure’ls per la televisió em dóna un petit plus d’activitat mental molt gratificant. Reconec que sóc dèbil.

Aquesta setmana passada, una nova perla catòlica pels llibres d’Història del segle XXI. Ja fa anys, els petits avenços socials que ha anat duguent a terme el govern socialista han sofert el posicionament desfavorable de l’Església. No cal ser doctor en Història per saber la importància de la religió en les societats al llarg dels temps. Les religions, vestides des de les diferents formes i colors han esdevingut un element de control social. L’Església, durant segles, ha sigut un element de poder important. Capdal en l’esdevenir de moltes societats. No es tractava d’un poder únicament polític o econòmic, sinó que dictava i jutjava les conductes socials. Era, en definitiva, un tribunal superior de justícia. De la mà del poder, l’Església, com a institució, ha justificat guerres, matances i, quan ha sigut necessari, ha votat a favor de l’oblit de la barbàrie.

Darrerament, però, el posicionament de les altes jerarquies eclesiàstiques vers el poder polític ha variat força. Des de la criticada Transició, l’Església i el govern espanyol s’han anat distanciant. Poc a poc, s’ha anat construïnt un Estat laic, independent a les influències religioses. Si bé és cert que encara estem lluny del paradigme de la laïcitat, cal reconèixer que aquest és un punt a favor del procés democràtic. En qualsevol cas, progressos i retrocessos al marge, tampoc cal oblidar que si bé estem davant d’un procés de laïcitat, cal tenir en compte que vivim en una societat on un percentatge molt elevat de la població és molt receptiva a les idees que encara desprèn l’Església catòlica.

Per què es concentraven les altes esferes catòliques espanyoles i els seus seguidors la setmana passada? Per defensar el que ells anomenen el model de familia tradicional. Ja saben, aquell model heterosexual patriarcal en el que el marit és qui sostenta la família i la dona resta presonera a la seva llar controlada per uns menuts carcellers sortits del seu mateix ventre. A tot això, cal afegir-hi els annexos clarament homòfobs, denunciant el tacte d’igualtat que reben els ‘desviats’.

Divagacions al marge, la pura realitat mostra que l’Església tradicional resta cada vegada més al marge de les esferes de poder. La influència només és qüestió de temps que vagi minvant, car els anacronismes són fàcilment detectables i, una societat presumiblement intel·ligent, ha d’assumir una dinàmica progressista que acabi amb una institució i uns líders més propis del segle XVII que del segle XXI. Reconec que el dia en que això succeeixi, perdré una d’aquelles cosetes que et fan sentir viu, però serà sinònim de que el món avança i no retrocedeix.       

Són les festes de Nadal, temps en el que és important tenir presents a totes aquelles persones desgraciades, que han patit les inclemències d’aquesta vida tan dura…

Les Festes de Nadal desperten nombroses imatges que es repeteixen any rere any. Els anuncis de joguines, les colònies, Freixenet, els turrons… Però si ens hem de quedar amb una imatge que transmeti il·lusió i que s’hagi convertit en el gran esdeveniment mediàtic de les festes, aquest és el sorteig de la Loteria de Nadal.

Rialles, plors, emocions o eufòria són algunes de les sensacions que pot provocar tenir la butlleta guanyadora. No sabem quina va ser la darrera sensació que Ned Devine va tenir després que el sorteig de la Loteria caigués al tranquil poble irlandès de Tullymore. Morir d’alegria deu ser quelcom més que sensacional, a la vegada que frustrant. La grandesa d’encertar el número de la Loteria és trencar amb la monotonia que ens encasella dins de la societat. La darrera setmana està plena d’imatges que els mitjans de comunicació han mostrat d’arreu del país. Televisions, mitjans escrits i ràdios se n’han fet ressò i moltes han sigut les frases que han passat a la història. Des d’un “nos vamos a putas” a un “me voy a tunear las llantas del coche que lo vas a flipar”. Tot plegat, una nova injecció de capital per a les entitats financeres camuflades rere una butlleta guanyadora.

És precisament el sorteig de la loteria el desencadenant d’una còmica història que es situa en un tranquil poble rural d’Irlanda. Un poble amb una vida molt monòtona, i on la televisió i la taverna semblen ser els únics elements discordants de la pacífica vila. La tranquil•litat al poble es veu trencada quan, un bon vespre, la loteria sorprèn a propis i estranys tocant a un dels vilatans. Però Ned Devine, assegut a la seva butaca, davant el televisor, amb la butlleta a la mà i un somriure a la boca mor. Ara, els esforços dels seus veïns i amics estaran destinats a cobrar aquella butlleta i fer creure al funcionari de la loteria que l’afortunat encara és viu. Jackie O’Shea interpretat per Ian Bannen, i el seu inseparable amic, Michael (David Kelly), seran els protagonistes de la farsa i els que convenceran al poble perquè hi participi i, d’aquesta manera, cobrar els diners. Amb els diners, els somnis de joves i grans abandonen l’espai oníric per a convertir-se en realitats palpables. Ja res restarà igual en el tranquil poble irlandès de Tullymore. Una divertida comèdia que ajuda entendre que els diners no fan la felicitat, però que, fins que el sistema no canviï, representaran una molt més que inqüestionable ajuda a la felicitat.

