La Propina

Montserrat, el Chupa-Chups, la Torre Agbar i ara el Gaudí. A mi em sembla un guardó preciós però... no ens acabarant "encasillant"?

Sóc català. Com a tal parlo en català, penso en català, escric en català, estimo en català i sempre que puc, llegeixo i veig la televisió en català. Per tots aquests motius, i per què no dir-ho, perquè m’estimo la meva terra, el passat 19 de gener vaig abandonar gran part de les meves obligacions per tal de poder seguir en directe des del meu apartament a Nova York (per internet) la cerimònia de lliurament dels Premis Gaudí, atorgats per la recentment fundada Acadèmia del Cinema Català.

Tot el cap de setmana vaig estar parlant del tema amb els meus companys, estava il·lusionat davant del què en principi era un pas de gegant quant a qüestions culturals en la nostra llengua. Fins i tot vaig despertar la curiositat d’un amic de Burgos i un de Manhattan (gràcies a les nominacions, com es van entestar en dir durant tota la cerimònia, quan és més correcte dir nomenacions, que tenia Vicky Cristina Barcelona, del cineasta neoyorquí per excel·lència, Woody Allen), que em van acompanyar els primers minuts de visionat de la gala. Us he de dir que vaig tenir vergonya aliena, i és per això, per la ràbia que em va causar que allò representés la nostra cultura, que escric a contracor aquesta crònica.

Vaig connectar-hi que el tema no havia començat. Estaven fent una mena de prèvia a l’estil de “l’Avantmatx” però menys afortunada. Errors tècnics, de so, de realització… una xapussa! Em vaig dir: calma’t, Josep Maria (perquè quan m’altero em dic Josep Maria), que això encara no ha ni començat i és normal que hi hagi nervis, avui és un gran dia!

Però és que collons, no ho feien quatre marrecs, era TV3! Que potser quan tornem a fer uns Jocs Olímpics els retransmetrem d’aquesta manera? Al final em vaig aconseguir calmar, errar és d’humans (i per molt que s’hi entesti el nan de la COPE, els catalans també ho som), el plat fort encara no s’havia ni servit, així que m’ho vaig tornar a mirar amb ulls esperançats.

Mentre la gran Clara Segura, com a bona amfitriona, ens presentava el què veuriem i just després de què el Carlos m’espetés: “¡Vaya tetas la tía esta, no!” em va preguntar: “¿Oye, y para qué queréis una academia de cine en Catalunya?”. Li vaig voler respondre que per fomentar i fer prosperar el bon cinema de la nostra terra, perquè la gent veiés que a Catalunya s’hi fan coses interessants, però com que de defectes en tinc molts però mentider no en sóc, em vaig limitar a contestar-li que no ho sabia.

No vaig voler dir que, tot i que hi ha grans professionals en la matèria a casa nostra (hi ha algun català amb un oscar, i d’altres amb nomenacions), el cinema que es produeix en la nostra llengua és pràcticament inexistent (un 0’4% del què s’estrena als cinemes catalans) i el que es fa a Catalunya tampoc destaca del de la resta de les Espanyes (només cal veure que de totes les pel·lícules que hi havia nomenades als premis, l’única que em sonava era Vicky Cristina Barcelona). Tampoc li vaig voler dir que l’Acadèmia l’havien fundat quatre amics feia quatre dies, més per rebre subvencions (diner públic) per les seves obres que per vertader amor per la terra, i que els premis els havien programat de pressa i corrent per avançar-se als Goya, però és que això passa a tot arreu.

Lligat a això el Carlos, que de vegades es fa pesat i una mica incòmode em va dir: “No sabia que Vicky Cristina Barcelona era una peli catalana”.

Parafrassejant el president de l’Acadèmia, en Joel Joan, li vaig dir que cinema català és tot aquell fet per professionals catalans i sobretot, pagat amb cèntims catalans (definició que em sembla força correcta i encertada). A la segona part de l’afirmació vaig veure com el Carlos, somrient entre dents, va callar-se algun comentari.

Hi vaig pensar. Aquella tarda m’havia llegit les bases dels premis i vaig veure que per tal que una pel·lícula fos seleccionable per guanyar un Gaudí havia d’acomplir una sèrie de requisits en forma de punts pels quals un mínim de professionals del film havien de ser catalans. Em vaig preguntar qui hi havia català a la pel·lícula del Woody Allen i ho vaig consultar a les fitxes “oficials” a la web (un pèl “cutre” i que fa uns dies que no funciona) de l’Acadèmia. Em va entristir veure que a Vicky Cristina Barcelona de català només hi havia Mediapro i que per tal que la pel·lícula computés (i fes més atractius els premis ja que si no no n’hi hauria cap coneguda), hi havien comptat com a actors secundaris gent que feia d’extra (és a dir, de “bultu” al fons d’un bar perquè sembli que hi ha gent, que ni se’ls veu la cara i menys obren la boca), entre ells la Lloll Beltran, en Joan Pera i en Joel Joan. Si l’Acadèmia del Cinema del Senegal (que no sé si existeix) segueix els mateixos cànons, amb vuit extres del país, Vicky Cristina Barcelona podria optar a algun premi senegalès.

El mateix Joel Joan, al contrari que va fer al seu dia i més encertadament i modesta el gran Pep Guardiola, ens va prometre espectacle. Res més lluny de la veritat. Ni els escots de la Segura van fer que el Carlos i el Jerome aguantessin més de vint minuts.

La gala era àgil, ràpida, més motius pels quals fos més dolorós veure com no era gens entretinguda. L’escenari era lleig, blanc, buit, li faltava “vidilla” Si alguna cosa de TV3 l’han fet al Liceu, què carai costava portar-la allà? Si fins i tot “La nit del Cor” la fan a llocs més decents! No vaig voler pensar que era culpa del calendari i que per tal de fer la “competència” (?) als Goya, ho haviem decidit fer com a “Can Pixa”. Els micròfons no estaven preparats perquè hi pogués parlar ningú que no medís 1,75 metres. Molts es van ajupir, d’altres es van posar de puntetes.

Els gags fluixos, previsibles. Per començar no cal que la presentadora es canviï de vestit cada vegada que puja a l’escenari, ja no es porta. I després no cal repetir-ho com a broma (la Clara Segura va dir tres o quatre vegades, una cosa així com “Ai… m’he posat el primer que he trobat”). Hi va haver un acudit amb unes ovelles que ja d’entrada era caspós. Doncs el van esprèmer fins al punt que el públic no sabia si estaven començant a parlar seriosament i una ovella corria perduda pel plató. No cal dir que en cap moment va fer-li gràcia a ningú. A mi els acudits en què es tracta algú com si fos un gos d’atura ja no em diuen res. Semblava que “les había pillado el toro” als guionistes, com diuen pel sud.

Tot això ho hem d’amanir amb actuacions entre premis de grups artístics de Catalunya (alguns de reconeguts i realment bons) bastant pobres, alguns avorrits i tots poc preparats. Entre elles cal destacar la intervenció d’un pallasso (Monty) que actuava gairebé com a copresentador. Un sensat (i segurament desesperat) va estar a punt de trencar-li la cara quan el pallasso en qüestió es va aproximar per donar-li un petó (l’acudit residia en el fet que el pallasso volia besar el President de la Generalitat, i s’havia equivocat). Com a cim de “l’antiglamour” que va acompanyar tota la gala, cal destacar el lliurament del premi al millor actor, que va venir acompanyat d’un redoble fet per uns senyors (segurament grans artistes i bones persones, però que aquell dia es van cobrir de glòria) que amb els palmells de les mans es picaven les natges rítmicament. Aquests homes van seguir fent el borinot dalt de l’escenari, en una posició més relacionable a la programació de 25TV de les dues de la matinada que del prime time, mentre s’atorgava el un dels premis més esperats de la nit a un afortunat (?). Sort que en Jordi Dauder (el premiat) no hi va poder assistir, perquè a mi em donen el premi amb aquell panorama anal davant després d’hores de patiment en nom de la cultura pàtria i no cal que us digui per on acaba entaforat aquell Gaudí.

ANNEX

A destacar:

(1:30) Un dels exemples del nivell humorístic de la gala.

(2:20) Què és una pel·lícula catalana?

(4:24) Un dels guardonats, amb un gos tocant-li (gairebé literalment) les pilotes

(4:28 ) El redoble per anunciar el premi a millor actor

(4:37) Un pallasso besant a José Montilla, humor en estat pur (bonus track: el canalillo més aplaudit de la gala)

PD: Allò de què “els catalans de les pedres en fem pans” sembla d’una altra època. Per cert, per qui li interessi, la gran triomfadora de la nit va ser “El cant dels ocells” d’Albert Serra, una pel·lícula que a Catalunya va durar tres dies (i no quatre) als cinemes, i que molts acadèmics amb dret a vot van afirmar no haver pogut veure.

Et despertes, t’aixeques, vas al bany i et mires al mirall. T’adones que la persona que tens al davant no és la protagonista del teu somni.

No perds la calma i decideixes aturar el temps per pensar. Tindràs temps per inventar-te una excusa per no haver anat a la feina. Davant hi tens un tors fibrat i nu, i no saps perquè quan aixeques la mirada no li pots veure el rostre així que l’analitzes més acuradament.