Títol original: Waking Ned Devine (Despertando a Ned)

Any: 1998

Director: Kirk Jones

Localització: Irlanda

El passat dia 3 de Desembre l’exministre Josep Piqué, ara directiu de l’empresa Vueling, intentava dur a terme una conferència a la Universitat Complutense de Madrid per a parlar de la crisi econòmica que sacseja el capital occidental. Malauradament pel conferenciant, el rebuig estudiantil pels suposats vols secrets de la CIA amb presos talibans amb destinació Guantànamo van adquirir tot el protagonisme. Retrets i fins i tot una esplèndida escenografia de l’assemblea d’estudiants de la mateixa universitat acabaren amb la paciència de l’exministre d’exteriors espanyol. Piqué es va limitar a dir que ell no tenia “cap problema moral” amb les decisions preses durant el període en que va formar part del govern d’Aznar.

A poques hores de l’entrega del text, un informe de l’actual ministre d’exteriors, el Sr. Moratinos, afirma que el permís existia, però que en cap cas es varen produir estacionaments d’aquells avions en les bases espanyoles. Aquesta rectificació pot fer que molts detractors rectifiquin crítiques i assumeixin els fets de manera més calmada. Aquest, però, no serà el cas de l’article en qüestió, car el problema no només és la possible entrada de vols secrets de la CIA a territori espanyol en direcció a una presó on s’hi haurien practicat quelcom més que tortures.

Des de la mort del “Caudillísimo” el secretisme i el joc brut han estat presents en la política espanyola. Els diferents grups que han presidit el govern des de la mort del dictador han comptat amb la corrupció, la persecució i el secretisme polític per a mantenir, suposem, el seu rol de poder. Els casos com el GAL, la corrupció urbanística, el caciquisme polític,… han vist en el secretisme del vols de la CIA un nou episodi. Com ja s’ha comentat, sembla a ser que el permís existia, però que mai varen fer escala a cap base espanyola.

No entrarem a analitzar la falta de moral, no només política, sinó també humana, d’uns polítics que permeten el pas d’uns avions pel seu territori amb destinació a un centre on hi ha més que suposades sospites de tortures. No és l’objectiu. Però sí quin fou el motiu pel qual varen desaparèixer els documents d’aquestes suposades escales de vols secrets de la CIA del seu propi departament. Tenien por de ser còmplices d’un greu delicte contra els drets humans? Temien una reacció contrària d’una societat que ja s’havia manifestat contra la Guerra de l’Iraq? Pretenien alguna concessió nord-americana? O simplement ho feien perquè creien cegament en la guerra preventiva contra e terror?

L’assumpte dels vols secrets va saltar a la palestra arran de la publicació, fa unes setmanes, per part del diari El País, d’uns documents que provaven la connivència entre l’executiva d’Aznar i l’agència secreta nord-americana. Els documents que s’havien trobat eren còpies i, en cap cas, es trobaven en els departaments a través dels quals es va tramitar la correspondència. Sembla ser que han desaparegut. Deixant de banda la gravetat penal (la destrucció de documentació oficial està penat jurídicament), la desaparició de la documentació deixa entreveure l’interès d’una executiva per deixar en l’anonimat uns fets que es varen fer al marge de la llei, i el que és pitjor, al marge de la societat.

Tanmateix, tot i que resulta estrany, el que podria convertir-se en una arma poderosa per fer front a la sempre malintencionada oposició del PP, el Ministre d’Exteriors actual va optar per prendre una postura moderada en la darrera sessió plenària. Davant la crítica i les preguntes de grups com Izquierda Unida, Moratinos es va limitar a justificar la decisió del aleshores President del Govern, alegant que aquest es va recolzar en la resolució 1386 de Nacions Unides, la qual s’emmarcava en l’Operació “Llibertat Duradera”, iniciada després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001. Potser és cert que Aznar comptava amb l’empara legal internacional, però aleshores, per què van desaparèixer els documents? Vist això queden pocs dubtes de la por que l’executiva del PP tenia d’una societat espanyola encrispada per la ‘petrolífica’ guerra de l’Iraq i l’actitud totalitarista del govern vers aquesta.

Però ara, per què el Sr. Moratinos justifica l’acció del govern del PP? La pregunta encara no té resposta, però es troba dintre d’aquesta dinàmica secretista de la política espanyola des de la mort del cabdill feixista. Quants cops hem sentit a parlar de la modèlica Transició espanyola i quantes vegades en sentirem a parlar? Moltes i tantes vegades sigui necessari per emmascarar tot el joc brut que amaga la democràcia actual.

No desconfiem de les paraules de Josep Piqué. No dubtem que ell, ni cap dels seus còmplices tinguin cap problema moral amb les decisions que varen prendre durant el seu govern. Ho dubtem molt. Però no pel fet d’haver actuat democràticament o no. Simplement, dubtem que tinguin cap mena de moral vers l’espècie humana.