Tres cicatrius recorren el teu pit, dues horitzontals i una vertical. Del coll et penja la medalla d’una verge, que reconeixes com a la que vas dur únicament el dia de la teva primera comunió, no entres en detalls sobre aquell dia.

Aixeques la vista i veus el teu rostre, però no el del present. Et mira fixament amb els ulls mig tancats. Duus el cap rapat i una barba descuidada.

- No ho facis – et diu el teu tu del mirall – o patiràs. Patiràs molt més del què estàs veient ara, del que et pots imaginar que he patit només veient-me. Et tornaràs boig i et suicidaràs.

Dels braços del mirall en raja una sang negra.

- Només et porto dos anys d’avantatge, així que no ho facis. No t’hi emmerdis, tens família i te’ls estimes. Tens feina i tens tots els números de seguir amb una vida completament normal, així que treu-te del cap la idea de matar-la.

Ara pots veure-la entre els llençols del llit. És bonica, intel·ligent i segurament serà la millor mare del món, però t’ha enganyat després de més de cinc anys de “t’estimos”.

La tornes a mirar i recordes el què havies parlat amb “La Parella” tres nits abans, quan li vas donar l’excusa de que t’havies deixat la carpeta al bar. Ella et va recordar que no li agradava que hi anessis i podries haver-la fet callar, però el que tens no és rencor, és odi.

- Tard o d’hora la gent començarà a mirar-te diferent i perdràs el què tens. Primer, la feina perquè no t’hi podràs centrar, Després els amics, t’hi discutiràs i no et voldran veure més. De la família te n’oblidaràs tu perquè estaràs tant sonat que la culparàs de tots els teus mals quan pretenguin ajudar-te.

Continuarà…

Joiós Sant Jordi, el poeta dixit.

El ciutadà mitjà surt de casa aquell dia amb ànim de consum literari (entenent consum literari el que es compra, no el que es llegeix) però sota el control d’un pressupost o un volum de llibres limitat. En la majoria de casos aquesta criatura surt a la rambla o va a l’FNAC sense cap idea sobre el què vol: es deixarà recomanar per anuncis, entesos, amics, especialistes o mitjans de comunicació. Afegim-hi una variable més, el fet que més de la meitat dels espècimens mitjans assegura (orgullosos o no) que no llegeix.

Ens queda només una petita porció de la població que gaudeix devorant i descobrint (i redescobrint) literatura. No em considero un model, ni tan sols un representant d’aquest escàs sector. També cal dir que estic d’acord amb la frase que sentencia que al segle XXI no és important el què es llegeix, sinó que es llegeixi. Però el que estem fomentant entre la majoria és el que podria anomenar-se el gènere santjordí o santjordià consistent en tornar a casa el vespre de la diada amb un mínim d’un 50% de llibres mediàtics.

Els llibres mediàtics (l’adjectiu no m’acaba d’agradar) o el que a partir d’ara anomenarem booksentials quan en parlem en aquesta secció, són tots aquells que acompleixen una d’aquestes tres condicions:

a) Està escrit per un personatge famós que no es guanya la vida amb la literatura. En aquest grup entrarien els llibres escrits per presentadors o col•laboradors de televisió, o pels seus guionistes.

b) És la biografia, normalment a la venta amb un diari esportiu, del jugador de futbol (velis nolis del Barça, i a poder ser menor de 25 anys) de moda.

c) Està escrit per un escriptor la cara del qual pot reconèixer i associar a un nom la majoria de la població, i que sòl haver sortit a diversos canals de televisió la setmana abans, ja sigui en entrevistes o programes d’humor, per iniciativa pròpia o per contracte editorial. No en queden excloses les casualitats perquè en aquest grup senzillament no existeixen.

d) És de Ken Follett.

Durant la ressaca de la diada només cal fullejar algun diari (o el Qué!) per trobar-hi una graella o taula en forma de classificació dels llibres més venuts. En aquest curiós i gens menyspreable Top ten de comprats (que no llegits) sempre s’hi trobaran, amb comptades excepcions, booksentials.

Aquesta pràctica no fa res de mal a priori. Al segle XXI no és important el què es llegeix, sinó que es llegeixi (bis). És la manera de finançar (i lucrar) les editorials.

Això només és una introducció què tractarem més profundament en propers números. A partir d’aquí vull convidar a reflexionar sobre coses, que poden semblar més o menys banals, però que són les que més directament ens afecten, ja sigui perquè les paguem o les consumim.

Aixecarem catifes! Traurem màscares! Donarem noms!